Esports, música i demés aficions

miércoles, febrero 21, 2007

Crònica concert Mando Diao


Mando Diao en concert a Munic (Alemanya) al passat 2006

Dissabte, 17 de Febrer 2007. Sala 1 Apolo, 22:05 h. 22 euros.

El concert va ser francament millorable. M’esperava molt més ja que molta gent comentava que Mando Diao eren un grup molt bo en directe, però que voleu que us digui el seu directe em va semblar fluixet. Tot i ser 5 membres, el grup en directe l’ aguanta única i exclusivament el guitarra Björn Dixgard. El cantant principal y 2ª guitarra Gustaf Norén un autèntic desastre, passat de voltes (s’havia fotut de tot), mala veu, no arribava als tons, no se li entenien les lletres de les cançons, malament amb la guitarra i a sobre s’emporta tot el protagonisme. Lo dit, el grup l’aguanta solet el guitarrista Björn Dixgard, que fa de cantant solista en bastantes cançons i de cors en les altres, amb una gran veu (sobrat, dominant sense problemes els aguts i els greus), bé amb la guitarra i almenys és d’agrair que quan ell cantava se li entenia la lletra, no podem dir el mateix de Gustaf Norén. Destacar que tenen un “tipus” que fa d’organista que està tot el sant concert sentat a l’òrgan per només tocar 7 o 8 notes en tot el concert... :S

Excessivament accelerats, cometen l’error de fer molt soroll perquè sí perquè queda molt guai fer-ho, per donar una sensació de canyers. Encara que van tocar tots els seus grans èxits, mal escollit el setlist. Mando Diao és un grup que es caracteritza per fabricar hits com a xurros encara que també tenen alguna cançó més calmada però poquetes (com a molt 5 o 6 a la seva discografia). Van enllaçar un hit darrere un altre sense utilitzar cap cançó calmada de pont (excepte "Ochrasy"), es trobar en falta temes com "All My Senses", "Ringing Bells", "Next To Be Lowered" o "Added Family" per exemple, molt més calmats que els haguessin vingut de perles per equilibrar més el concert. Al tocar un hit darrere un altre provoca que quan en portes 3 o 4 de seguits no es disfruta tant una cançó i la gent no s’entrega el mateix. Van tocar algun dels seus temes estrella bastant malament com "Motown Blood" que la van destroçar de principi a fi amb una pèssima intro, escollint malament el tempo d’algunes cançons que sonaven molt més accelerades que en el disc, i per si fos poc van acabar el concert en els bisos amb una cançó acústica que no vaig arribar a reconèixer (i que no està en cap dels seus 3 discos). El millor de tot la cançó "Amsterdam" (de l’últim disc Ode To Ochrasy) que va ser una de les poques en que no van “fotre la gamba” i també la 2ª dels bisos "You Can't Steal My Love" que la van anar allargant amb Fade Outs davant del fervor generalitzat, i també bastant bé "Long Before Rock 'n' Roll", “Tony Zoulias (Lustful Life)” i "Ochrasy" (l’única calmadeta de la nit). La resta bastant mediocre, sent exigent i fixant-se una miqueta, en cada cançó van tenir com a mínim una errada. Fatal en el tema estrella del Ode To Ochrasy "TV & Me", una cagada darrere una altra.

Tot i això, el públic entregat. Sold-out des de ja feia un parell de setmanes, la Sala 1 d’Apolo estava plena fins la bandera (amb 1000 o 1500 persones). El so pèssim, agravat per el fet de que estàvem en un lateral de la sala enganxats a l’escenari però just coberts per el sostre de fusta del 2n pis, cosa que va ajudar a empitjorar el ja lamentable so. Estant justament al mateix lloc que quan van actuar els teloners Right Ons (no eren dolents del tot) el so va ser bastant millor que quan van actuar Mando Diao. Com he dit abans, el públic bastant entregat, aliè a les contínues errades del grup. El concert era ideal per veure’l amb unes cervecetes de més (però no era el cas ja que venia de treballar), segurament si hagués estat així hauria disfrutat molt més. Molta nena poppie maca però bastant gilipolles, algunes d’elles només van anar a veure les cares maques dels nens macos de Mando Diao, cridant histèriques davant qualsevol idiotesa del cantant.

En fi, que un aprovat molt però que molt justet d’un grup que ha editat 3 grans discos "Bring 'Em In", "Hurricane Bar" (el millor de llarg) i "Ode To Ochrasy" (per a mi un dels millors discos del 2006). No negaré que tenen un talent especial per a crear cançons enganxoses, que sonen molt fresques i alegres, però "aquest directe" té que millorar si volen arribar a més altes cotes.

SETLIST:

1. Welcome Home, Luc Robitaille
2. If I Leave You
3. Motown Blood
4. White Wall
5. Paralyzed
6. Amsterdam
7. TV & Me
8. Mr. Moon
9. Tony Zoulias (Lustful Life)
10. Good Morning, Herr Horst
11. Ochrasy
12. Sheepdog
13. God Knows
14. Down In The Past
15. Long Before Rock ‘N’ Roll
-------------------------------------------
BISOS 1:
16. The Band
17. You Can’t Steal My Love
BISOS 2:
18. Mama You’ve Been In My Mind

(Gràcies a l'Ernest per facilitar-me el setlist del concert)

Etiquetas: ,