Crònica d'un viatge a París que va valer una Copa d'Europa

Calia inmortalitzar aquest moment

El moment d'entrega de la Copa

Bengales en el moment de l'empat 1-1

El partit era a punt de començar

La ceremònia de presentació del partit

Panòramica de l'estadi des del nostre seient

A punt d'entrar dins l'estadi

La Torre Eiffel es va convertir en lloc de peregrinació culé

Jo, davant la Torre Eiffel

Jo, davant de l'Arc de Triomf

Dimarts, 16 de Maig de 2006, 21:30 h: després d'esperar més d'hora i mitja sentats dins l'autocar esperant l'hora de poder sortir rumb a París, per fí començava el llarg viatge que ens duria a presenciar la 2ª Copa d'Europa. Començava enterant-nos via ràdio que el gran Real Madrid es deixava remuntar un 0-2 a Sevilla i acabava encaixant 4 gols en 20 minuts, i que l'Osasuna es classificava per a jugar la prèvia de la Champions després de derrotar al València.

Més de 30 autocars formàvem una "caravana" plena d'ilusió. A la sortida el Barça ens va obsequiar amb una bossa plena d'obsequis tant d'animació com sobretot de menjar: molts chupa-chups, diferents tipus de galetes, batuts de xocolata, etc. En principi crèiem que tots els autocars sortíem en igualtat de condicions, però de seguida ja ens vàrem donar conta de que no seria així. Ens havia tocat anar en un dels autocars més lents, no potser pel vehicle, sinó per les seves inacabables parades i per la afició del seu conductor de perdre's o d'agafar sempre la direcció equivocada.

Després de veure per DVD un reportatge sobre el camí del Barça en aquesta Champions, abans de les 12:00 passàvem la frontera francesa per La Jonquera. Ja sobre la 01:00 de la matinada fèiem la primera aturada per sopar en una àrea de servei un cop passat Perpinyà. Un cop feta aquesta parada tothom creia que fins la següent parada (que no faríem fins passades les 05:00) podríem dormir, però no seria així. L'excitació dels ocupants dels últims seients era important i els nervis només em van deixar dormir uns 15 minuts. Sobre les 05:30 fèiem la 2ª parada passat Clermont-Ferrand i sobre les 08:30 feiem la 3ª a uns 300 km de París. No va ser fins passada aquesta 3ª parada que vaig poder dormir de forma seguida 1 horeta més o menys. Després poc a poc l'ambient a l'autocar va anar pujant i els càntics eren constants així com més tard vam tenir una sessió d'acudits pel micròfon de l'autocar.

Per fí, sobre les 12:00 i després de més 45 minuts de tour turístic per la població de Vincennes (el conductor es va perdre), vàrem arribar al parking que la UEFA ens havia asignat. Allí vam rebre un bitllet de metro gratuit per a tot el dia i vam poder disfrutar d'un esmorzar gratuit en unes carpes que havia muntat el Barça.

Ara ja erem lliures, vam agafar el metro linea 1 a Chateau de Vincennes i cap al centre de París. L'estampa a l'interior del vagó del metro era impressionant, tot ple d'aficionats del Barça cantant i saltant a dins. Sobre a les 13:00 ja erem a Notre-Dame i aquí va començar la nostra petita visita turística a la ciutat de París. Ens va donar temps de veure l'esglèsia i l'illa de Notre-Dame, els Jardines de les Tulleries (a on vam dinar l'entrepà que dúiem), la Plaça de la Concòrdia, ens vam recorre sencers els Camps Elisis, vam veure l'Arc de Triomf i per acabar la Torre Eiffel. A mitja tarda l'estampa de la Torre Eiffel i de Trocadero era impressionant, tot ple de culers cantant i encenent bengales amb la mirada sorpresa d'alguns aficionats de l'Arsenal molt pacífics.

Cap a les 17:00 vàrem agafar el metro per després agafar la línea de tren RER B que ens duia a l'estació "La Plaine - Stade de France". Eren només 2 parades i 10 minuts de viatge en aquest tren però van ser més que suficients perquè ens agafés complex de sardines enllaunades. Tot just sortir d'aquesta parada de tren i havia el Mandela Stadium, un camp de rugby que la UEFA i el Barça havien habilitat perque l'afició del Barça passessin una estona per fer temps abans d'anar cap a l'estadi. Aquí vam estar una estona sentats a la gespa del camp prenent-nos una cerveceta. Els nervis començaven a aflorar i l'espera es feia eterna.

A les 18:30 es van obrir les portes de l'Stade de France i nosaltres erem dels primers en accedir-hi. Només passar el control d'entrada i ja vaig estar dins del recinte em va sortir de dins un crit d'alegria que el porter al sentir-lo li va agafar un atac de riure. Després de passar un exhaustiu control de seguretat per part de la policia francesa i de pujar una llargíssima escala ja vàrem poder ocupar el nostre lloc a la 3ª graderia. El lloc el camp estava força bé, estàvem a 3ª fila començant per lo més del estadi gairebé en un corner (en les fotos ho podeu comprovar). Tot i que estàvem bastant lluny la visió era molt bona i es podia distingir els jugadors perfectament.

L'espera fins el partit va ser inacabable. Vam tenir que aguantar videos de la UEFA sobre la història de la Copa d'Europa restregant-nos per la cara totes les Copes d'Europa del Madrid i a un speaker-presentador francès bastant aburrit. En canvi, la ceremònia de presentació pre-partit va ser molt espectacular tot i que els nervis ens van impedir disfrutar-la. A continuació els jugadors ja sortien al camp i va començar a sonar la musiqueta de la Champions. Era l'hora de la veritat.

El partit va ser un patiment constant i l'expulsió de Lehmann i el gol anulat a Giuly ens va fer perdre la compostura. La confusió en aquesta jugada va ser màxima, sí que vàrem veure l'expulsió però des de la nostra posició i sense ràdio no sabíem si havia pitat penal o falta fora de l'àrea. El gol de Campbell va acabar per enfonsar a molts aficionats i això es va veure a la mitja part. Als minuts de descans tot era silenci a la nostra zona i constants confabulacions, crítiques a l'alineació de Rijkaard i discussions sobre si seríem capaços de remontar. Jo personalment, confiava en que el Barça seria capaç de remontar i que guanyaríem però a la pròrroga.

La segona part va ser d'un nerviosisme difícilment igualable i en algun moment la desesperació ens superava, però en tot moment la nostra afició no va parar d'animar: una lliçó. En el gol d'Eto'o tots vam embogir i jo personalment em vaig tornar boig, saltant, pujant-me sobre la meva cadira i mossegant la meva bufanda de la sort. I en gol de Belletti més salts, les mans al cap i vaig començar a vessar alguna llàgrima d'emoció. Després 10 minuts de rondo gegant de l'equip i al pitar el final del partit sí que va arribar l'èxtasi. Llavors sí que les llàgrimes van sorgir i les abraçades entre els veïns de seient van ser constants. I el moment de l'entrega de la copa i l'oferiment dels jugadors a la grada va ser un moment per recordar per sempre. Cap dels presents ho oblidarà, sens dubte.

Després de tantes emocions, l'eufòria. Però tocava marxar ràpid del estadi per anar a agafar el tren cap a París. Poder accedir al tren RER B va ser tota una odissea, una pèssima organització i senyalització va fer que per accedir al tren ens costés quasi mitja hora, baralles, cops i una que altra aixafada. Un cop dins del tren, hi havia dins del vagó més gent de la que cabíem i no havia aire acondicionat i la calor que feia era ofegant. Per si fos poc el tren es va quedar aturat entre dues estacions més de 20 minuts amb el neguit de perdre després l'últim metro que ens portaria a Chateau de Vincennes. Però per sort vam poder agafar el metro i sobre la 01:00 de la matinada arribavem a l'autocar. Passades les 01:30 l'autocar es va possar en marxa cap a Barcelona, encara que el conductor es va tornar a perdre i vam passar més de mitja hora per poder trobar l'entrada correcta a les rondes de París.

La gent estava cansada i tothom va poder dormir. Després de dormir només una hora i quart al viatge d'anada, al de tornada vaig poder dormir ben bé unes 8 o 9 hores ben bones. A la tornada com no el conductor no es va aclarar i va optar per una ruta per autopista molt més llarga que la de l'anada, anant via Lyon i fent uns 200 km més. Passades les 14:00 conseguíem passar la frontera de La Jonquera però de seguida ens vam aturar 1 hora més a una àrea de servei a l'alçada de Figueres per a dinar, davant del cabreig de tots els ocupants de l'autocar perquè teníem moltes ganes d'arribar a Barcelona. Un cop ja estàvem a punt d'arribar vam assistir a una nova exhibició de nul coneixement del nostre conductor sobre les carreteres i arribant a Martorell es va equivocar de sentit i enlloc d'anar cap a Barcelona va anar en direcció contraria com si anèssim cap a Vilafranca. En fí, mitja hora més perduda i a les 17:00 arribàvem al Camp Nou. Quasi segur que vàrem ser l'últim autocar de la caravana en arribar a Barcelona, ja que no vam veure cap autocar més al Camp Nou i les ràdios deien que tots els autocar ja havien arribat a Barcelona feia estona. Al cap i a la fí, un desastre de viatge de tornada de més de 15 hores i mitja, però que havent gunyat la Copa d'Europa gustosament vam aguantar estoicament.