Data: dimarts, 31 de Març de 2009. Lloc: Palau Sant Jordi, Barcelona. Assistència: 18.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 67 euros.
Haig de reconèixer que mai havia vist en directe als AC/DC i que mai havia assistit tampoc a cap concert de rock dur. Tampoc mai aquest tipus de música m’ha tirat gaire, però sempre he tingut certa simpatia pels AC/DC, perque potser dins del seu estil són els més accessibles, i potser també per els més comercials i els més simpàtics. Diuen que els concerts en que no esperes assistir i acabes tenint la sort d’anar-hi són els millors, i no ho negaré. Em vaig quedar en el seu dia sense entrada per al concert del Palau Sant Jordi després d’una caòtica venta a través del desastrós i antiquat servei de venta de Servicaixa (que n’aprenguin de la renovada Ticketmaster, exTickTackTicket) però dies més tard em vaig treure l’espina clavada comprant per al concert que donaran en només 2 mesos a l’Estadi Olímpic. Però el dissabte per la nit vaig aconseguir una entrada d’última hora i com vaig poder comprovar a posteriori no em vaig equivocar en absolut comprant-la.
Un Sant Jordi ple fins la bandera va oblidar per complert el dia horrorós i de pluja constant que feia a Barcelona, i va vibrar a una intensitat que poques vegades havia vist. El públic era d’aparença més normal del que m’esperava trobar. M’explico, no hi havia masses “jebis” encara que els presents ho feien lluint les seves millors gales i anaven amb tota la família, des de nens fins gairebé avis, però tots ells vestits amb la seva “chupa” (texana o de cuir, això ja a gust del consumidor) i les seves samarretes negres. L’ambient a la grada era immillorable, la cervesa corria que donava gust (l’ocasió s’ho valia tot i els preus) i hi havia una borina de fum de porro que deixava tocat fins i tot al més pintat. Per si fos poc es venien unes banyes lluminoses i parpellejants de color vermell que van donar un toc de llum i de color al Sant Jordi curiós de veure. I per seguir amb la tradició, a cada acord s’aixecaven cients de mans fent les ja clàssiques banyes marca de la casa AC/DC.
El concert va ser un desplegament constant d’energia i adrenalina sense descans. Tema darrere tema t’atropellava i et deixava cada vegada més exhaust. 1 hora i 50 minuts de concert que van passar volant, van deixar molt clar que tot i la seva edat, els AC/DC encara estan per donar molta guerra. Sorprèn veure al cantant Brian Johnson amb els seus 62 anys d’edat cantant amb aquella energia i garra tan característica com si d’un noi es tractés. Però el gran triomfador del concert va ser sens dubte el gran Angus Young, que complia just aquell dia 54 primaveres. Exhibició a la guitarra, mostrant la seva gran tècnica, virtuosisme i velocitat d’interpretació, però en difícils circumstàncies com corrent, tirant-se al terra, rebolcant-se o tocant amb la guitarra sobre el cap. La resta de la banda va estar be, però el protagonisme que tenen es nul, tant el guitarra Malcolm Young com el baix Cliff Williams no es van moure de la seva parcel·la en tota la nit, i el bateria Phil Rudd va complir encara que se li agrairia una mica més d’agressivitat i també va estar en un discretíssim segon pla. AC/DC és una banda llegendària i ho van demostrar amb un concert impecable i salvatge, cert és que sempre la fórmula d’AC/DC ha estat la mateixa durant 35 anys i que mai han tractat d’innovar, però sincerament que vulgueu que us digui, ni els hi fa ni els hi ha fet falta. L’escenografia va serextraordinària, amb una locomotora de tren de vapor de mida real darrere la banda, unes pantalles de gran resolució, pirotècnia i ràfegues de foc, una enorme passarel·la que arribava fins la meitat de la pista (coto privat per a Brian Johnson i Angus Young) amb una grua elevadora inclosa que va utilitzar Angus a Let There Be Rock, i uns canons de foc de mida real que llançaven canonades a For Those About To Rock (We Salute You). Francament impressionant, a l‘altura de les circumstancies. L’únic millorable va ser el so, massa fort, que va provocar que a Brian Johnson se’l escoltés en ocasions saturat.
Amb lleugera anticipació sobre l’hora prevista es vam apagar les llums per a projectar-se a les pantalles un vídeo intro amb unes animacions una mica pujadetes de to que ja van fer embogir al públic. El single de presentació del nou disc “Black Ice” (2008), Rock N’ Roll Train va ser el punt de sortida d’un gran concert, per a tornar 31 anys enrere en el temps amb una gran versió del “temazo” Hell Ain’t A Bad Place To Be (podeu veure el vídeo). Però l’esclat va ser màxim amb el clàssic Back In Black, que va fer tremolar els ciments del Sant Jordi. Del nou disc “Black Ice”, que compta amb una cara A impressionant, es van interpretar 5 temes, tots ells van passar amb èxit la prova del directe encara que lògicament no van despertar el mateix entusiasme que els grans clàssics: la ja mencionada Rock N’Roll Train per obrir el concert, Big Jack (la millor de totes, podeu veure el vídeo), Black Ice (també podeu veure el vídeo), War Machine (la meva preferida del disc, podeu veure el vídeo) i Anything Goes aquestes dues seguides en el setlist.
Vídeo – Hell Ain’t A Bad Place To Be
Vídeo – Big Jack
Vídeo – Black Ice
Vídeo – War Machine
Però com no podia ser d’una altre manera, els clàssics van ser els grans triomfadors de la nit. Dirty Deeds Done Dirt Cheap va arrasar amb el seu enèrgic cor i aquell estil tan de carretera que te, en menor mesura Shoot Down In Flames, Thunderstruck va ser una bogeria col·lectiva amb la característica intro a la guitarra d’Angus Young i amb tot el Sant Jordi cridant “Thunder!”. A The Jack varem viure el moment divertit de la nit amb l’habitual striptease protagonitzat per Angus Young treient-se el seu habitual uniforme col·legial per quedar-se només en calça curta i a pit descobert, amb aquell to tan insinuant que te la cançó i amb tot el públic cridant el “She’s Got The Jack!”. A Hells Bells Brian Johnson va tenir el seu moment de glòria al tirar-se a lo Tarzán a la corda d’una enorme campana que penjava del sostre i agafant-se amb una sola una mà, mentre el ritme infernal de la cançó desfeia al públic, al igual que també ho va fer Shoot To Thrill.
Però el final del concert abans dels bisos va ser apoteòsic,a ritme de clàssics incontestables. La tòrrida You Shook Me All Night Long, el més semblant que te AC/DC a una cançó d’amor, va obrir la veda. TNT va incendiar el Sant Jordi (no només metafòricament, sinó que a l’escenari hi havien flamarades reals, podeu ver el vídeo) amb una versió impressionant i potent amb els “oi, oi, oi, oi” corejats amb força pel públic, i amb un final de cançó accelerat per Angus Young a la guitarra simplement brutal. Whole Lotta Rosie va destacar per la presència a l’escenari d’una enorme nina inflable que es movia al ritme de la música, però la grandesa del tema va deixar l’escenografia en un segon pla. I per acabar abans de bisos la gran Let There Be Rock, o millor dit, el gran moment de glòria i d’exhibició d’Angus Young a la guitarra. Un cop acabada la cançó original, Angus Young es va elevar en una grua elevadora al mig de la passarel·la, per acabar més tard situat a la part superior de l’escenari per marcar-se un solo de més de 5 minuts, en que va fer gala de ser un dels millors virtuosos a la guitarra de tots els temps, arribant a tocar-la sense rascar les cordes només fent pressió amb la seva mà dreta sobre les cordes del màstil de la guitarra, a una velocitat d’infart. Francament espectacular, una autèntica exhibició davant del deliri d’un públic entregat.
Vídeo – Let There Be Rock (inici)
Als bisos tenia que tindre cabuda per força el gran clàssic, Highway To Hell, i va servir per obrir-los. Va aparèixer Angus Young a l’escenari propulsat per un elevador des del terra per arrancar amb la cançó que tot el món volia escoltar, el clàssic en majúscules. Va arrasar, va fer embogir, però se’m va fer massa curta, hagués estat tot un triomf allargar-la una mica amb “fade-outs”. Però For Those About To Rock (We Salute You), que va servir per a posar punt i final al concert, encara em va agradar més. Un autèntic tro en tota regla, potser la més corejada de tota la nit, i amb un espectacle escènic brutal amb canons de mida real llançant canonades que atronaven el Sant Jordi. Aquí acabava una gran nit, llàstima que tots els components del grup van abandonar l’escenari a la carrera sense acomiadar-se pràcticament del públic. Però be, ens queda el consol de que en només 2 mesos els tindrem aquí de tornada, aquest cop a l’Estadi Olímpic.
SETLIST:
1. Rock N' Roll Train
2. Hell Ain't A Bad Place To Be
3. Back In Black
4. Big Jack
5. Dirty Things Done Dirt Cheap
6. Shoot Down In Flames
7. Thunderstruck
8. Black Ice
9. The Jack
10. Hell Bells
11. Shoot To Thrill
12. War Machine
13. Anything Goes
14. You Shook Me All Night Long
15. T.N.T.
16. Whole Lotta Rosie
17. Let There Be Rock
---------------------------------------------------------
BISOS:
18. Highway To Hell
19. For Those About To Rock (We Salute You)
Data: dissabte, 21 de Març de 2009. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona, Badalona (Barcelona). Assistència: 9.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 40 euros.
Revàlida superada. Ja havia vist a The Killers en directe a la Sala Razzmatazz al Novembre de 2006 (a la Gira del Sam’s Town) i per a que enganyar-vos, l’experiència va ser bastant decepcionant. I és que estar en un concert en el que el cantant es queda sense veu a partir de la 3ª cançó no és agradable i més quan les expectatives eren bastant altes. Potser va ser mala sort, qui sap, però va ser una nit per a oblidar i no només per a Brandon Flowers, sinó per a tota la banda. Però el passat dissabte a Badalona es van revenjar, i varen demostrar que han millorat ostensiblement en tots els aspectes. Brandon Flowers va aguantar tot el concert amb una veu potent (encara que cal dir que no va arriscar amb cap falset ni to exigent) i s’ha convertit en un millor frontman. La resta de la banda va aguantar be el tipus, encara que seria desitjable que el guitarrista Dave Keuning (que no es que sigui un virtuós precisament) tingués molt més protagonisme del que té.
Clar està que han millorat a passos agegantats i la prova és que varem poder veure un show molt treballat i professional, producte de que ja no giren per sales de concerts de petit i mitjà format, han donat el salt als grans arenes i segur que en les pròximes gires el seu lloc seran els estadis, perque tenen tirada i potencial per a omplir-los també. La llàstima és que un grup amb ja 3 àlbums a les seves esquenes es limitin a donar un concert de només 1 hora i mitja raspada de duració, però la intensitat del concert tampoc va deixar al respectable amb la sensació de que li havien pres el pèl. Punt i apart mereix l’escenari, 100% Las Vegas, perque néixer a Las Vegas t’infereix un mal gust faraònic que t’acompanyarà tota la vida. Sobre un terra ratllat de zebra, destacaven unes palmeres seminaturals i unes altres totalment de plàstic i de joguina (com si d’un aquari de tortugues es tractés), uns gerros amb flors de dubtós gust i de fons una enorme cortina de bombetes lluminoses (estil Vertigo Tour en arenes a USA) en que es projectaven imatges a una resolució francament millorable. Un estil glam/kitsch que quadrava bastant amb el concepte del Day & Age, s’ha de reconèixer.
La nit va començar malament, per que negar-ho. I és que el gran hit del seu últim disc Day & Age (disc que ja no em sembla ni tan dolent ni tan infumable que fa uns mesos enrere, sinó tot el contrari), Human, va sonar bastant malament (i ho diu un dels defensors d’aquest gran tema), mal tocat i amb Brandon Flowers cantant-la bastant malament, fent renéixer els fantasmes de fa 2 anys a Razzmatazz. Però per sort només va ser un miratge. El segon tema de la nit i del Day & Age, This Is Your Life, va dissipar de cop tots els dubtes amb una gran versió (podeu veure el vídeo). A partir d’aquí, a tirar de grans èxits per acabar de posar al personal en èxtasi amb Somebody Told Me i For Reasons Unknown (amb Brandon Flowers a la guitarra), aquesta última allargada amb oh, ohs i amb un speech de dubtós gust intercalat a la cançó per part de Brandon Flowers amb menció inclosa a Javier Bardem (era necessari?).
Vídeo - This Is Your Life
Vídeo - For Reasons Unknown
La sorpresa va arribar amb 2 temes més del Day & Age: I Can’t Stay i la injustament massacrada Joy Ride. Sorpresa per lo be que van sonar i també per l’aparició a l’escenari de fins a 4 músics d’acompanyament: un teclista, un altre teclista pluriempleat que també va tocar la guitarra i violí (va ser qui en més cançons va estar sobre l’escenari dels quatre), un saxofonista (bona impressió va causar) i d’un percussionista. Joy Ride va sonar perfecta, millorant de llarg a la versió del disc, i mostrant aquell esperit de platja anys 80 i funky que la fa tan característica però també tan odiosa per a alguns.
D’aquí fins als bisos va ser un passeig triomfal, un tram de concert francament impecable, “temazo” darrere “temazo” sense donar respir. Bling (Confessions Of A King), la que és probablement la millor cançó de l’anterior àlbum Sam’s Town (2006), va sonar com un tro (podeu veure el vídeo) per a donar pas l’homenatge de The Killers a Joy Division, amb la seva habitual versió de Shadowplay. Grata sorpresa em vaig emportar amb la versió, encara que haig de reconèixer que mai havia sentit la versió de The Killers, que va ser amenitzada amb imatges de la pel·lícula Control d’Anton Corbijn mentre la majoria del públic no tenia ni la més remota idea del que estaven tocant. Spaceman va reprendre l’entusiasme generalitzat i no va ser per menys perque es van marcar una grandíssima versió que al igual que la de Joy Ride va millorar a la del disc. A Smile Like You Mean It varem poder veure un dels pocs moments de lluïment de tot el concert del guitarrista Dave Keuning amb el seu solo, però que va sabre a poc la veritat. A Dustland Fairytail va ser sens dubte al meu entendre el millor tema de tot el concert, la millor cançó del Day & Age (i tal vegada de tota la seva discografia) va sonar impecable, amb el seu inici emotiu i el gran in crescendo èpic final, meravellosa.
Vídeo - Bling (Confessions Of A King)
Vídeo - Smile Like You Mean It
Amb Sam’s Town semblava començar un petit bloc dedicat a l’àlbum homònim Sam’s Town (2006) però es va quedar només en un intent. Va sonar curiosa la versió “Abbey Road” de Sam’s Town amb Brandon Flowers assentat al piano i amb uns arranjaments diferents i semi-acústics. Read My Mind va posar potes enlaire el Pavelló Olímpic de Badalona (ple, però menys que amb Oasis) i varem poder veure un altre fugaç moment de lluïment de Dave Keuning a la guitarra (podeu veure el vídeo). Però amb Mr. Brightside el Pavelló va explotar definitivament, convertint-se en una bogeria col·lectiva. Per a culminar amb un final fulgurant la rockera All The Thing That I’ve Done, que va servir d’excel·lent colofó per abans dels bisos, amb el públic entregat amb els cors “I got soul, but I’m not a soldier” i amb aquest final guitarrer tan poc habitual en les cançons de The Killers. Excel·lent final d’un concert que estava passant volant, bona senyal.
Vídeo - Read My Mind
En canvi, els bisos van ser qüestionables. Bones va servir per a obrir la tanda però aquesta cançó mai ha estat sant de la meva devoció, correcte però sense més. Lo de The World We Live In va ser una patinada en tota regla, enmig dels bisos tallava tot el rollo i perque no era necessari tocar el pitjor tema de tot el Day & Age. Afortunadament Jenny Was A Friend Of Mine va tornar a posar potes enlaire el Pavelló, però no va ser una gran versió (podeu veure el vídeo) i igual que va passar amb Human va sonar una mica macarrònica e irreconeixible en alguns moments. Però per sort l’última de la nit va ser When We Were Young, que va sonar com una gran descàrrega rockera amb focs artificials inclosos, que el riff de guitarra sigui el mateix que Miracle Drug d’U2 va donar el mateix, ja que va sonar como un tro.
Vídeo - Jenny Was A Friend Of Mine
SETLIST:
1. Human
2. This Is Your Life
3. Somebody Told Me
4. For Reasons Unknown
5. I Can't Stay
6. Joy Ride
7. Bling (Confessions Of A King)
8. Shadowplay (Joy Division cover)
9. Spaceman
10. Smile Like You Mean It
11. A Dustland Fairytale
12. Sam's Town (Abbey Road version)
13. Read My Mind
14. Mr. Brightside
15. All The Things That I've Done
-------------------------------------------------------------
BISOS: 16. Bones
17. The World We Live In
18. Jenny Was A Friend Of Mine
19. When We Were Young
Data: divendres, 13 de Febrer de 2009. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona, Badalona (Barcelona). Assistència: 11.500 espectadors (sold-out). Preu entrada: 40 euros.
Tenia un deute pendent amb Oasis. I és que a ells els hi dec la meva entrada en el món de la música, i d’això ja en fa quasi 14 anys. Encara conservo a casa els cassettes del “(What’s The Story) Morning Glory?” i del “Definitely Maybe” que gairebé vaig aconseguir ratllar de tantes escoltes. Però els anys van anar passant, i em vaig oblidar d’Oasis definitivament, fins que en aquest 2008 la publicació del nou àlbum “Dig Out Your Soul” m’ha fet donar el pas per tornar a reenganxar-me. Per tant, un dels components pels quals vaig decidir anar-los a veure’ls era purament sentimental, un “revival” de l’adolescència, tornar a sentir les primeres cançons que em vaig fer meves i recordar vivències d’aquells temps.
Sincerament, no m’esperava un concert tan bo, tan contundent. I és que el mal aplicat qualificatiu de “britpop” va brillar per la seva absència, perque de pop poquet i de rock moltíssim. El Pavelló Olímpic de Badalona estava ple com un ou i el públic britànic era legió. Excel·lent ambient, amb el seu toc “hooligan” característic, per a un gran concert, ideal per veure’l amb unes cervesetes de més, com era el cas. Intensitat és la paraula que descriuria la nit, el concert va ser força curt, però com passa en moltes facetes de la vida a vegades és millor allò de “curt però intens”.
Un fort component de morbo era present en l’ambient. Tothom estava a l’expectativa de quina seria l’actitud dels germans Noel i Liam Gallagher sobre l’escenari. Però tot plegat va ser molt professional i tranquil, inclús van tenir el detall de dirigir algunes paraules al públic, fet poc habitual en anys anteriors. El vocalista Liam Gallagher va fer el seu habitual recital de “tics”, “poses” i “xuleries” vàries i recurrents, des de cantar amb la seva postura tirada endavant i amb les mans al darrere, mirar provocativament al públic, apujant-se el coll de l’abric constantment, marxant de l’escenari a mitja cançó quan acabava la seva part vocal en el tema, lluint les ulleres de sol del seu ídol John Lennon, i en el pla vocal va estar força correcte encara que no es va arriscar gaire en els tons més aguts. En canvi el seu germà Noel va estar molt més tranquil i simpàtic, abstret amb la seva guitarra (fantàstic en tota la nit) però cantant en un to massa baix i inintel·ligible en algunes cançons (el micròfon estava massa baix). La resta de la banda (el guitarrista Gem Archer, el baixista Andy Bell, el bateria Chris Sharrock i el teclista Jay Darlington) van estar a un bon nivell, tenint clar de que el seu paper és purament de gregaris dels germans Gallagher.
El inici de concert va ser simplement demolidor (la triada del inici va ser un dels millors moments de la nit) amb tota una declaració de principis com Rock ‘n’ Roll Star, seguida de la contundent Lyla (que en directe és un autèntic tro) i el també contundent single d’aquest nou Dig Out Your Soul que és The Shock Of The Lightning (podeu veure el vídeo). A continuació l’enèrgica Cigarettes & Alcohol tampoc es va quedar enrere. To Be Where There’s Life i Waiting For The Rapture van ser dues interessants aportacions del nou àlbum. Amb Waiting For The Rapture va començar un set de 2 cançons en que Noel Gallagher es quedava sol com a vocalista mentre Liam Gallagher desapareixia de l’escenari fugint al camerino. The Masterplan (també amb Noel de vocalista) va ser corejada amb força especialment pels moltíssims britànics presents abans de la tornada de Liam amb Songbird (un dels primers temes que va compondre Liam Gallagher).
Vídeo - The Shock Of The Lightning
El segon gran moment de la nit arribaria amb 2 brutals interpretacions de Slide Away (la segona millor cançó de la nit i dedicada al seu compatriota Paul Weller) i de Morning Glory, que van ser senzillament sensacionals. Noel tornava a quedar-se sol interpretant The Importance Of Being Idle, cançó en que va tenir que forçar més la veu en tota la nit. Liam tornava a l’escenari per arrancar amb el 3r gran moment de la nit, la triada I’m Outta Time, Wonderwall i Supersonic, que servirien per tancar el concert abans dels bisos. La balada I’m Outta Time (podeu veure el vídeo), en que Liam Gallagher homenatge al seu ídol John Lennon (tot i que no va arriscar gaire en la veu), va fer que el Pavelló Olímpic de Badalona s’omplís d’encenedors al vent. Wonderwall va ser simplement espectacular, la millor de la nit sense dubte, en una interpretació superba del millor tema que ha fet mai Oasis i un dels millors de la història (no, no faig broma), que va aconseguir que el públic la coregés amb una força eixordadora (podeu veure el vídeo). I per tancar, una versió salvatge de Supersonic, cançó que al 1994 els va fer mundialment famosos, i que va posar tot el pavelló potes enlaire, inclòs un servidor que te aquest tema com un dels seus favorits.
Vídeo - Slide Away
Vídeo - I'm Outta Time
Vídeo - Wonderwall
Els bisos començaven de nou amb Noel Gallagher de vocalista i amb Liam al camerino, interpretant un dels seus grans clàssics, Don’t Look Back In Anger. La versió va ser un pèl descafeïnada, ja que Noel la va cantar amb força desgana deixant al públic que portés el pes vocal de la cançó, també de forma eixordadora. Falling Down, del nou àlbum Dig Out Your Soul, va sonar molt bé, confirmant-se com un dels millors temes del disc. Liam tornaria a l’escenari per a cantar l’últim clàssic de la nit, Champagne Supernova, que va estar molt bé, però no va poder igualar a l’excel·lent Wonderwall. I per acabar el concert, i com no podia ser d’una altre manera, tocava un homenatge als gran referents d’Oasis, The Beatles, amb una potent i rockera versió de I Am The Walrus, que va sorprendre molt positivament i que va servir d’excel·lent colofó per a un grandíssim concert. L’anècdota, durant la cançó i mentre Liam Gallagher feia una de les seves mirades provocadores al públic va rebre el llançament d’una ampolla plena d’aigua que el mullar, contestant aquest fent gets obscens i fent de “gallina” cap a la zona de on provenia l’ampolla.
SETLIST:
1. Rock 'n' Roll Star
2. Lyla
3. The Shock Of The Lightning
4. Cigarettes & Alcohol
5. The Meaning Of Soul
6. To Be Where There's Life
7. Waiting For The Rapture
8. The Masterplan
9. Songbird
10. Slide Away
11. Morning Glory
12. Ain't Got Nothin'
13. The Importance Of Being Idle
14. I'm Outta Time
15. Wonderwall
16. Supersonic
------------------------------------------------------
BISOS: 17. Don't Look Back In Anger
18. Falling Down
19. Champagne Supernova
20. I Am The Walrus (The Beatles cover)
"Working On A Dream", el nou àlbum de Bruce Springsteen
Avui surt a la venta Working On A Dream, el 17 àlbum d’estudi en la seva llarga carrera profesional. Només un any i mig després de la sortida al mercat del seu últim àlbum amb la E Street Band, Magic(2007), i d’una llarga i extraordinària gira, Bruce i la E Street Band volen seguir allargant el seu estat de gràcia amb aquest Working On A Dream. Tot i ser un disc amb la E Street Band no és un àlbum eminentment rocker, ja que el pop melòdic més propi dels anys 60 és el denominador comú del disc, no s’assembla per res a un disc de la E Street Band, salvant comptades cançons.
L’àlbum va ser gravat a Atlanta amb el mateix productor de Magic Brendan O’Brien, en els descansos del Magic Tour. Alguns dels temes són cançons descartades de les sessions de gravació de Magic, i la prova és que el tristament desaparegut Danny Federici participa en uns quants temes. La gravació del disc va ser força ràpida degut a la forta activitat de la gira i només la van portar a terme Springsteen, el baix Garry Tallent, el bateria Max Weinberg i el pianista Roy Bittan. La resta de components de la E Street Band van gravar a sobre de les bases existents ja gravades. Aquest fet ha comportat un treball extra per al productor Brendan O’Brien, que ha fet un disc amb molts matisos, potser excessivament sobreproduït, però que sona molt millor que Magic, que va rebre moltes crítiques per un so massa saturat i poc ric en matisos. Una altre de les conseqüències de la gravació del disc és el poc protagonisme que tenen en el disc alguns membres de la E Street Band, i el cas del saxofonista Clarence Clemons és especialment flagrant, que només intervé en 3 temes i en un d’ells tampoc la seva participació és molt audible.
I és que per regla general, la majoria de les cançons no sonen a res que hagi fet Bruce Springsteen en el passat. Aquest gir cap al pop melòdic dels anys 60 ha estat una sorpresa tot i que ja varem tenir en últims anys 2 avanços com Girls In Their Summer Clothes (del Magic) o Waitin’ On A Sunny Day (del The Rising). Aquest Working On A Dream no és un disc comercial, no té cap pretensió, dóna la sensació que Bruce ha fet el que li venia en gana fer, sense aspiracions d’èxit, però això en el fons suposa un alt risc. I el resultat és força bo, Working On A Dream és un disc molt disfrutable, que millora moltíssim amb successibles escoltes, i que conté grans cançons. És un disc amable, lluminós, en definitiva, exquisit. Una delicatessen.
Les cançons de Working On A Dream una a una:
OUTLAW PETE:
Una obra mestra. Llarguíssima cançó (8 minuts) que no sona a res que hagi fet mai Springsteen, és un homenatge al gran Ennio Morricone. És una cançó èpica, “macarra”, amb un ritme excel·lent i un cor poderós "I'm Outlaw Pete, I'm Outlaw Pete, Can You Hear Me?", amb aires de western, cinematogràfica (sembla la BSO d'una pel·lícula o una pel·lícula propiament), excel·lentment cantada, amb nombrosos in crescendos (però el del final de la cançó és demolidor), amb molt protagonisme de l'orgue i dels sintetitzadors. Segur que serà una bomba en directe, encara que queda la incògnita de saber com es reflectirà la sobre instrumentalització del tema. Tot i durar 8 minuts, et deixa amb ganes de més.
MY LUCKY DAY:
Una de les poques cançons (o potser la única) 100% E Street Band del disc. Podem reconèixer a tota la banda al complert: guitarres clares, al mestre Roy Bittan als teclats, poder dels teclats (gravats per Danny Federici abans de morir), una poderosa línea de baix (en aquest disc Garry Tallent sembla tenir més protagonisme), l'únic solo (o mini solo) de saxo de Clarence Clemons de tot el disc (almenys que sigui mínimament audible), Max Weinberg aporrejant la bateria com només ell sap fer i Steve Van Zandt deixant-se les cordes en els seus peculiars cors. En definitiva, cançó potent, alegre, fresca, rockera, que podria passar perfectament per un dels temes festius que inundaven la cara A del mític àlbum The River.
WORKING ON A DREAM:
La primera cançó pop del disc. Segueix la línea encetada per Girls In Their Summer Clothes o Waitin’ On A Sunny Day però és molt més emotiva del que sembla, tot i que és molt lluminosa. Apareix per primer cop un dels gran referents en que Bruce s'ha inspirat per a aquest àlbum, Roy Orbison. Personalment la trobo una cançó preciosa, tot i que no m'entusiasma que Springsteen faci pop. És enganxosa, gràcies a un efectiu cor i amb el toc simpàtic del solo de xiulets que fan, tot i que amb això tapen parcialment la segona intervenció en el disc de Clarence Clemons al saxo que continua fins al final de la cançó però a un volum força baix, més com acompanyament.
La primera balada i cançó emotiva del disc, però sense perdre el to de pop melòdic. Fora de lo còmic que pot resultar el títol i també una part de la lletra de la cançó, aconsegueix emocionar. Llàstima que al final sembla que la cançó vagi a més i a arrancar definitivament però en cap moment ho fa, i és més que discutible el final amb el so del lector de codis de barres d'un supermercat. Per primer cop apareixen als cors Nils Lofgren i Patti Scialfa. No està gens malament, emociona, però m'esperava més, però tot i això és una de les millors cançons de l’àlbum.
WHAT LOVE CAN DO:
Aquest és junt amb My Lucky Day el tema més E Street Band del disc, i per tant rocker. Té bon ritme, però és massa curta, massa apagada (li falta més contundència i potser un to menys greu), i passa massa inadvertida a l'àlbum. El millor del tema la potent bateria de Max i un gran final molt blues, amb armònica i guitarreig. Dóna la sensació de que en directe guanyarà molt respecte a la versió del disc.
THIS LIFE:
Si escoltem els primers 15 segons de cançó et pots quedar perplex i pensar, això és Springsteen? Doncs sí, és la cançó més pop i anys 60 de tot el disc. És una preciosa melodia, romàntica i també emotiva, on també l'homenatge a Roy Orbison és evident però potser encara és evident l'homenatge als Beach Boys. Els cors i la entrada de Clarence Clemons al saxo cap al final de la cançó la converteixen en memorable. Una de les millors cançons de l'àlbum, demostra que Springsteen si s'ho proposa també pot arrasar en el pop.
GOOD EYE:
Un dels punts baixos de l'àlbum. No deixa de ser una seqüela de la versió reinventada de Reason To Believe que va fer durant el Magic Tour. És un potent i càlid blues amb l’harmònica i la veu totalment distorsionats, però les comparacions són massa evidents. És el tema sònicament menys treballat de tot l'àlbum, ja que tot i l'efecte distorsió, sona massa col·lapsat. Tot i ser un tema curt (3 exactes de duració) es pot arribar a fer pesat per moments. Tampoc el seu lloc en el tracklist l'ajuda gaire. Al final del tema hi ha un petit gir cap al folk amb l'entrada d'un banjo.
TOMORROW NEVER KNOWS:
És la E Street Band fent de Seeger Sessions Band. Perque aquest tema hauria passat perfectament per un tema de la Seeger, sens dubte. 100% folk americà (amb influències country), on destaquen les guitarres acústiques, el banjo i la pedal steel guitar. Passa per ser la cançó més curta de l'àlbum, però a diferència d'altres ni li sobra ni li falta res. Una delicatessen.
LIFE ITSELF:
Un dels meus temes favorits de l'àlbum. Aquest calmat mig temps és el tema més seriós de tot l'àlbum, cantat amb molta sobrietat i sense cap excés vocal, captiva per la combinació de guitarra acústica amb elèctrica amb una excel·lent base d'orgue de fons i una hipnotitzant influència arabesca. La melodia és excepcional i els petits solos de Nils Lofgren a la guitarra li acaben de donar el plus definitiu al tema. La sensació de calidesa i una emotivitat implícita impregnen tota la cançó. Meravellosa. Aquí comença un final d’àlbum simplement extraordinari.
KINGDOM OF DAYS:
Probablement el tema més emotiu de l'àlbum (amb permís de The Wrestler). Preciosa i emotiva balada pop en que l'esperit de Roy Orbison és molt present. La melodia va cada cop a més tenint com a punt àlgid un excel·lent solo de guitarra acompanyat per les notes al piano del gran Roy Bittan. Aconsegueix ajuntar emotivitat, alegria i tendresa sense que cap d'elles predomini sobre les altres. Simplement preciosa.
SURPRISE, SURPRISE:
Pot semblar senzilla i repetitiva, però és un grandíssim tema. A ningú se li escapa que és un homenatge a The Byrds, amb un ritme que s'enganxa molt fàcilment. Alegre, lluminosa, optimista, festiva, i una melodia preciosa. Una altre cançó que en directe serà un festival de bon rollo. I per acabar, sorpresa al final en forma de cors per part de Nils Lofgren i Patti Scialfa.
THE LAST CARNIVAL:
Passa per ser un cançó homenatge a Danny Federici, encara que no se'l esmenti en cap moment, de fet la lletra és al·lusiva al món del circ. Una emotiva guitarra acústica és el fil conductor de la cançó, cantada amb delicadesa i sentiment per Springsteen, t'acaba per sumir-te en un ambient emotiu i de tristesa per acabar amb tota la E Street Band fent uns sorprenents cors gospel. Quan sembla que la cançó després dels cors anirà a més, s’acaba bruscament. Maca i emotiva, però et deixa amb ganes de més.
THE WRESTLER:
El bonus track és la recentment galardonada com a millor cançó dels premis Globos d'Or a millor BSO per a la pel·lícula "The Wrestler" protagonitzada per Mickey Rourke. Passa per ser un dels millors temes que hagi composat Springsteen en molts anys. És una cançó molt trista i emotiva, senzilla i molt crua, d'aquelles que et deixen tocat i que millor no sentir en moments de tristesa, fàcilment et pot fer caure alguna llagrimeta. Totalment acústica i només acompanyat per unes subtils notes de piano de fons, comença amb una introducció atmosfèrica de sintetitzadors, però en la retallada versió del disc ens quedem sense el preciós final de només piano que té la versió de la BSO.
1. Sigur Rós - Með Suð Í Eyrum Við Spilum Endalaust
No és ni de lluny el seu millor disc, ni tan sols és millor que el seu predecessor Takk (2005), però no per això deixa de ser extraordinari. La millor banda de post-rock, els islandesos Sigur Rós, refermen en aquest àlbum un gir més accessible, més pop, més alegre, més lluminós, seguint la línea d’uns dels temes de la dècada “Hoppípolla” i sense deixar de banda el seu toc personal (i també estrany) que els fa inconfusibles. Proba d’això són els temes Inní Mér Syngur Vitleysingur, Við Spilum Endalaust i el single Gobbledigook (amb aires espanyols i tot!). Però també trobem temes més calmats marca de la casa com només ells saben fer, com Góðan Daginn, Festival i Fljótavík. Una meravella de disc que cal degustar amb calma.
És un sacrilegi parlar d’aquest Chinese Democracy com a un disc dels Guns N’ Roses, quan l’únic que queda de Guns N’ Roses és Axl Rose. Però bé, temes d’autoria apart, l’esperadíssim Chinese Democracy no defrauda en absolut. I és que aquest llarguíssim àlbum és una excel·lent col·lecció de cançons però amb un inici i una part central del disc un pèl fluixets, però mantenint l’essència dels antics Guns N’ Roses, aconseguint moments de guitarreigs espectaculars que podria haver signat el enyorat i mític Slash. Sense a por a exagerar, trobem una de les millors cançons dels últims anys, There Was A Time (amb un final espectacular), i un grapat de grandíssims temes com Madagascar, This I Love, Prostitute, Street Of Dreams, If The World o Better, sent casualment la majoria els temes més calmats de l’àlbum.
El tercer àlbum dels britànics Keane ha suposat un arriscat canvi, però els hi ha sortit bé. Aquest Perfect Symmetry és un disc totalment anys 80, amb molts sintetitzadors (amb moments de gairebé italo-disco o funk), amb guitarres i baix (ja no fan bandera de ser el grup de pop/rock sense guitarres), optimista, no tan ensucrat com els anteriors, alegre i sense daltabaixos. La extraordinària veu del recuperat Tom Chaplin li dona un plus a un disc que millora considerablement en la seva cara B. És tota una novetat trobar en un disc de Keane tantes cançons ballables com Spiralling, Lovers Are Losing o Again & Again. L’únic tema que és seguidista amb el so de l’anterior disc passa per ser un dels millor temes de l’àlbum (Perfect Symmetry) i també trobem temes més calmats i emotius marca de la casa per a tancar l’àlbum, Black Burning Heart i la meravellosa Love Is The End (la nova Bedshaped?).
Si l’any passat ens va portar el retorn d’aquesta gran banda mancuniana de pop/rock liderada pel carismàtic i grandíssim frontman Tim Booth, aquest any hem tingut per fi nou àlbum d’estudi després de 7 anys d’espera. I han tornat en una forma extraordinària, amb un disc fresc, alegre, simpàtic (però també agre en alguna cançó), que passa molt bé, com una cerveseta freda a l’estiu. I és que el començament d’aquest Hey Ma és revelador, una cara A que deixa un missatge ben clar “hem tornat, som James”, un huracà de grans temes que van des de la preciosa Bubbles, a la festiva però macabre Hey Ma, fins les alegres i marca de la casa Oh My Heart i Waterfall passant per la romàntica Boom Boom. Passat un excel·lent inici el disc baixa comprensiblement força de nivell però sense caure en la indiferència, amb punts àlgids com Upside o la preciosa i minimalista Of Monsters And Heroes And Men. Notable alt per James, que ens van obsequiar el passat Abril amb un concert memorable a la Sala Razzmatazz. Ara que han tornat, que no marxin mai, si us plau.
Sens dubte, el dels australians AC/DC ha estat un altre retorn espectacular, després de 8 anys sense treure cap àlbum d’estudi. I han tornat fidels al seu estil, fent el de sempre, sense innovar gens ni mica, però no els hi fa cap falta. El disc és un torrent d’energia, contundent, ideal per a posar-te les piles si ho necessites. El començament del disc amb Rock N’ Roll Train, Skies On Fire, Big Jack (la millor del disc), Anything Goes i War Machine és insuperable. A partir d’aquí el nivell baixa bastant (tot i que destaquen grans temes com Spolin’ For A Fight, Wheels, Decibel o Black Ice) i algunes cançons fluixegen i es repeteixen una mica, però en general l’àlbum passa molt bé tot i ser bastant llarg (14 cançons).
Ha passat inadvertit probablement per una mala (o nul·la) política de promoció als mitjans, però aquest 11 (l’onzè àlbum d’estudi del veterà canadenc Bryan Adams) supera considerablement al seu predecessor i més comercial Room Service. És una col·lecció excel·lent de cançons (el disc no decau en cap moment) bastant calmada i que no cau en el excessiu ensucrament en el que havia caigut en els últims anys. L’àlbum està plagat de mitjos temps arranjats exquisidament i a on brilla la guitarra del grandíssim Keith Scott. Només tres temes, Tonight We Have The Stars, I Thought I’d Seen Everything i Oxygen, es poden considerar com a rockers, amb permís per a la esplèndida i molt springsteeniana I Ain’t Losin’ The Fight. I tampoc poden faltar les seves balades, a destacar la que és per a mi la millor balada de l’any per a She’s Got A Way, encara que We Found What We Were Looking For i Broken Wings no es queden gaire enrere. I no poden obviar, la exquisida i preciosa Walk On By, que serveix per a tancar un gran àlbum.
A destacar: I Ain’t Loosing The Fight, We Found What We Were Looking For, I Thought I’d Seen Everything, Tonight We Have The Stars, Broken Wings, Oxygen.
Ha estat un dels meus descobriments de l’any, tot i que aquest Only By The Night ja és el seu quart àlbum d’estudi. La banda de Tenessee Kings Of Leon, que passa de ser una de les bandes americanes amb més projecció, ha parit un gran disc que va des del rock/garage al pop, amb arrels surenyes i per alguns moments inclús soul. I és que en aquest disc toquen gairebé tots els pals, des de les festives i ballables Sex On Fire i Crawl, la fosca i turmentosa amb aires soul Closer, les més calmades i èpiques Use Somebody, Manhattan, Notion i Be Somebody, però caient també en el pop més despreciable de 17, i per a tancar el disc una de les cançons de l’any, la emocionant Cold Desert, on s’aconsegueix un fantàstic ambient èpic amb una guitarra excel·lent acompanyat de la impressionant veu de Caleb Followill.
8. Ours – Mercy (Dancing For The Death Of An Imaginary Enemy)
La revelació de l’any. I és que aquesta convulsa banda de New Jersey li deu tot al seu cantant i líder Jimmy Gnecco, que amb una excel·lent veu unida a un molt bon acompanyament musical de la banda, ha aconseguit que definitivament el projecte d’Ours surti a endavant, marcant un estil rocker fosc i èpic a la vegada. La gran veu de Jimmy Gnecco arriba a un registres altíssims i molt variats, assemblant-se molt a la veu de Bono (U2) però també per moments pot arribar a registres del mític Jeff Buckley o de Matt Bellamy (Muse). Les comparacions són inevitables (a qualsevol fan d’U2 li ha d’agradar aquest disc) però el seu rock fosc ratlla a un alt nivell i no es pot acusar en cap cas de plagi. El inici del disc és superb amb 3 de les millors cançons de l’any com són Mercy, The Worst Things Beautiful (la més U2 de totes) i Ran Away To Tell The World. Lògicament després la resta del disc no pot aguantar el nivell (és impossible) però ens deixa bons temes com Willing (també molt U2), les més melancòliques i sentides Saint i Lost, la contundent Live Again, o la enèrgica balada Moth.
Una meravella. Grandíssim disc dels veterans American Music Club, i és que la banda de San Francisco liderada pel controvertit Mark Eitzel ha aconseguit (després de la seva reunificació al 2004) un disc madur, adult, melancòlic, minimalista, per a degustar tranquil·lament amb a una bona beguda si pot ser (escullin vostès). El seu estil alt-rock influenciat lleugerament pel country o el folk, que ens poden recordar per moments a altres bandes americanes com poden ser Wilco o The National (en els seus temes més calmats), ens deixa 2 grans temes per a la posteritat com són la sensible, preciosa i minimalista The Sleeping Beauty (és pot fer una cançó més bella?) o la més pop i lluminosa Decibels And Little Pills. All The Lost Souls Welcomes You To San Francisco, Who You Are o All My Love no es queden enrere.
L’àlbum debut i homònim d’aquesta banda de Glasgow ha causat sensació al Regne Unit i l’expectació creada sembla que no és gratuïta. I és que Glasvegas ha fet renéixer l’esperit shoegaze i recordar-nos als re-reunits The Jesus And Mary Chain. Aquest és un àlbum conceptual, en que sembla que totes les cançons van unides les unes a les altres, i en que la melodia de fons pot semblar que és gairebé la mateixa durant tot el disc. Però que ningú pensi per això que és un disc avorrit, ja que està ple de matisos. Està plegat de temes popers amb tornades molt anys 60 com Flowers And Football Tops, Geraldine, It’s My Own Cheating Heart That Makes Me Cry o Daddy’s Gone (insuportable). La única cançó més contundent és l’adictiva Go Square Go i al final del disc trobem per acabar els 3 temes més calmats: Stabbed (recitada, no cantada, la única cançó sense guitarres), S.A.D. Light i Ice Cream Van.
Un altre retorn sonat el de la banda anglesa liderada per Richard Ashcroft, 8 anys després de la seva ruptura i 11 anys sense treure cap àlbum d’estudi. Tot i tenir una trajectòria relativament curta abans de la ruptura, a posteriori es van convertir en banda de culte, i és que el Urban Hymns va deixar una forta emprenta en el incipient món indie. Aquest Forth poc té a veure amb els seus últims treballs, és un disc molt més instrumental, temes molt llargs amb vàries jam sessions, coquetejant per moments amb el post-rock. És un àlbum reposat, tranquil, instrumentalment impecable, per a sentir amb calma, sense daltabaixos i amb temes de bellíssima factura. La única cançó que es surt del patró és el single Love Is Noise, que és un dels temes de l’any, cançó garantia d’èxit en qualsevol pista de ball.
Un altre dels grups que he descobert aquest any tot i que porten una llarga trajectòria a les seves espatlles. Gràcies a un fresc i alegre pop/rock tradicionalment americà amb arrels country y folk, ha aconseguit rebre molts elogis, inclús del mateix Bruce Springsteen. Aquest també és disc conceptual, en algunes cançons s’intercalen petites píldores d’altres cançons de l’àlbum. El inici del disc és trepidant amb Coughing Up Blood, Old Time Tickin’ Away i Angels On A Passing Train (la millor cançó del disc). Són també remarcables els acostaments al blues de Wild West Love Song o al soul de Blue But Cool, per no parlar de la seva vena més folk y country de Jesus In The Temple o Santos de Madera. Per acabar el disc tornen al rock amb la moguda Angels Of Destruction i el rock & roll macarra de Wilderness.
Igual que Marah, els belgues dEUS són un altre grup de llarga trajectòria que he descobert aquest any. El seu art-rock experimental, misteriós i elegant t’atrapa durant tot el disc de principi a fi, perque aquest Vantage Point no defalleix en cap moment. I un àlbum que conté la meravella de cançó que és Eternal Woman (una de les millors cançons del 2008) no pot ser dolent. La misteriosa i experimental When She Comes Down obre el disc de forma excel·lent, per a donar pas a temes més industrials com Oh Your God, Favourite Game o més endavant Is A Robot. També trobem 2 temes ballables ideals per a una nit de festa com són Slow i The Architect. El disc acaba amb 3 temes marca de la casa molt més calmats, on destaquen Smokers Reflect i The Vanishing Of Maria Schneider.
14. Coldplay – Viva La Vida Or Death And All His Friends
Sens dubte, una les decepcions de l’any musical. L’esperadíssim quart treball de Coldplay ha resultat ser potser el pitjor de tots. La producció del disc per part del productor estrella Brian Eno (famós per haver produït junt amb Daniel Lanois els millors àlbums de la discografia d’U2) va acabar per confondre la banda i per fer un àlbum massa comercial, fred, inconstant i poc brillant. Per si fos les acusacions de plagi han estat continues i molt evidents, com les del grandíssim guitarrista Joe Satriani per Viva La Vida (a part de ser un festival d’instruments que no toquen ells) i de Arcade Fire per Lovers In A Japan, que tot i ser un molt bon tema el seu ritme i la percussió són un calc de Power Out dels canadencs. Però no tot és negatiu, encara conserven talent per compondre bons temes com la tenebrosa Cemeteries Of London, un increscendo marca de la casa com ‘42’, la beatleniana Strawberry Swing i per tancar el disc la preciosa i emotiva Death And All His Friends. Però el que mal fa és veure com l’EP que han tret per Nadal “Prospekt’s March” conté temes inèdits que li donen mil patades a aquest Viva La Vida però això sí, no són tan comercials, sonen al que sempre havia estat Coldplay. Tornaran algun dia?
Una de les revelacions de l’any. I és que aquesta banda totalment desconeguda de Tenessee (USA) ha aconseguit un disc debut molt prometedor. Ni són comercials ni possiblement arribaran molt lluny fent el tipus de música que fan, ja que el seu rock&roll típic del sud dels Estats Units (rock sureny) no és que estigui gaire en auge en els últims temps. El disc sona a carretera polsosa de la Amèrica profunda, sobretot els útlims temes de l’àlbum que són els més guitarrers i genuïnament rockers com Sweet Freedom (la millor cançó de l’àlbum), Backbreaker, Rusted i Jericho, encara que al començament del disc trobem grans temes com Motels And Highways, 1000 New Ways To Fly o Justified. La resta del disc ja coqueteja més amb el soul.
La millor: Sweet Freedom.
A destacar: Backbreaker, Rusted, Jericho, Justified, Time Of Your Life.
La joia: Motels And Highways.
16. R.E.M. – Accelerate
Com el diu el títol del disc, el disc per ser R.E.M. és tota una acceleració. És un disc molt rocker, curtíssim (no arriba als 40 minuts), amb temes curts, directes i efectius. Ningú descobrirà ara a R.E.M. però ha aconseguit trencar la tònica dels seus últims àlbums i tornar als orígens, tot i que trobem a faltar un tema emotiu com benacostumats ens tenen. L’àlbum és un “hit” darrere d’un altre i passa com una exhalació, a excepció de les 2 cançons “frontissa” més calmades: Hollow Man i Sing For The Submarine (grandíssim tema i el més llarg de l’àlbum). Entre les més rockeres cal destacar Living Well Is The Best Revenge, Supernatural Superserious (el single), Accelerate i les 2 que serveixen per tancar el disc, les contundents Horse To Water i I’m Gonna DJ, dues de les composicions més flamejants que hagin fet mai R.E.M.
Igual que Old Union, aquesta banda de Philadelphia ha estat una de les revelacions de l’any musical i també en el seu àlbum debut. Sembla mentida que aquest àlbum sigui del 2008 perque et transporta totalment als anys 70. Rock/folk americà clàssic, amb influències clares de Bob Dylan, Bruce Springsteen (com a Arms Like Boulders) i en alguna cançó d’Arcade Fire (com a Taking The Farm i A Needle In Your Eye #16). Llàstima que contingui 2 temes instrumentals “frontissa” que no aporten res al disc així com Buenos Aires Beach desentona massa en el disc, però això queda de lluny oblidat amb la llarguíssima i evocadora Show Me The Coast.
Per fi Oasis han aconseguit fer un disc digne de menció després de descalabres constants. No arriba als nivells del mític “(What’s The Story) Morning Glory?” ni del “Definitely Maybe” però és un dels seus millors àlbums. El disc comença contundent amb els temes més rockers de tot l’àlbum, on destaquen Bag It Up i The Shock Of The Lightning (el single de presentació), per donar pas a la millor cançó del disc, la beatleniana I’m Outta Time (un dels millors temes d l’any) on Liam Gallagher ha conseguit per fi fer justícia al seu ídol John Lennon. La resta del disc compleix bastant be amb temes marca de la casa To Be Where There’s Life, (Get Off Your) High Horse i Falling Down.
El canadenc Sam Roberts, tot un desconegut al nostre país, i la seva Sam Roberts Roberts, sembla que per fí que al tercer àlbum han aconseguit repercussió fora d’Estats Units i Canadà. Ens trobem davant d’un àlbum de pop/rock molt fresc, alegre, amb aires retro en algunes cançons, i que no té cap tema despreciable. Trobem un arsenal de cançons festives com Love At The End Of The World, Fixed To Ruin, Them Kids (la millor de l’àlbum), Up Sister, The Pilgrim o Detroit ’67. La quota més popera queda coberta amb l’ensucrada Oh Maria, i trobem també temes més calmats com Lions Of The Kalahari, Words & Fire o Sundance.
Aquí arriba la quota espanyola d’aquest ranking. Aquesta banda madrilenya ha aconseguit amb el seu àlbum debut arrasar en el panorama indie espanyol. El seu pop/rock amb influències molt britàniques (les comparacions amb els Radiohead anteriors a la seva etapa experimental són inevitables) els hi ha fet fer-se un nom encara que (per sort) no han captat el corrent mainstream nacional (40 Principales, etc...). El disc en sí no és cap meravella globalment (hi ha temes força fluixets) i més si tenim en compte que han trigat 8 anys en fer-lo mentre esperaven que els hi donessin l’oportunitat. La veu del cantant “Pucho” per moments es pot fer odiosa, però les lletres estan ben fetes. Tot i això, cançons excepcionals com Copenhague o Año Nuevo valen per tot el disc. També salven molt bé el tipus Rey Sol, Al respirar, Sálvense quien pueda, Un día en el Mundo i la més festiva La cuadratura del círculo.
Data: dijous, 16 d'Octubre de 2008. Lloc: Hard Rock Café, Barcelona (Catalunya). Assistència: 200 espectadors. Preu entrada: 18 euros.
En el marc de la iniciativa benèfica “Pinktober” per a recaptar fons per la lluita contra el càncer de mama (només es van recaptar 5.000 euros mentre tots els pseudo-vips entraven de gorra), actuava al Hard Rock Café de Barcelona la banda pop britànica Starsailor. Tot plegat força estrany. Un concert en un restaurant? Doncs sí, es feia estrany veure un escenari minúscul on els components de la banda no es podien ni moure i actuant just davant d’una llarga barra de discoteca, tenint el públic en els laterals. I com era d’esperar, el so en un local d’aquestes característiques no va ser per a tirar coets, tot sumat a un volum excessiu.
Fent un símil futbolístic, podem dir que el concert va ser com un partit de pre-temporada, una “patxanga”. Concert curt (poc més d’una hora), màxima distensió, el “camp” no estava a l’alçada de les grans cites, molt casolà tot plegat (sensació de que tocaven pràcticament només per a tu), públic “passota” (sincerament crec que més de la meitat de la sala no sabien a qui anaven a veure) i la implicació del baixJames Stalfox va ser més que discutible (parlant durant el concert amb gent de l’equip i fent senyals vàries). Però bé, ja sabíem al que anàvem. Era la segona vegada que veia Starsailor en directe, els havia vist al Summercase del 2006 i ja sabia que tenen un directe més que correcte, tot i que aquesta vegada es presentaven sense el guitarrista d’acompanyament que els acompanyava en la passada gira. Va ser només això, un concert entretingut, més que correcte, però em van agradar més fa un parell d’anys.
Starsailor són un banda anglesa de pop/rock que juntament amb Travis són l’exponent més clar del pop britànic més amable i melancòlic. Després de treure 3 àlbums al mercat: “Love Is Here” (2001), “Silence Is Easy” (2003) i “On The Outside” (2005), aconseguint que cada un superi el anterior i que sembli també menys monòton que el anterior, es troben actualment en un moment d’impasse fins la publicació del seu nou i quart àlbum “All The Plans” que sortirà al mercat al Març de 2009 tot i que fa mesos que està acabat, però problemes amb l’anterior discogràfica els han fet canviar de segell i retrasar irremediablement el seu llançament. Idolatrats a Gran Bretanya i gairebé desconeguts al nostre país, han de batallar amb el fet de que tot i tenir un so i un estil tan característic com el seu, siguin coneguts només per el remix discotequer del seu tema “Four To The Floor”, una gran paradoxa. Un so característic del que vaig poder tornar a constatar en directe que gairebé tot el protagonisme és pels teclats, en menor mesura del baix i en que la guitarra és pràcticament residual en gairebé totes les cançons. Una de les excuses del concert va ser presentar 3 temes nous del nou disc “All The Plans”, i que van servir per deixar ben clar que tornaran a l’estil més calmat (i esperem que no tan monòton) dels seus dos primers àlbums. No dic que fossin mal temes, sobretot Tell Me It’s Not Over i All The Plans We Made van estar força bé, però em va agradar el gir un pèl més rocker (sense deixar de ser pop) del seu últim àlbum “On The Outside”, i ara tornar al so dels 2 primers àlbums ho veig una mica de manca d’ambició, però bé ja veurem el resultat quan surti. La resta del concert va ser un repàs als seus grans èxits, però centrant-se especialment en els seus 2 primers àlbums. El concert va començar amb les 2 primeres cançons d’èxit del “Love Is Here”, com són les semi-acústiques i pianístiques Poor Misguided Fool i Alcoholic, especialment destacable aquesta última (podeu veure el vídeo). De l’àlbum “Love Is Here” van caure 3 cançons més, com són la melancòlica Fever, la rítmica Tie Up My Hands (que va trencar una mica el ritme del concert en el tram més animat), i una molt bona i potent versió de Good Souls (com podeu veure al vídeo) que va servir per obrir els bisos.
Vídeo - Alcoholic
Vídeo - All The Plans We Made (nova cançó)
Vídeo - Fever
En canvi, del “On The Outside” només en varem poder gaudir-ne 2 temes (vaig trobar-ne a faltar uns quants més): la contundent In The Crossfire i la “bonrollista” Keep Us Together, amb seus característics cors “oh,oh,oh,oh,...”. Del “Silence Is Easy” també només 3 cançons: Fidelity (que la trobo massa similar a Fever i a més a més van anar les 2 seguides al setlist), el gran èxit Four To The Floor interpretada tant en la versió normal d’estudi com en la versió remix discotequera (que ara sí va fer despertar al públic), i per tancar abans de bisos la gran Silence Is Easy, en una gran i enèrgica versió (com podeu veure al vídeo). Però la gran sorpresa va arribar al final, quan després d’acabar Good Souls, la banda es retirava de l’escenari i el cantant James Walsh es quedava sol a l’escenari per a interpretar una versió de la gran Where Streets Have No Name d’U2. No va ser una versió de traca, però per sorprenent i pel que significa per als fans d’U2 no té preu. Un bon final sí senyor.
Vídeo - Four To The Floor
Vídeo - Silence Is Easy
Vídeo - Where The Streets Have No Name (U2 cover)
SETLIST:
1. Poor Misguided Fool
2. Alcoholic
3. Tell Me It's Not Over (nova cançó)
4. Fidelity
5. Fever
6. Boy In Waiting
7. In The Crossfire
8. All The Plans We Made (nova cançó)
9. Keep Us Together
10. Four To The Floor
11. Four To The Floor (versió techno)
12. Tie Up My Hands
13. Silence Is Easy
---------------------------------------------------------------------
BISOS 1:
14. Good Souls
---------------------------------------------------------------------
BISOS 2:
15. Where The Streets Have No Name (U2 cover, James Walsh solo)
"A Night To Remember". Crònica concert Bryan Adams a Badalona 03/10/2008
Bryan Adams en solitari durant el "set acústic" que va obrir el concert
Bryan Adams i el guitarrista Keith Scott durant el concert
Bryan Adams i la seva banda durant el concert
Bryan Adams i la seva banda s'acomiaden del públic abans dels bisos
Bryan Adams i la seva banda durant la interpretació de "Cloud Number Nine"
Data: divendres, 3 d'Octubre de 2008. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona (Badalona, Catalunya). Assistència: 5.000 espectadors. Preu entrada: 40 euros.
Bryan Adams, un “gran”, un altre gran per a afegir a la llista. Sorpresa positiva la que vaig tenir el passat divendres al Pavelló Olímpic de Badalona. M’esperava un concert normalet d’un bon músic caigut cada cop més en el injust oblit del món mediàtic musical, però no va ser així. No ens enganyem, la nit no pintava gens bé, la promoció del concert havia estat nul·la, alguns preus d’entrades eren excessius, el Pavelló Olímpic de Badalona esdevenia un escenari de 2ª fila després d’omplir el Sant Jordi a la passada gira, i la venta d’entrades havia estat un autèntic desastre. Els només 5.000 presents estàvem a l’expectativa però les dubtes se’ns van esvair de cop.
Sí anteriorment deia que Bryan Adams és un gran, també hem de dir el mateix del seu fidel guitarrista Keith Scott, que va donar un autèntic recital de tècnica sempre amb la mítica Fender Stratocaster penjada al coll, aconseguint recordant-nos per algun moment l’estil del gran Mark Knopfler. La resta de la banda va estar correcte, però un en segon pla massa evident. Durant 2 hores i gairebé 10 minuts de concert que es van fer curts, varem poder veure un repàs de greateast hits, però també van visitar temes menys coneguts. Va ser un concert molt equilibrat sense cap punt baix, intercalant els temes més rockers dels seus inicis amb les balades que han fet cèlebre a Bryan Adams però que també l’han encasellat en un estil del que difícilment podrà escapar. En definitiva, molt bon concert, sòlid, entretingut, sobri, amb molt ofici per part d’Adams, molt més rocker del que pugui semblar i també amb moments emotius. De lo milloret que he vist en els últims anys en concert. Ja diuen que els vells rockers mai moren i el canadenc Bryan Adams no és una excepció. I vist com està el pati i el panorama musical actual, sort en tenim dels veterans que venen a salvar la papereta.
La nit va començar puntual amb Bryan Adams col·locant-se en un petitíssim escenari al fons de la pista, tot sol i amb una guitarra acústica en mà, arriscat començar així però fent les delícies del públic per la sensació de proximitat. I ho feia amb tota una declaració d’intencions per a la nit, Can’t Stop This We Started (no podem aturar això que hem començat) i amb la balada Please Forgive Me, que van fer-se estranyes en acústic però en que varem evidenciar que Bryan Adams no és un qualsevol en acústic sol davant el perill, situació en que fàcilment es pot demostrar la vàlua o no d’un artista. Al acabar el tram acústic les llums de l’escenari s’encenien i la banda començava a tocar The Best Of Me mentre Adams caminava cap a l’escenari principal enmig del públic micròfon en mà cantant la cançó i a la vegada demostrant ser un digne deixeble de Flabio Briatore, parant-se a petonejar i a abraçar-se a les noies de bon veure. Tot un crack, sí senyor.
La maquinària ja estava plenament engreixada i es va demostrar en un començament trepidant encadenant tres grans temes rockers com Somebody (gran versió, i amb Keith Scott cantant uns versos en rap!), Hearts On Fire (demolidora, molt rockera amb exhibició de Scott a la guitarra i Bryan Adams demostrant el torrent de veu que té, una de les millors de la nit) i 18 ‘Til I Die (un pèl pesadeta però molt efectiva). Però entràvem de ple en els grans èxits i el fervor del públic va començar a anar a més amb la gran Back To You (tema emblema del Umplugged) amb el seu característic toc mig acústic. A partir d’aquí començarien a alternar-se els temes rockers amb les inconfusibles balades d’Adams.
Vídeo - 18 'Til I Die
Els grans temes rockers continuarien amb Summer Of ’69 (el gran clàssic rocker d’Adams, en una excel·lent versió que posar potes enlaire el Pavelló), Cuts Like A Knife (com de costum amb Adams fent cantar els “na,na,na,na” al públic), Kids Wanna Rock (versió espectacular i molt guitarrera amb Keith Scott com a protagonista absolut), It’s Only Love (cançó que es va fer popular arran del duet de Bryan Adams amb la gran Tina Turner, que va sonar en una versió semi-acústica i més calmada però amb un final guitarrer de Keith Scott absolutament brutal fent una demostració de tècnica a la guitarra), Take Me Back (llarguíssima versió amb unes quantes “jam sessions” del teclista que li van donar per moments un toc bastant jazz al tema), The Only Thing That Looks Good On Me Is You (molt guitarrera, contundent i efectiva) i Run To You (l’altre gran clàssic rocker d’Adams), que va servir per tancar el concert abans dels bisos, una injecció brutal de guitarres que el meu cos necessitava amb urgència (sí confesso que sóc addicte).
El moment graciós i simpàtic de la nit va arribar amb When You’re Gone. Com de costum a cada concert Bryan Adams puja a una noia a l’escenari perque canti amb ella la cançó. La afortunada va ser l’Elena, una noia de Barcelona que va interpretar-la força bé, amb una veu força decent (millor que algún “triumfito”) i demostrant saber-ne bé la lletra (sense l’ajuda de cap “prompter”). Va estar bé, però no deixa de ser un moment divertit, traient-li tota transcendència a la cançó, però posats a pensar, quina transcendència pot tenir una cançó que Adams ha interpretat amb personatges tant dispars com Mel C (ex Spice Girl) o la pneumàtica Pamela Anderson? Un mer moment de distensió, però que va aturar massa el ritme del concert.
Un dels punts negatius de la nit va ser no interpretar més temes de l’últim disc “11”. Cert és de que no ha tingut molta repercussió ni ha estat un èxit de ventes, en part per una nefasta o millor dit nul·la promoció del disc per part de la discogràfica, però personalment el trobo un disc millor i més treballat que el comercial, sobrevalorat i més directe “Room Service”, aquest “11” és molt més difícil de digerir, menys rocker i més calmat, però amb una gran colla de temes com Tonight We Have The Stars, I Thought I’d Seen Everything, I Ain’t Losin’ The Fight, We Found What We Were Looking For, Broken Wings, She’s Got A Way i Walk On By. Semblava com si a Bryan Adams li fes por tocar cançons del disc per por a que la gent no les conegués, però vista la bona rebuda que van tenir podria haver-ne tocat més. Quan fas una gira per a presentar un disc nou d’estudi s’ha de tenir la valentia de defensar-lo en directe, sinó potser no val la pena l’esforç de fer-lo. Només dues cançons del “11” van ser interpretades en directe, i les afortunades van ser I Ain’t Losin’ The Fight (grandíssima versió millorant la del disc, una cançó molt springsteeniana amb molt poder de l’harmònica i que va ser rebuda amb molt entusiasme pel públic) i I Thought I’d Seen Everything (aquesta més discreta, amb massa protagonisme del teclats, no va acabar d’arrancar en cap moment).
Vídeo - I Ain't Losin' The Fight
Però desenganyem-nos, el que la majoria del públic venia a veure eren les mítiques balades de Bryan Adams, i en varem tenir 3 (sense comptar les que faria en els bisos en acústic), les justes i necessàries. La primera en aparèixer en escena va ser (Everything I Do) I Do It For You, la conegudíssima banda sonora de la pel·lícula “Robin Hood”. Gran versió que va fer les delícies del públic, bastant emotiva i amb un gran solo de guitarra de Keith Scott. La més guitarrera Heaven va venir després de l’aturada de When You’re Gone i potser per això no va acabar d’arrancar del tot, però tot i això les bones cançons brillen per elles soles, tot i que el solo de Scott a la guitarra se’m va fer massa curt. La balada acústica amb aires flamencs Have You Ever Really Loved A Man? va estar a un gran nivell, en part gràcies a l’excel·lent interpretació de Keith Scott a la guitarra espanyola emulant a Paco De Lucía, qui va gravar la versió d’estudi junt amb Bryan Adams per a la banda sonora de la pel·lícula “Don Juan De Marco”. Simplement preciosa.
Vídeo - (Everything I Do) I Do It For You
Vídeo - Heaven
Vídeo - Have You Ever Really Loved A Woman?
Els bisos obrien amb Cloud Number Nine, en una versió força més guitarrera que la etèria versió d’estudi que va ser objecte de varis remixos. Al acabar la banda s’acomiadava del animós de Badalona sota una gran ovació i Bryan Adams es quedava sol a l’escenari amb la seva guitarra acústica penjada al coll per començar un altre set acústic per acabar el concert, amb 3 balades extraordinàries. Sens dubte va ser el moment més emotiu de la nit, i cal dir que tot i no sóc gens amant dels set acústics vaig gaudir i molt amb un artista que va demostrar ser un dels millors en acústic. Per obrir el set una Let’s Make A Night To Remember preciosa, amb tot el públic dempeus i corejant-la però sense cridar en excés per no trencar la màgia i la intimitat del moment. Per si fos poc a continuació Straight From The Heart tocada també amb harmònica, tant preciosa i emotiva com l’anterior. I per acabar All For Love, cançó que va gravar amb Sting i Rod Stewart per a la banda sonora de la pel·lícula “Los 3 Mosqueteros”. Versió impressionant d’aquesta preciosa cançó, portant-la al acústic amb una brillantor increïble i aconseguint amb una sola veu quadrar tots els cors que feien Sting i Stewart a la versió d’estudi. Possiblement la millor cançó (o millor dit el millor moment) de la nit i la més emotiva, la cirereta al pastís i una gran manera d’acabar a lo gran amb tot el Pavelló Olímpic encenedors en mà (o fent llum amb els mòbils).
Com diu la cançó, “Let’s Make A Night To Remember” (fem una nit per a recordar),i així va ser. Tot i no omplir el Pavelló, ho va ser, varem ser pocs però ben avinguts i això Bryan Adams ho va saber apreciar, només calia veure-li la cara. Esperem tornar a sentirla seva característica veu ronca i potent ben aviat.
SETLIST:
1. Can't Stop This Thing We Started (acústica, escenari B)
2. Please Forgive Me (acústica, escenari B)
3. The Best Of Me
4. Somebody
5. Hearts On Fire
6. 18 'Til I Die
7. Back To You
8. I Ain't Losin' The Fight
9. Summer Of '69
10. (Everything I Do) I Do It For You
11. Cuts Like A Knife
12. Kids Wanna Rock
13. When You're Gone
14. Heaven
15. It's Only Love
16. Take Me Back
17. Have You Ever Really Loved A Woman?
18. The Only Thing That Looks Good On Me Is You
19. I Thought I'd Seen Everything
20. Run To You
-----------------------------------------------------------------
BISOS 1:
21. Cloud Number Nine
-----------------------------------------------------------------
BISOS 2:
22. Let's Make A Night To Remember (acústica)
23. Straight From The Heart (acústica)
24. All For Love (acústica)
