El Bruce Springsteen més folk cautiva a Badalona

Ningú dels 10.000 privilegiats que vam assistir ahir a la nit al concert va sortir indiferent, no crec que cap sortís decebut sino tot el contrari, al·lucinats. No hi ha paraules per a definir la grandesa del concert d'ahir, i a on no arriben les paraules hi arriba la música.

Quan es va saber que Bruce Springsteen treia un nou disc "We Shall Overcome, The Seeger Sessions" i que aquest seria de versions d'antigues cançons tradicionals americanes de Pete Seeger en clau folk molts dels seus fans vam desconfiar. Quan va sortir el disc i ja el vaig poder escoltar, vaig canviar d'opinió i el seu directe m'ha fet veure que el "Boss" encara segueix sent el més gran. És capaç de "liar-la" en qualsevol circumstància i deixar a tothom amb un gran somriure a la cara. I va deixar una cosa ben clara, Bruce nomès es fa acompanyar pels millors. Hi havien dubtes sobre la Seeger Sessions Band, no sobre les seves qualitats si no perquè les comparacions amb la E-Street Band eren inevitables. Però les dubtes es van esvair ràpidament i el seu virtuosisme ens va enlluernar a tots. Veure sobre el mateix escenari a 17 músics d'altíssima qualitat i vestits d'època és tota una experiència. Si veure la banda ja era tot un espectacle, la presencia del "Boss" va convertir l'experiència en mítica.

Passades les 21:35, Bruce Springsteen i els 17 components de la Seeger Sessions Band pujaven sobre l'escenari sota una gran ovació. Una enèrgica versió de "John Henry"servia per obrir el concert. Des d'un primer moment ja es va poder veure que la comunió públic-Bruce-banda seria total i que el concert seria una gran festa. "Old Dan Tucker", "Jesse James", una excepcional "Erie Canal" (que Bruce va dir en català que era una cançò d'amor dedicada a una mula!), "Jacob's Ladder" (amb una entrega del públic excepcional), "Open All Night" (amb un trio de veus femenines en estil gospel) i "Pay Me My Money Down" (que ja s'ha convertit en tot un himne per la legió de fans del Boss) van ser les cançons més celebrades i amb més energia de tot el concert (sense contar el bisos).

Però no nomès les versions més festives van fer que el concert d'ahir fos històric. Van haver-hi grans cançons més íntimes i emocionants, com les delicioses "Eyes On The Prize" i "My Oklahoma Home" (aquesta més animada), la fenomenal i molt emocionant cançò d'amor "If I Should Fall Behind" cantada a duo pel Bruce i la Patti (pell de gallina i alguna llagrimeta entre el públic), i les antibel·licistes "Mrs. McGrath" i "We Shall Overcome". No cal oblidar l'excepcional versió de "How Can A Poor Stand Such Times And Live" dedicada a la ciutat de Nova Orleans que encara es recupera de la seva terrible inundació, que va ser potser la interpretació de més qualitat de tot el concert (percepció personal).

Entre tant, com sempre Bruce es va dirigir al públic en un català més que correcte (llegit en una xuleta), introduint gairebé cada cançò i explicant-ne el seu significat, sempre que el públic el deixava parlar ja que era interromput pels càntics de joia dels presents com el clàssic oé oé oé als que el "Boss" va respondre emocionat. Va aprofitar per declarar el seu amor i admiració pel públic de Barcelona (posiblement el més fidel i càlid de tot el món) i per fer públic que a la tardor tornarà a Espanya, segurament per fer un concert a Madrid i possiblement un altre show a una altre ciutat espanyola encara per decidir. En tot moment va deixar palès el seu gran carisma, energia i vitalitat als seus ja 56 anys (està fet tot un xaval).

El concert com a tal (sense bisos) va acabar amb "Pay Me My Money Down", que al final de la cançò va ser tocada nomès per la "tuba" mentre la resta de la banda es retirava a descansar a camerinos, a excepció del Bruce que es va quedar descansant estirat sobre el piano mentre es bebia una ampolla d'aigua.

Els bisos van començar amb una molt emocionant versió de "My City Of Ruins", del disc The Rising a on estava dedicada a la ciutat de New York desprès dels atemptats del 11-S, però que en aquesta ocasió també la va tornar a dedicar a la ciutat de Nova Orleans. A continuació va tocar les festives "Ramrod" (la 2ª vegada en que la toca en aquesta gira com ho va fer-ho a Milà dos dies abans) i "You Can Look (But You Better Not Touch)", en que el públic entregat va embogir amb l'energia de la banda. Poc a poc s'apropava el final i una grandiosa versió de "When The Saints Go Marching In" amb la gran actuació del seu vocalista negre i cantada susurrada, van emocionar al públic d'allò més. Desprès d'una gran ovació, la banda es despedia i donava per acabat el concert tal i com s'havia fet en tots els shows de la gira a on aquesta cançò servia per a tancar el concert. Però una atronadora ovació va fer que tornessin al escenari per interpretar "Buffalo Gals", una cançò popular americana molt festiva que el públic va celebrar especialment i que Bruce va dir que l'havia après de petit quan la seva àvia li cantava. Llavors sí que van donar el concert per acabat amb un acomiadament per part del públic com els 18 grans artistes s'habien merescut i guanyat a pols. Són molt, molt, molt grans!!!

En definitiva, gairebé 2 hores i 30 minuts d'extasi springsteeniana i seegerssessionsbandiana que seràn difícils d'oblidar, millor dit seràn inoblidables. Van ser la confirmació que el Boss no ha mort, que segueix sent el millor i que sempre estarà envoltat pels millors. Tranquils, que si no hi ha E-Street Band sempre trobarà un grup de músics que estarà a l'alçada. Sens dubte. Llarga vida al "Boss", el gran Bruce Springsteen.

SETLIST:
1. John Henry
2. O Mary Don't You Weep
3. Johnny 99
4. Old Dan Tucker
5. Eyes on the Prize
6. Jesse James
7. Adam Raised A Cain
8. Erie Canal
9. My Oklahoma Home
10. If I Should Fall Behind
11. Mrs. McGrath
12. How Can a Poor Man Stand Such Times and Live?
13. Jacob's Ladder
14. We Shall Overcome
15. Open All Night
16. Pay Me My Money Down
------------------------------------------------------
BISOS 1:
17. My City of Ruins
18. Ramrod
19. You Can Look (But You Better Not Touch)
20. When the Saints Go Marching In
------------------------------------------------------
BISOS 2:
21. Buffalo Gals

(tota aquesta crònica és obra personal meva, sense cap còpia ni inspiració en els numerosos articles post-concert que s'han publicat en els diaris)