"Working On A Dream", el nou àlbum de Bruce Springsteen
Avui surt a la venta Working On A Dream, el 17 àlbum d’estudi en la seva llarga carrera profesional. Només un any i mig després de la sortida al mercat del seu últim àlbum amb la E Street Band, Magic(2007), i d’una llarga i extraordinària gira, Bruce i la E Street Band volen seguir allargant el seu estat de gràcia amb aquest Working On A Dream. Tot i ser un disc amb la E Street Band no és un àlbum eminentment rocker, ja que el pop melòdic més propi dels anys 60 és el denominador comú del disc, no s’assembla per res a un disc de la E Street Band, salvant comptades cançons.
L’àlbum va ser gravat a Atlanta amb el mateix productor de Magic Brendan O’Brien, en els descansos del Magic Tour. Alguns dels temes són cançons descartades de les sessions de gravació de Magic, i la prova és que el tristament desaparegut Danny Federici participa en uns quants temes. La gravació del disc va ser força ràpida degut a la forta activitat de la gira i només la van portar a terme Springsteen, el baix Garry Tallent, el bateria Max Weinberg i el pianista Roy Bittan. La resta de components de la E Street Band van gravar a sobre de les bases existents ja gravades. Aquest fet ha comportat un treball extra per al productor Brendan O’Brien, que ha fet un disc amb molts matisos, potser excessivament sobreproduït, però que sona molt millor que Magic, que va rebre moltes crítiques per un so massa saturat i poc ric en matisos. Una altre de les conseqüències de la gravació del disc és el poc protagonisme que tenen en el disc alguns membres de la E Street Band, i el cas del saxofonista Clarence Clemons és especialment flagrant, que només intervé en 3 temes i en un d’ells tampoc la seva participació és molt audible.
I és que per regla general, la majoria de les cançons no sonen a res que hagi fet Bruce Springsteen en el passat. Aquest gir cap al pop melòdic dels anys 60 ha estat una sorpresa tot i que ja varem tenir en últims anys 2 avanços com Girls In Their Summer Clothes (del Magic) o Waitin’ On A Sunny Day (del The Rising). Aquest Working On A Dream no és un disc comercial, no té cap pretensió, dóna la sensació que Bruce ha fet el que li venia en gana fer, sense aspiracions d’èxit, però això en el fons suposa un alt risc. I el resultat és força bo, Working On A Dream és un disc molt disfrutable, que millora moltíssim amb successibles escoltes, i que conté grans cançons. És un disc amable, lluminós, en definitiva, exquisit. Una delicatessen.
Les cançons de Working On A Dream una a una:
OUTLAW PETE:
Una obra mestra. Llarguíssima cançó (8 minuts) que no sona a res que hagi fet mai Springsteen, és un homenatge al gran Ennio Morricone. És una cançó èpica, “macarra”, amb un ritme excel·lent i un cor poderós "I'm Outlaw Pete, I'm Outlaw Pete, Can You Hear Me?", amb aires de western, cinematogràfica (sembla la BSO d'una pel·lícula o una pel·lícula propiament), excel·lentment cantada, amb nombrosos in crescendos (però el del final de la cançó és demolidor), amb molt protagonisme de l'orgue i dels sintetitzadors. Segur que serà una bomba en directe, encara que queda la incògnita de saber com es reflectirà la sobre instrumentalització del tema. Tot i durar 8 minuts, et deixa amb ganes de més.
MY LUCKY DAY:
Una de les poques cançons (o potser la única) 100% E Street Band del disc. Podem reconèixer a tota la banda al complert: guitarres clares, al mestre Roy Bittan als teclats, poder dels teclats (gravats per Danny Federici abans de morir), una poderosa línea de baix (en aquest disc Garry Tallent sembla tenir més protagonisme), l'únic solo (o mini solo) de saxo de Clarence Clemons de tot el disc (almenys que sigui mínimament audible), Max Weinberg aporrejant la bateria com només ell sap fer i Steve Van Zandt deixant-se les cordes en els seus peculiars cors. En definitiva, cançó potent, alegre, fresca, rockera, que podria passar perfectament per un dels temes festius que inundaven la cara A del mític àlbum The River.
WORKING ON A DREAM:
La primera cançó pop del disc. Segueix la línea encetada per Girls In Their Summer Clothes o Waitin’ On A Sunny Day però és molt més emotiva del que sembla, tot i que és molt lluminosa. Apareix per primer cop un dels gran referents en que Bruce s'ha inspirat per a aquest àlbum, Roy Orbison. Personalment la trobo una cançó preciosa, tot i que no m'entusiasma que Springsteen faci pop. És enganxosa, gràcies a un efectiu cor i amb el toc simpàtic del solo de xiulets que fan, tot i que amb això tapen parcialment la segona intervenció en el disc de Clarence Clemons al saxo que continua fins al final de la cançó però a un volum força baix, més com acompanyament.
La primera balada i cançó emotiva del disc, però sense perdre el to de pop melòdic. Fora de lo còmic que pot resultar el títol i també una part de la lletra de la cançó, aconsegueix emocionar. Llàstima que al final sembla que la cançó vagi a més i a arrancar definitivament però en cap moment ho fa, i és més que discutible el final amb el so del lector de codis de barres d'un supermercat. Per primer cop apareixen als cors Nils Lofgren i Patti Scialfa. No està gens malament, emociona, però m'esperava més, però tot i això és una de les millors cançons de l’àlbum.
WHAT LOVE CAN DO:
Aquest és junt amb My Lucky Day el tema més E Street Band del disc, i per tant rocker. Té bon ritme, però és massa curta, massa apagada (li falta més contundència i potser un to menys greu), i passa massa inadvertida a l'àlbum. El millor del tema la potent bateria de Max i un gran final molt blues, amb armònica i guitarreig. Dóna la sensació de que en directe guanyarà molt respecte a la versió del disc.
THIS LIFE:
Si escoltem els primers 15 segons de cançó et pots quedar perplex i pensar, això és Springsteen? Doncs sí, és la cançó més pop i anys 60 de tot el disc. És una preciosa melodia, romàntica i també emotiva, on també l'homenatge a Roy Orbison és evident però potser encara és evident l'homenatge als Beach Boys. Els cors i la entrada de Clarence Clemons al saxo cap al final de la cançó la converteixen en memorable. Una de les millors cançons de l'àlbum, demostra que Springsteen si s'ho proposa també pot arrasar en el pop.
GOOD EYE:
Un dels punts baixos de l'àlbum. No deixa de ser una seqüela de la versió reinventada de Reason To Believe que va fer durant el Magic Tour. És un potent i càlid blues amb l’harmònica i la veu totalment distorsionats, però les comparacions són massa evidents. És el tema sònicament menys treballat de tot l'àlbum, ja que tot i l'efecte distorsió, sona massa col·lapsat. Tot i ser un tema curt (3 exactes de duració) es pot arribar a fer pesat per moments. Tampoc el seu lloc en el tracklist l'ajuda gaire. Al final del tema hi ha un petit gir cap al folk amb l'entrada d'un banjo.
TOMORROW NEVER KNOWS:
És la E Street Band fent de Seeger Sessions Band. Perque aquest tema hauria passat perfectament per un tema de la Seeger, sens dubte. 100% folk americà (amb influències country), on destaquen les guitarres acústiques, el banjo i la pedal steel guitar. Passa per ser la cançó més curta de l'àlbum, però a diferència d'altres ni li sobra ni li falta res. Una delicatessen.
LIFE ITSELF:
Un dels meus temes favorits de l'àlbum. Aquest calmat mig temps és el tema més seriós de tot l'àlbum, cantat amb molta sobrietat i sense cap excés vocal, captiva per la combinació de guitarra acústica amb elèctrica amb una excel·lent base d'orgue de fons i una hipnotitzant influència arabesca. La melodia és excepcional i els petits solos de Nils Lofgren a la guitarra li acaben de donar el plus definitiu al tema. La sensació de calidesa i una emotivitat implícita impregnen tota la cançó. Meravellosa. Aquí comença un final d’àlbum simplement extraordinari.
KINGDOM OF DAYS:
Probablement el tema més emotiu de l'àlbum (amb permís de The Wrestler). Preciosa i emotiva balada pop en que l'esperit de Roy Orbison és molt present. La melodia va cada cop a més tenint com a punt àlgid un excel·lent solo de guitarra acompanyat per les notes al piano del gran Roy Bittan. Aconsegueix ajuntar emotivitat, alegria i tendresa sense que cap d'elles predomini sobre les altres. Simplement preciosa.
SURPRISE, SURPRISE:
Pot semblar senzilla i repetitiva, però és un grandíssim tema. A ningú se li escapa que és un homenatge a The Byrds, amb un ritme que s'enganxa molt fàcilment. Alegre, lluminosa, optimista, festiva, i una melodia preciosa. Una altre cançó que en directe serà un festival de bon rollo. I per acabar, sorpresa al final en forma de cors per part de Nils Lofgren i Patti Scialfa.
THE LAST CARNIVAL:
Passa per ser un cançó homenatge a Danny Federici, encara que no se'l esmenti en cap moment, de fet la lletra és al·lusiva al món del circ. Una emotiva guitarra acústica és el fil conductor de la cançó, cantada amb delicadesa i sentiment per Springsteen, t'acaba per sumir-te en un ambient emotiu i de tristesa per acabar amb tota la E Street Band fent uns sorprenents cors gospel. Quan sembla que la cançó després dels cors anirà a més, s’acaba bruscament. Maca i emotiva, però et deixa amb ganes de més.
THE WRESTLER:
El bonus track és la recentment galardonada com a millor cançó dels premis Globos d'Or a millor BSO per a la pel·lícula "The Wrestler" protagonitzada per Mickey Rourke. Passa per ser un dels millors temes que hagi composat Springsteen en molts anys. És una cançó molt trista i emotiva, senzilla i molt crua, d'aquelles que et deixen tocat i que millor no sentir en moments de tristesa, fàcilment et pot fer caure alguna llagrimeta. Totalment acústica i només acompanyat per unes subtils notes de piano de fons, comença amb una introducció atmosfèrica de sintetitzadors, però en la retallada versió del disc ens quedem sense el preciós final de només piano que té la versió de la BSO.
Crònica Bruce Springsteen a Barcelona 20/07/2008 (2n concert, diumenge)
Bruce Springsteen fa cantar al públic durant Livin' In The Future (foto meva)
Bruce recull els cartells amb peticions del públic (foto meva)
Springsteen senyala a la graderia durant Livin' In The Future (foto meva)
La E Street Band en plena acció durant el concert (foto meva)
Bruce Springsteen, la seva familia i la E Street Band s'acomiaden de Barcelona (foto meva)
Data: diumenge, 20 de Juliol de 2008. Lloc: Estadi del Camp Nou (Barcelona, Catalunya). Assistència: 75.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 66 euros.
Deixava la crònica del dissabte dient que el concert de diumenge l’esperava amb una entranya barreja d’il·lusió i de temor (o por, com es vulgui dir) per si no tornaria a veure la E Street Band mai més en directe. I per bé o per mal, això em va marcar el concert. Era un concert especial per molts motius, era l’últim concert del Magic Tour a Europa, era la primera vegada que veia un concert de Bruce al “pit” (la part davantera acotada de pista), i era també la primera vegada que veia a Bruce (i a qualsevol artista ja de pas) dues nits seguides.
L’objectiu prioritari per al concert era aconseguir entrar al “pit” i ho varem aconseguir molt fàcilment, la veritat sigui dita. Un pèl cansat del dia anterior i havent dormit poques hores, a les 13:00h ja estava al Camp Nou per apuntar-me a la llista per aconseguir la preuada pulsera que ens permetria accedir al “pit”. Pràcticament va ser arribar i moldre, a les 13:15 ja ens havien donat número (el 1.773 dels 3.000 que hi cabien al “pit”) i a les 14:20 ja teníem la pulsera col·locada, perfecte ja que podríem anar a dinar i a passar la tarda a casa i sense preses, perque el nostre objectiu no era aconseguir primera fila, sinó col·locar-nos al final del “pit” per gaudir el concert de forma tranquil·la, sense estar apretats ni patir calors innecessàries. I també ho varem aconseguir, vaig poder veure el concert molt bé, amb una bona visibilitat i de bastant aprop, estant força ample, podent-me moure constantment i amb força llibertat, i quan Bruce s’apropava a les passarel·les (només a les laterals), amb el conseqüent allau (civilitzat) de gent era fàcil tenir-lo a uns 2 o 3 metres de distància, veient-li les arrugues d’aprop... jejeje
Després a dins del “pit”, el mite es va venir avall. El públic del “pit” es digne d’estudi sociològic. Hi ha fans que es maten per la primera fila, “guiris” de totes les edats, gent que perque han vist moltíssims concerts de Bruce es creuen que són superiors a la resta i miren a tothom amb aires de superioritat, autèntics “frikis”, altres que es passen l’estona al bar en busca de cerveses, algun “guiri” borratxo perdut entre la multitud fent balls estranys i parlant amb tothom amb qui es creuen (no és necessari que es coneguin), també hi ha “enxufats” que han entrat gràcies a algun amiguet a l’organització i d’altres com jo que anàvem a gaudir-ho sense ficar-se en el insuportable garbuix de gent de les primeres files. Resumint, una fauna que ni al zoo.
A l’hora de la veritat, dins del “pit” hi havia ambient, però molt menys del que m’esperava, hi havia més festa el dissabte a la meva localitat de tribuna que el diumenge al interior del “pit”. Sens dubte, el públic del diumenge no va estar a l’alçada del dissabte. Com excusa es pot dir que el setlist del diumenge no va ser tan accessible com el de dissabte, amb moltes més rareses i menys “greatest hits”. L’explicació possiblement la trobem en que molts dels assistents hi eren només per figurar i aparentar, per després presumir que com cada estiu han acudit al “concert de l’any” de torn (a més a més cal dir que les entrades que van ser més fàcils d’aconseguir van ser les de diumenge). Últimament sembla que anar a un concert d’Springsteen a Barcelona s’ha convertit en un event social al que s’ha d’acudir com sigui, encara que després el concert i moltes cançons a la majoria els hi sonin a “xino” i fotin cara de fàstic o de no entendre res, però és el preu que han de pagar per voler ser tan “guais”, que es fotin. I la resta, els que van anar als dos concerts, és probable que estiguessin cansats del dia anterior a part de que el factor sorpresa ja l’havien perdut respecte a la nit anterior.
El concert va ser molt més de “fan” que el de dissabte, amb moltes rareses com Light Of Day, This Hard Land, Youngstown, Murder Incorporated i I’m Goin’ Down, i amb uns bisos molt “anys 70” amb Thunder Road, Detroit Medley, Born To Run, Rosalita i Twist & Shout. Tot i tenir una cançó menys que el show de dissabte, 27, la duració va ser idèntica, 3 hores exactes. Es van canviar 15 cançons del setlist respecte al dissabte, i entre les 12 primeres cançons només una (Radio Nowhere) repetia respecte a la nit anterior, tot un detall pels que anaven als dos concerts, una excel·lent manera de fomentar-ho. El concert en sí va anar claríssimament de menys a més, durant les primeres cançons es va evidenciar clarament que el cansanci del dia anterior els havia afectat, però sense fer que fos un concert discret, ni molt menys, aquesta paraula no existeix en el diccionari de la E Street Band. El de dissabte em va agradar més, potser perque va ser un concert més enèrgic, esgotador i amb un públic brutal, entregadíssim, a l’alçada del mite creat. En canvi el concert del diumenge va ser molt més relaxat però potser amb moments més emotius que el de dissabte. Dos concerts clarament complementaris, en cap moment un va ser semblar una fotocòpia de l’altre. Tot i que a Bruce se’l veia visiblement cansat, va aguantar molt bé el tipus, entregant-se al màxim i interactuant com sempre amb el públic i movent-se per les passarel·les. La resta de la banda molt bé com de costum, amb menció especial per a Clarence Clemons que fins i tot el vaig veure en millor forma que en el concert de dissabte, pràcticament perfecte.
Passades les 10 de nit i amb més de 35 minuts de retràs, començava el concert. I ho feia amb un tot un clàssic, Tenth Avenue Freeze-Out. Sense que Bruce i Clarence haguessin sortit a l’escenari (amb la conseqüent ovació), Max Weinberg a la bateria i Roy Bittan al piano ja estaven tocant la impressionant intro de la cançó amb aquest aire tant jazz que té (personalment crec que és una de les millors intros de la història del rock). Amb tothom ja sobre l’escenari s’allargava la intro amb Bruce animant i saludant al públic mentre tothom corejava la melodia. Després de dir “Hola Barcelona!!!” varem poder a Bruce fent espectaculars estiraments i equilibris només agafat pel pal del micròfon que van fer les delícies del públic, una mostra de la seva excel·lent condició física als seus quasi 59 anys. Va ser una gran i festiva versió de 10th Avenue, que era la primera vegada que la vivia en directe. Després de Radio Nowhere, arribava el torn a Lonesome Day, a la que tot i ser una bona cançó i marcar-se una bona versió, no li acabo de trobar el sentit en aquesta Gira. Posteriorment, com sempre impressionant Prove It All Night, una cançó que em torna boig en directe i que provoca una gran pujada d’adrenalina. Tot i que com he dit abans a la banda se’ls notava en general bastant cansats, el final guitarrer amb Bruce i Steve Van Zandt intercanviant solos va ser brutal. A continuació, la gran Darkness On The Edge Of Town, amb un inici un pèl més lent de lo habitual, però com sempre molt colpidora, impressionant, amb la característica veu desgarradora de Bruce i amb el habitual crit a la última estrofa “Toooooooooooooooooooooown” que va ser tan fort que el micro es va acoplar i tot (com podeu veure al vídeo). Amb Spirit In The Night arribava el primer bany de masses que es donaria Bruce a les passarel·les (però abans es quedaria força estona assentat sobre el pedrís de l’escenari donant mostres de cansament en el rostre), en una versió molt festiva i amb aquell característic toc soul, amb un gran protagonisme de Charles Giordano als teclats i amb un Clarence Clemons excel·lent al saxo.
Vídeo: Darkness On The Edge Of Town
Acabada Spirit In The Night, arribava l’hora en la que Bruce recopila tots els cartells del públic amb peticions de cançons o “requests” (un altre cop el tema se li ha anat de les mans), mentre Max Weinberg ambientava el moment donant ritme amb la bateria com si anessin a tocar Summertime Blues, però no va ser així ja que la interpretada va ser Light Of Day, la primera sorpresa de la nit. Va ser totalment inesperat que la toquessin ja que era només la 2ª interpretació en aquest Magic Tour i per 1r cop a Europa des de 1999. Va ser una versió molt festiva i rockera que vaig gaudir, saltar i cridar molt, personalment crec que junt amb I’m Goin’ Down va ser el moment més festiu de la nit i en el que ha partir del qual el concert va començar a anar a més, amb Bruce ajudant que la gent cridés i fent veus estranyes, molt divertida. Per continuar amb la festa, Working On The Highway, un tema festiu i divertit però no deixa de ser un dels pitjors temes festius en la discografia d’Springsteen, i que per si fos poc ja l’havia sentit (o patit segons com es miri) l’any passat a Madrid.
De moment s’havia acabat la festa, arribava l’hora per temes més emotius i també per a més sorpreses en el setlist. La primera i per petició mitjançant cartell va ser Tougher Than The Rest. Impressionant versió la que es van marcar, molt millor que la que vaig poder veure a Donosti (aquest cop sí que van clavar la intro), que em va emocionar d’allò més (un dels meus temes preferits), amb el duet al micro entre Bruce i Patti Scialfa, i amb aquell aire tan emotiu, colpidor i romàntic que fa tan especial a aquesta cançó. Per si fos poc (i per posar a prova les meves emocions) i també per petició, This Hard Land, una també de les meves cançons preferides i que era la primera vegada que la sentia en directe, era tot una sorpresa sentir-la per inesperada, ja que era només la 4ª vegada que era interpretada en aquest Magic Tour. Preciosa versió d’aquest gran tema, totalment coral amb el principi a l’harmònica de Bruce, amb solos de Roy Bittan al piano, de Charles Giordano al seu òrgan Hammond, de Soozie Tyrrell al violí donant-li un aire també folk a la cançó fins ara desconegut, i també de Steve Van Zandt a la mandolina. Preciosa i emocionant.
A cop de sorpreses, arribava un dels moments (o el moment) de la nit, per espectacular i també per inesperat, les rockeres Youngstown i Murder Incorporated seguides, tot un “revival” del Reunion Tour, i que pensava que no viuria mai. Per començar, la impressionant Youngstown, en una versió brutal, molt rockera i Bruce deixant-se la veu cantant-la, fent uns crits espectaculars. Vèiem a Charles Giordano fent el paper que feia el desaparegut Danny Federici a l’acordió, i a Nils Lofgren fent tota exhibició de tècnica a la guitarra amb el llarguíssim i brutal solo de guitarra final (tenint el seu moment de glòria com el dia anterior amb Because The Night). A continuació l’encara més rockera (o guitarrera com es vulgui dir) Murder Incorporated, tot una orgia de guitarres encara que els teclats de Giordano i el piano de Bittan tenen més protagonisme del que semblai amb també un bon solo de Clarence, i amb Bruce una altre cop deixant-se les cordes vocals. Pura energia i adrenalina. Una gran versió encara que un esglaó per sota que la de Youngstown, però en que el públic en general va semblar reaccionar millor per la festivitat de la cançó. Aquí Nils Lofgren no va tenir tan protagonisme en els solos de guitarres, deixant el paper de protagonistes a Steve Van Zandt i al mateix Bruce, amb una nova batalla de solos final per a tancar la cançó com a Prove It All Night, un final impressionant.
Posteriorment, la gran The Promised Land. Igual que dissabte grandíssima versió la que varem poder veure, a l’alçada de les millors que hagi vist, amb un Clarence de nou estel·lar al solo de saxo, una autèntica preciositat de cançó. I de nou com a cada concert ens submergíem en el tram menys apetible de la nit amb Livin’ In The Future i Mary’s Place, però sense ser conscients de que tindríem premi per entremig. Mogudeta Livin’ In The Future amb potser l’únic al·licient personal de poder apropar-me a les passarel·les laterals aprofitant el mini allau humà i poder-nos col·locar a uns 2 o 3 metres de distància de Bruce (com podeu veure a les fotos), veure’l cantar (i suar moltíssim també) de tan d’aprop, una experiència única tenir-lo tan a l’abast. Quan tots pensàvem i temíem que era l’hora de continuar amb Mary’s Place, veiem baixar a Bruce cap a les passarel·les amb cara d’al·lucinat, i aviat ho entendríem. Algú de les primeres files duia una petició en forma de display electrònic portàtil en que apareixia I’m Goin’ Down de forma repetida (a l’estil de les pantalles dels trens i autobusos), molt curiós i molt treballat. I Bruce al veure-ho no es va poder resistir, va agafar el display (i se’l va quedar, ja que ningú el va veure tornar-lo després), el va mostrar orgullós al públic i a les càmeres, i davant de les cares de estupefacció i els riures dels membres de la banda, van tocar I’m Goin’ Down, en el seu debut en aquest Magic Tour (s’ha de dir que dies enrere l’havien assajat en alguna prova de so). Divertidíssima versió, molt rockera, amb Clarence mig improvisant el seu solo de saxo, amb el públic entregat, al “pit” tothom botant i cantant, i amb Bruce amb una gran cara de felicitat, absolutament radiant. Personalment, m’ho vaig passar molt be, el moment més festiu i divertit de la nit. I després d’aquest gran moment, que voleu que us digui, que fins i tot Mary’s Place va passar be. La vaig trobar la versió més divertida de les 4 que he vist en aquest Gira, tot i les múltiples aturades i els quasi 14 minuts de versió, amb el públic molt entregat tot cal dir-ho.
Després de Mary’s Place tothom esperava una sorpresa en el setlist, però no va ser així, Bruce començava a interpretar The Rising (podeu veure el vídeo). La llàstima seria comprovar que en el setlist manuscrit tenien previst tocar Drive All Night (hagués estat la guinda perfecte per al concert i hagués complert un dels meus somnis) o Racing In The Street (de la que vaig poder veure una versió brutal a Milà), és a dir que I’m Goin’ Down ens havia deixat sense la gran cançó emotiva de la nit. Aquí començava el tram llarg, fixa i intocable de cada nit amb The Rising-Last To Die-Long Walk Home i Badlands abans d’acabar el set principal i retirar-se abans del bisos. Tot i que sóc un defensor d’aquest tram, cal dir que no em va agradar tan com de costum, serà la saturació de tants concerts, podria ser. Malgrat això The Rising va sonar amb força ràbia com de costum amb el públic bastant entregat, Last To Die molt guitarrera, Long Walk Home preciosa com sempre (no em cansaria de veure el moment tan sincer en el que Bruce i Clarence després del primer solo de saxo xoquen les seves mans i Clarence aixeca els braços cap al públic en senyal de victòria) i amb Steve improvisant el seu cor soul, i l’apoteosi col·lectiva amb Badlands. Tota una experiència viure Badlands al “pit”, veient a quasi tothom saltant i cridant, poder girar-te i veure tot el Camp Nou dempeus gaudint el moment, impressionant. Per si fos poc, veure la cara d’entrega de la banda de tan d’aprop et fa ser conscient de la il·lusió que encara conserven de sortir nit darrere nit a l’escenari a donar-ho tot, perque en realitat no saben fer una altre cosa millor que la seva feina, gaudir i fer gaudir al públic, es el que té ser un animal d’escenari. Amb el Camp Nou embogit la banda s’acomiadava abans del bisos...
Vídeo: The Rising
Començaven els bisos amb tot l’escenari a les fosques i sota una llum molt tènue es veia a Bruce sol amb harmònica en ma, senyal inequívoca que per obrir ens tocaria la cançó, sí la cançó, la cançó en majúscules, Thunder Road. Preciosa i emocionant com sempre, una experiència única sentir-la a casa, a la teva ciutat, en un lloc que representa tan per a mi com el Camp Nou, sobren les paraules i els qualificatius, simplement preciosa. Sentir a tot el Camp Nou cantar el “Show a little faith, there’s magic in the night, you ain’t a beautie, but hey you’re alright” es una d’aquelles coses que no s’esborraran fàcilment de la memòria, i més quan és la teva cançó preferida i té un significat tan especial. Sortíem de l’emotivitat per començar de nou al ritme amb la festiva Detroit Medley. Increïble versió, igual que la vaig poder viure a Milà, però amb la diferència que aquí la rebuda del públic va ser molt decepcionant, potser per el desconeixement de la cançó, però és bastant estrany que al “pit” gairebé ningú la coneixes. Però traient-me de sobre tots els complexes vaig viure la cançó com m’ho demanava el cos, ballant i cridant el “Devil with the blue dress, blue dress” i el "C.C.Rider", perque aquesta cançó és festa desenfrenada i ritme rocker pur anys 70, i que coi s’ha de ballar encara que fos l’únic en varis metres a la rodona que ho fes. Tot una joia i una raresa que alguns no van saber apreciar, sens dubte ells s’ho perden. Però a continuació arribava el gran clàssic, s’encenien les llums del Camp Nou i atronava el Born To Run, tan contundent i embogidor com de costum, una altre cop era impressionant veure el Camp Nou sencer dempeus i gaudint del gran clàssic que va fer gran a Springsteen, i ell amb aquella il·lusió de tocar-la nit darrere nit com si fos la primera vegada, un moment màgic que ja començava a viure amb el temor de si seria la última vegada que el podria viure en directe amb la E Street Band, el cap em començava a donar voltes.
Per continuar amb la festa i per petició, Rosalita (Come Out Tonight), potser el gran primer clàssic festiu d’Springsteen. També gran versió molt divertida amb aquest toc rocker i gamberro també tan “anys 70”, com la que vaig poder veure a Milà, rebuda amb més entusiasme que Detroit Medley però tampoc amb el que m’esperava (només els més grans semblaven gaudir-la al màxim) i en que tampoc vaig poder reprimir-me de ballar però ara sí no em sentia com un “bitxo raro” enmig de la multitud. Espectacular el moment cap al final de la cançó en que Bruce embogit es rebolca per terra donant voltes sobre si mateix com una croqueta sense deixar de tocar la seva mítica Fender. De nou i com en tots els últims concerts, Bobby Jean. És una de les meves preferides i és molt maca en directe, però la podria canviar de tant en tant (això passa per veure tants concerts), tot i això com sempre emotiva, romàntica i festiva amb l’últim gran moment de Clarence de la nit amb el grandíssim solo final de saxo, espectacular. Bruce ens escatimava una cançó festiva rockera que hagués estat la guinda perfecte per uns gran bisos (Dancing In The Dark o Glory Days) ja per entrar al final del concert amb American Land. Aquest cop interpretada amb l’ajuda del fill gran de Bruce, un Evan James Springsteen a la guitarra acústica força vergonyós i que va ser presentat com un membre més de la banda en la divertida presentació que fan. Acabava American Land i Bruce ens va tocar la fibra amb paraules en català que van sonar a acomiadament “Barcelona, us estimem!!!” “Barcelona, fins sempre als nostre cors” “És un lloc molt especial per nosaltres”, tot això abans de començar amb la festiva Twist & Shout, una ració més de rock “anys 70”. Un cop més pujaven a l’escenari tota la resta de les famílies de Bruce i de la banda (semblava una escola amb tant nen i adolescent), a on destacava un dels fills de Roy Bittan vestit amb una samarreta amb el burro català! (qui li hauria donat?). Ara sí de nou tot el Camp Nou dempeus i aquest cop sí ballant la cançó (el “pit” semblava una pista gegant de la ball), i amb el moment divertit de “La Bamba” (canteu més baix, ara més alt). Un final divertit però que no hagués estat malament canviar-lo, moltes nits seguides por arribar a cansar. El moment graciós de la cançó arriba cap al final quan Bruce comença a dir en català “prou!!!” fent veure que no pot més i el públic li contesta “nooooooooo!!!”, regalant-nos amb una tornada més. Però s’acabava el concert i tota la banda s’acomiadava del Camp Nou, amb especial menció per Clarence Clemons que va sortir l’últim de l’escenari quedant-se tot una bona estona sol fent reverències i petons al públic, potser s’acomiadava per sempre? Esperem que no, però la seva salut delicada no se si li permetrà una altre Gira als seus 65 anys, tot i que no és impediment perque es torni a casar aquest mes d’Agost.
S’acabava per a mi el Magic Tour, una última setmana, un últim mes i també uns últims 8 mesos (des dels concert de Novembre a Madrid i París) que no hagués volgut que s’acabessin mai. De Milà a Barcelona, 25 dies en que l’he pogut veure en 4 ocasions. Només em queda donar les gràcies per l’últim mes tan meravellós que he passat, en el que he estat com en un núvol i en que he tornat a il·lusionar-me per alguna cosa com si fos una criatura. Queda el temor de si el podrem tornar a veure amb la E Street Band, o almenys amb la E Street Band tal i la coneixem ara. És impossible no sortir del concert amb una mica de tristesa per si fos la última vegada, i potser això em va fer en el seu moment desvirtuar la percepció del concert de diumenge. El dia després va ser dur pensant de que s’havia acabat per sempre, però bé sembla que hi ha motius per a l’optimisme i en això m’agafaré. Un gran concert que amb el pas dels dies l’he anat valorant més i que poc a poc acaba situant-se en l’esglaó que li pertoca, com és de justícia.
Llarga vida a Bruce Springsteen i a la E Street Band!!! Us esperem aviat.
Altres vídeos (d’altres assistents) del concert, altament recomanables per la seva qualitat:
1. Tenth Avenue Freeze-Out 2. Radio Nowhere 3. Lonesome Day 4. Prove It All Night 5. Darkness On The Edge Of Town 6. Spirit In The Night 7. Light Of Day 8. Working On The Highway 9. Tougher Than The Rest 10. This Hard Land 11. Youngstown 12. Murder Incorporated 13. The Promised Land 14. Livin' In The Future 15. I'm Goin' Down [TOUR PREMIERE] 16. Mary's Place 17. The Rising 18. Last To Die 19. Long Walk Home 20. Badlands --------------------------------------------------------- BISOS: 21. Thunder Road 22. Detroit Medley 23. Born To Run 24. Rosalita (Come Out Tonight) 25. Bobby Jean 26. American Land 27. Twist & Shout
Crònica Bruce Springsteen a Barcelona 19/07/2008 (1r concert, dissabte)
Bruce Springsteen fa cantar al públic
Bruce entre el públic com peix en el aigua
Estampa impressionant del Camp Nou durant el concert
Bruce Springsteen i la E Street Band durant Born To Run
Data: dissabte, 19 de Juliol de 2008. Lloc: Estadi del Camp Nou (Barcelona, Catalunya). Assistència: 75.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 76 euros. Tot i ja haver vist 4 concerts del Magic Tour fins al moment, el concert de dissabte al Camp Nou l’esperava amb una il·lusió i nervis especials. Per a mi era molt especial tornar-lo a veure a Barcelona, en un marc incomparable com el Camp Nou i en 2 nits seguides en els últims concerts europeus del Magic Tour. I no va defraudar. Springsteen i la E Street Band ens van obsequiar amb un concert memorable, que perdurarà per sempre a la meva retina (i espero que a la de tots els presents també), i que va ser una demostració d’energia, vitalitat i alegria.
El públic de Barcelona va saber estar a l’alçada del mite (no com en el concert de diumenge), i això va fer que el concert fos encara millor. El de dissabte va ser un concert més de grans èxits i més festiu que el de diumenge, i això es va notar en l’entusiasme del públic. Veure el Camp Nou amb totes les llums enceses, amb el públic dempeus, saltant i ballant Born To Run és un record inesborrable.
Va ser un concert trepidant, de 3 hores exactes de duració i amb 28 cançons, sense cap punt baix, gairebé perfecte i amb un setlist excel·lent però sense les rareses que va tenir el de diumenge. Varem poder veure a un Springsteen radiant, molt actiu, gaudint com una criatura jugant amb el públic i al que el joc de cartells de peticions del públic se li està anant de les mans. Menció especial per a Clarence Clemons que va estar espectacular al saxo igual que a Donosti i el concert de diumenge, culminant un molt bo final de Gira, després d’algun concert irregular. La resta de la banda no cal ni recordar-ho, excel·lent com sempre.
El inici del concert va ser esgotador, amb les 6 primeres cançons que van sonar com huracà (No Surrender – Radio Nowhere – Out In The Street – The Promised Land – Hungry Heart – Summertime Blues). Amb els 20 minuts de retard de rigor, s’apagaven les llums i sortien a l’escenari. Per posar el Camp Nou potes amunt només començar que millor que fer-ho amb l’himne rocker No Surrender, que va sonar espectacular en una exhibició guitarrera, i després més guitarreig amb la fixa Radio Nowhere. A continuació una Out In The Street imprescindible per a un gran concert, acollida amb molt fervor públic i que va ser molt corejada (els oh, oh, oh, oh), és una cançó que mai et canses de sentir-la en directe. Increïble la versió de The Promised Land, possiblement la millor que hagi sentit d’aquesta cançó en directe (podeu veure el vídeo). Hungry Heart va tornar l’èxtasi a les grades, amb tot el Camp Nou corejant-la mentre Bruce desfermava la passió a les passarel·les, excel·lent. Un cop acabava Hungry Heart, i mentre Max Weinberg marcava el ritme d’introducció a Summertime Blues, Bruce comença a recollir tots els cartells amb peticions de la gent del “pit”. Impressionant Summertime Blues, que s’ha convertit en una de les meves preferides en aquesta Gira i que poc a poc s’ha anat fent fixa en el setlists. És una cançó curta però molt efectiva, molt festiva i rockera, amb un ritme brutal i per si fos poc el cors de Clarence Clemons tenen molt protagonisme (cada cor aplaudit massivament pel públic). Tot i ser gairebé desconeguda, va tenir molt bona rebuda pel públic.
Vídeo: The Promised Land
Deixat enrere ja l’arrasador començament de concert, era hora de canviar de terç, Brilliant Disguise va ser la primera sorpresa de la nit. Preciosa versió d’aquesta balada del Tunnel Of Love (1987), amb molt protagonisme de Patti Scialfa als cors compartint el mateix micròfon amb Bruce, em va fer molta il·lussió ja que mai l’havia sentit en directe i personalment crec que va ser un dels moments en majúscules de la nit. Per si fos poc a continuació va venir The River en una grandíssima versió molt emotiva i que va sonar millor que la que vaig veure a París al 2007. Preciós veure el Camp Nou a les fosques amb encenedors al vent mentre tothom corejava la cançó (podeu veure el vídeo). El final va ser sobrecollidor i espectacular amb el falset de Bruce i l’harmònica estil jazz. Continuant el moment transcendent, Atlantic City, la depressiva cançó del Nebraska (1982) que passa per ser una de les millors cançons de la discografia d’Springsteen, en una ambientació en directe molt bona en que Max Weinberg a la bateria i Steve Van Zandt ara a la mandolina li donen un aire màgic. Molta bona versió que va sonar millor que la Donosti i en que el públic sí que va saber apreciar-la. De pont va servir Candy’s Room, personalment tot un plaer sentir-la per 3r cop en aquesta Gira (Madrid, Milà i Barcelona), amb el seu trepidant increscendo rocker, una cançó que em té atrapat. La 2ª sorpresa de la nit i per petició per cartell, Janey Don’t You Lose Heart. Era el 1r cop que la sentia en directe i li tenia moltes ganes. No va ser una versió perfecte (en algun moment pot ser macarrònica), però no és una cançó fàcilment traslladable al directe ja que la versió d’estudi és bastant discotequera amb molts sintetitzadors, i a sobre és tocada en directe en raríssimes ocasions. Tot i això la melodia és preciosa, romàntica, efectiva i també molt festiva. Sens dubte un dels moments més divertits de la nit. A continuació i també per petició, Waitin’ On A Sunny Day. La cançó happy de la nit i en que el públic va embogir, tota una garantia i més a Barcelona. Molt divertit el moment en que Bruce entretingut amb el públic a les passarel·les entra tard a una estrofa i demana a Max Weinberg que li torni a marcar el ritme per començar de nou. Molt divertida i festiva.
Vídeo: The River
De nou, tornàvem a canviar de terç a cop de peticions. Ara era el torn de la preciosa i colpidora Backstreets (la 3ª sorpresa de la nit), en una versió impressionant en que Bruce es va deixar les seves cordes vocals fent una veu desgarradora. Era la 1ª vegada que la sentia en directe i em va encantar, sobrecollidora i molt emotiva, més rockera del que pugui semblar i en que destaca el impressionant treball de Roy Bittan sentant càtedra al piano. A continuació era l’hora de tornar a posar el Camp Nou potes amunt i que millor que amb Because The Night. Com de costum versió impressionant, amb tot l’estadi dempeus i corejant el “Because The Night, belong to lovers, Because The Night, belong to us”, i que s’ha convertit en un dels millors moments de cada concert del Magic Tour amb el impressionant, estratosfèric i incendiari solo de guitarra de Nils Lofgren, mentre dona voltes sobre si mateix i tot el Camp Nou entrava en èxtasi.
Per a continuar amb el moment festiu, Livin’ In The Future i Mary’s Place. És cert que donen resultat en directe, són festives i la gent és diverteix, però com he dit vàries vegades per a mi és el tram més prescindible del concert, i quan ja has vist uns quants concerts de la Gira és una mica pesadet. Aquí podem veure al Bruce més actiu, movent-se sense parar per les passarel·les, corrent, fent de raper davant la càmera a Livin’ In The Future, fent de telepredicador a Mary’s Place igual que feia (i amb gairebé les mateixes paraules) durant 10th Avenue Freeze-Out al Reunion Tour, tirant-se de genolls a terra davant del deliri del públic també a Mary’s Place, però para de contar. Són divertides, són efectives, t’ho passes bé, però Bruce te cançons millors al seu repertori però clar som a un estadi i aquests els omplen els no fans, aquest és un moment de diversió per als no fans, és el preu que Bruce ha pagar i també nosaltres, què hi farem. Passat el moment, ara era la 2ª ocasió en que la presència de Patti Scialfa tenia que deixar-se notar. I que millor que amb Tunnel Of Love, que he pogut veure 3 cops en aquest Magic Tour (Madrid, Donosti i Barcelona) tot i ser oblidada durant gran trams de Gira. Versió més que correcte, millor que la Donosti, amb un gran treball de Max a la bateria, un solo impressionant de Nils a la guitarra, i de nou Bruce i Patti cantant junts en el mateix micròfon en una escena molt romàntica culminada amb un petó que el públic va rebre amb un profund “ohhhhhhh!!!”.
S’acabava el set principal i com sempre ho feia amb les fixes i sempre en el mateix ordre The Rising – Last To Die – Long Walk Home – Badlands. A diferència del tram Livin’ In The Future – Mary’s Place, aquest no se’m fa tan pesat, serà perque les cançons són molt millors i més transcendentals. Gran versió de The Rising rebuda amb bastant entusiasme, entusiasme que amb Last To Die i Long Walk Home va decaure, tot i ser dos molt bones cançons. Totes dues amb gran protagonisme d’Steve Van Zandt, a Last To Die amb els seus solos de guitarra i a Long Walk Home amb el seu personal i intransferible cor a l’estil soul. Preciosos els solos de saxo de Clarence a Long Walk Home i emotiu moment quan després del primer solo Clarence i Bruce es xoquen la mà i després Clarence aixeca els braços en senyal de victòria. Per acabar, la gran Badlands, apoteosi al Camp Nou, tothom dempeus, saltant, ballant i cridant, una altre estampa per al record, en una altre interpretació enèrgica i espectacular.
Vídeo – Long Walk Home
Era l’hora dels bisos i la percepció era que per obrir cauria una de les grans, i així va ser. La afortunada va ser Jungleland, la que possiblement sigui la cançó més complerta de la discografia d’Springsteen. Ja l’havia vist a París al 2007, però aquesta versió em va semblar encara millor i més acurada, impressionant i emocionant de principi a fi, que el Camp Nou va gaudir en un respectuós silenci. El solo de saxo de Clarence de més de 3 minuts de duració ja val per tota la cançó i inclús per tot el concert, perfecte. Com he dit abans, Born To Run va ser l’apoteosi, amb tot el Camp Nou amb les llums enceses i la gent embogida cantant la cançó. Bobby Jean ja s’ha convertit en una fixa en els bisos de la Gira, que és una de les meves cançons preferides amb aquest aire melancòlic i festiu a la vegada, culminada pel gran solo de saxo de Clarence mentre tot el públic movent els braços acompassadament seguint la melodia. D’aquí fins el final s’havia acabat la èpica en els temes, era el moment de la festa pura i dura. Per començar una Glory Days totalment inesperada, que va sonar impressionant i que em va fer ballar com un boig, era la 1ª vegada que la sentia en directe, un dels moments de la nit. Per si fos poc, una altre ració de canya amb Dancing In The Dark, rock en estat pur, la pujada d’adrenalina que provoca aquesta cançó és inigualable. Amb American Land la festa ja estava del tot desfermada i ens traslladava amb els seus aires folk a qualsevol taberna de principis de segle als incipients Estats Units, tot un encert recuperar aquesta tema de l’època de la Seeger Sessions Band. I ara sí, per acabar i de propina Twist & Shout. Tot el públic de nou embogit, dempeus, ballant i aixecant les mans quan Bruce oh demanava a la tornada, ara canteu més alt ara canteu més baix, ara intercalo al mig de la cançó la popular “La Bamba”, diversió despreocupada, distensió i la prova és Bruce puja a tots els seus fills i als de la resta de la banda a l’escenari per a que participin en la cançó. Llarga versió de 10 minuts i colofó perfecte per a un grandíssim concert, o millor dit una grandíssima festa a la que només em queda donar-li les gràcies al seu perfecte amfitrió, Bruce Springsteen i també a Clarence Clemons, Steve Van Zandt, Nils Lofgren, Max Weinberg, Roy Bittan, Garry Tallent, Patti Scialfa, Soozie Tyrell, Charles Giordano i Danny Federici (siguis on siguis, la gent no t’oblida). Moltes gràcies a tots de veritat, de tot cor.
Acabava el concert i me’n anava cap a casa amb una felicitat interior indescriptible, amb un somriure d’orella a orella, és impressionant el que aquest home pot fer perque et sentis feliç. Una felicitat increïble per haver vist un gran concert a la meva ciutat i al Camp Nou (és especial), una gran felicitat per haver gaudit d’un ambient i d’un públic extraordinari (en general), i també per haver vist el concert junt amb la meva mare, que va ser qui em va descobrir a Bruce Springsteen des de petit i que va estar present als 2 concerts del Camp Nou de 1988. S’acabava una jornada intensa i em preparava pel concert del diumenge, al que acudia amb una estranya barreja d’il·lusió i de temor per si seria l’últim concert que veuria de Bruce amb la E Street Band, però això ja és una altre història...
SETLIST:
1. No Surrender 2. Radio Nowhere 3. Out In The Street 4. The Promised Land 5. Hungry Heart 6. Summertime Blues 7. Brilliant Disguise 8. The River 9. Atlantic City 10. Candy's Room 11. Janey, Don't You Lose Heart 12. Waitin' On A Sunny Day 13. Backstreets 14. Because The Night 15. Livin' In The Future 16. Mary's Place 17. Tunnel Of Love 18. The Rising 19. Last To Die 20. Long Walk Home 21. Badlands
