Esports, música i demés aficions: Crònica (amb retard) concert The Police

Sting, Stewart Copeland i Andy Summers saluden al finalitzar el concert

Data: Dijous, 27/09/2007. Lloc: Estadi Olímpic de Montjuïc. Assistència: 55.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 96 euros.

The Police eren o millor dit són (fins que vulguin) un grup mític de la història de la música. Després de 22 anys separats com a grup, al 2007 s’han tornat a reunir per fer una gira de grans èxits, motivats única i exclusivament pels diners. Han deixat de ser aquella banda de jovenets esbojarrats i a on les tensions internes estaven a l’ordre del dia, a passar ser una banda madura, aplicada i amb tots els detalls planificats al mil·límetre.

Durant una hora i 45 minuts van demostrar de sobra les seves qualitats com a músics. El solista i baix Sting amb els seus 56 anys va sorprendre amb una gran veu i en estat de forma sorprenent, gràcies en part a la seva extensa i llarga carrera en solitari post-Police. El guitarrista Andy Summers va ser l’estrella de la nit, amb 64 anys d’edat va demostrar ser un dels millors guitarristes en actiu executant uns solos llargs amb una tècnica molt depurada gràcies a la seva trajectòria com a músic de jazz, que l’ha fet millorar moltíssim després de la seva etapa a The Police. I finalment, el mític bateria Stewart Copeland (el més jove dels 3 amb 55 anys) ens va mostrar que el virtuosisme mai es perd però que si el cos i l’edat són obstacle per fer el que feia abans, ha modificat la seva tècnica amb una exquisidesa increïble, ja no és l’animal que copejava la bateria de forma salvatge que li va valdre la vitola de millor bateria del món.

The Police va ser una gran banda de hits i al concert ho van demostrar sobradament. No hi van faltar tots els clàssics de la banda en un concert que a les 22 hores va començar amb “Message In A Bottle”. Ràpidament varem comprovar que tots els seus temes han estat poc o molt retocats, allargats amb “jam sessions” entre estrofa i estrofa, i amb el tempo baixat la majoria d’ells. En aquest nou concepte que tenen aquestes cançons qui disfruta i s’esplaia ben a gust és el guitarra Andy Summers amb uns solos estratosfèrics, com els del medley “Voices Inside My Head / When The World Is Running Down” i “Driven To Tears” per exemple. No van faltar els seus ritmes reaggae a “Walking On The Moon”, que va ser el segon clàssic de la nit i 2 cançons després el 3r, un “Don’t Stand So Close To Me” amb el tempo molt baixat però en una adaptació molt interessant. A continuació la millor estona musicalment del concert (no per la resta de públic va semblar ser), amb els temes més tranquils i menys coneguts de la nit, i en que Andy Summers es va lluir amb grans solos amb la seva Fender Stratocaster vermella: “Driven To Tears”, “Hole In My Life”, “Truth Hits Everybody” (espectacular i preciosa), “Every Little Thing She Does Is Magic” i “Wrapped Around Your Finger”. Una “De Do Do Do, De Da Da Da” massa descafeïnada ens va retornar al camí dels grans èxits fent de pont a un altre moment tranquil amb la humanitària “Invisible Sun” i la èxotica i amb ritmes selvàtics “Walking In Your Footsteps”. Fins als bisos va arribar el moment més animat de la nit amb 2 hits indiscutibles, primer amb el medley de “Can’t Stand Losing You” i “Regatta De Blanc” que va ser per a mi la millor cançó de la nit i la més animada, i per tancar abans dels bisos amb “Roxanne” destripada, que no em va agradar gaire les modificacions que li han introduït amb unes “jam sessions” que han deixat una cançó inconnexa.

Els bisos van començar amb versió colpidora i espectacular de la preciosa “King Of Pain” (perquè no la van escollir per acabar el concert?), que va donar pas a la brutal i ballable “So Lonely”. El final s’acostava i era el moment que tothom esperava, el gran clàssic de The Police i que tothom coneix, “Every Breath You Take”. El clàssic en majúscules no va defraudar, evidenciant com unes notes de baix i una cançó en aparència tan simple pot emocionar tant. Per acabar el concert un error, “Next Yo You” no és una gran cançó per acabar un concert d’aquest tipus, tot i el component nostàlgic ja que va ser la primera cançó de The Police.

En definitiva un molt bon concert, impecable en l’execució, però massa curt (només 1 hora i 45 minuts, i només 19 temes!!!) i que peca de massa de fredor amb el públic, molt poca interacció. Van arribar, van tocar i van marxar, com si res. Gran moments musicals varem viure amb un “drum & bass” excel·lent, una guitarra espectacular i una gran veu. Posada en escena austera segons pensen alguns, però personalment no calia més. Unes projeccions en pantalles molt ben fetes i unes gran pantalles ens mostraven en tot moment primers plans dels 3 components de The Police, fet a agrair donades les enormes dimensions de l’Estadi Olímpic. El so espectacular, potser massa fort però amb una nitidesa a aplaudir, es podien distingir perfectament tots els instruments i els seus matisos sense que es solapessin els sons.

El públic punt i a part. Mai he vist un públic tan dolent en un concert. Cal dir que en el meu sector ningú i dic ningú, es va aixecar ni un sol moment durant el concert. Conseqüència, em vaig quedar tot el concert assentat al meu seient per no fer el ridícul solet. Sembla increïble que passi això quan tots els assitents varem pagar quantitats estratosfèriques per les entrades (de 125 a 70 euros) i quan van volar 55000 tickets en nomes 6 hores, col·lapsant-se el sistema de venta com sempre. Llavors, com és possible que una persona que fa un esforç econòmic, de temps i nervis per aconseguir entrada després es passi tota la nit assegut fotent cara de fàstic com li estiguessin obligant a anar-hi? També curiós veure com la gent de pista feia llarguíssimes cues als bars durant el concert passant de les cançons totalment. Definitivament, hi ha gent per tot, ara si es queden casa, millor que millor.

SETLIST:

1. Message In A Bottle
2. Sinchronicity II
3. Walking On The Moon
4. Voices Inside My Head / When The World Is Running Down
5. Don’t Stand So Close To Me
6. Driven To Tears
7. Hole In My Life
8. Truth Hits Everybody
9. Every Little Thing She Does Is Magic
10. Wrapped Around Your Finger
11. De Do Do Do, De Da Da Da
12. Invisible Sun
13. Walking In Your Footsteps
14. Can’t Stand Losing You / Regatta De Blanc
15. Roxanne