Bruce Springsteen en plena acció (foto: Diario Vasco)
Bruce Springsteen i Nils Lofgren "guitarrejen" (foto: Diario Vasco)
Bruce Springsteen i Patti Scialfa durant "Tunnel Of Love" (foto: Diario Vasco)
Bruce Springsteen es dirigeix al públic (foto: Diario Vasco)
Bruce Springsteen en plena interpretació (foto: Diario Vasco)
Bruce Springsteen i Steve Van Zandt en plena forma (foto: Diario Vasco)
La E Street Band durant "Born To Run" (foto meva)
La E Street Band durant "Born To Run" (foto meva)
Data: dimarts, 15 de Juliol de 2008. Lloc: Estadio de Anoeta (Donosti-San Sebastián, Euskadi). Assistència: 40.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 84 euros. 3 setmanes després de la última cita amb Bruce que vaig tenir a Milà, el dimarts a Donosti tocava arrancar la “setmana de passió brusera” en que 5 dies l’hauré vist en directe 3 vegades (Donosti i les 2 nits seguides al Camp Nou). El record de Milà encara el tenia molt recent i fer-ne comparacions és inevitable. Si tingués que destacar una cosa que diferenciés els 2 concerts és sense cap mena de dubte el públic. Si el públic de Milà va estar impressionant i apassionat, el de Donosti va semblar “bullit” (només es va exaltar en les cançons festives), sense esma en molts moments i irrespectuós en algunes cançons emotives parlant i més pendent d’anar al bar en busca de cervesa.
A Bruce el vaig veure molt actiu com de costum però la seva cara relatava més cansanci que a Milà. La sorpresa positiva de la nit va ser veure a un Clarence Clemons impressionant al saxo (lamentablement la seva edat i la seva salut fa que en alguns concerts tingui cometi algunes errades) i també a un Steve Van Zandt molt actiu i excel·lent a la guitarra (que ja tocava). La resta de la banda com sempre, a un gran nivell. El de Donosti va ser el 1r concert europeu en tot el Magic Tour en que va participar Patti Scialfa i això va condicionar el setlist.
Per obrir el concert davant de la sorpresa general Tunnel Of Love, sense dubte per la presència de Patti ja que té protagonisme en els cors de la cançó i si ens fixem el que emetien per les pantalles tot el interès es centrava en Bruce i en ella, quan se’l mereixen molt més Max Weinberg a la bateria i Nils Lofgren amb el seu gran solo de guitarra. Bona versió encara que no crec que sigui la cançó més idònia per obrir un concert, hagués funcionat millor algun tema més festiu. Però la dosi d’energia vindria a continuació amb Radio Nowhere, No Surrender i Out In The Street (impressionant, amb un Clarence estel·lar al saxo i en el seu cor). El 1r gran clàssic arribava amb la infalible The Promised Land (per fi el públic va demostrar que hi havia 40.000 persones a Anoeta) i a continuació Hungry Heart (on es va tornar a demostrar la tebiesa o el desconeixement del públic quan Bruce va encarar el micro cap a la grada perque cantéssim la tornada), que va sonar sense la intro de Bruce amb la guitarra acústica com a Milà. Arribava el moment de recopilació de cartells amb peticions (“requests”) i en aquesta ocasió es va fer amb Max Weinberg tocant sol la bateria de fons per ambientar el moment, servint d’intro a la genial i festiva Summertime Blues, que em va agradar més a que Milà.
Acabava Summertime Blues i era el moment de triar els cartells recollits. La primera afortunada va servir la preciosa i emotiva 4th Of July, Asbury Park (Sandy), dedicada a Danny Federici (una altre mostra de desconeixement del públic que gairebé no va ni reaccionar) i a Madamme Marie (la propietària d’un club d’Asbury Park a on va debutar la E Stret Band). Va ser una versió emotiva i per moments sense instrumentalització amb Bruce cantant sol, amb Roy Bittan a l’acordió fent el paper de Federici però sense aconseguir la fluïdesa que només Federici era capaç d’aconseguir. Preciosa i emocionat versió (com podeu veure al vídeo) només deslluïda per alguns inútils del públic més pendents de petar la xerradeta i d’anar a comprar birres al bar. Continuant el moment homenatge a Federici, la 2ª petició afortunada va ser Growin’ Up, que va sonar molt bé en una versió bastant guitarrera, tot un regal als més fans (que érem minoria).
Continuava el moment calmat del concert amb Atlantic City, cançó que tenia ganes de veure per 1r cop encara que em va deixar molt fred veure que gairebé només jo la gaudia. Però era l’hora de canviar de terç i que el fred públic es mogués una mica amb una impressionant Prove It All Night, que va fer embogir a la concurrència amb una incendiària i espectacular batalla de guitarres final entre Bruce i Steve Van Zandt (memorable). Continuava la festa amb la divertida però també rockera Darlington County amb els seus simples “la, la, la, la, la, la...”, però va esclatar amb Because The Night memorable com sempre i amb Nils executant un gran solo i embogint donant voltes sobre si mateix. She’s The One va sonar tan bé com de costum i va tancar un bon tram de concert bastant festiu i rocker. A continuació Livin’ In The Future no va estar a l’alçada (molt inferior que a Milà), i Mary’s Place tant llarga i amb múltiples aturades com ve sent habitual però que va fer aixecar al incompressible públic donostiarra, amb el show de Bruce habitual i la seva derrapada de genolls al terra a l’estil Elvis.
Acabat el pack de cançons festives, era el torn de les sorpreses i de recuperar més cartells dels que havia recopilat anteriorment. I sense cap mena de dubte aquest va ser el moment del concert, en absolut era conscient de que Bruce em tornaria a posar a prova els meus sentiments. Primer de tot amb Tougher Than The Rest. que encara que va fallar en la intro, va ser una gran versió d’un dels meus temes favorits (i marginat en els setlists d’aquesta Gira). Però de traca va ser la llarguíssima interpretació d’Incident On 57th Street, una versió perfecta, colpidora, i amb solo final de Bruce a la guitarra llarguíssim (segurament prop dels 4 minuts i que tant de bo no s’hagués acabat mai) i en que no vaig poder reprimir l’emoció, poques cançons de Bruce hi ha tant emocionants com aquesta, un plaer poder-la sentir en directe per 1r cop amb tota la banda.
Passat el moment emocionant de la nit, tocava acabar el set principal amb les mateixes de sempre: The Rising-Last To Die-Long Walk Home i Badlands. Doncs que voleu que us digui, cada dia m’agrada més aquest tram, tot i que es invariable cada nit. The Rising torna a sonar amb l’energia del 2002 i 2003, Last To Die cada dia sona millor i més guitarrera, Long Walk Home és preciosa i amb els cors de Steve en estil soul guanya moltíssim, i Badlands és Badlands, i punt, és a dir la festa en forma de cançó.
Als bisos per començar que millor que fer-ho amb la cançó, sí amb la cançó en majúscules, Thunder Road. Jo es sentir-la i no poder-me reprimir, el segon moment lacrimògen i emotiu de la nit. Amb ja tota la satisfacció al màxim però amb la salut una mica tocada (vaig tenir un cop de calor o una insolació que em va atacar bastant al final del concert), era l’hora d’encarar el final, i com no un final festiu. Born To Run com sempre apoteòsica, però amb la curiositat de que quan s’atura la cançó Bruce va baixar a baix a les passarel·les però es va oblidar el micròfon a dalt i quan tenia que tornar a cantar no va arribar a temps i la banda va tenir que allargar-la. De nou un altre moment emotiu però també festiu amb la preciosa Bobby Jean que va sonar molt més compacta que a Milà i amb solo final de Clarence memorable (podeu veure el final en el vídeo). Per acabar una altre gran versió de Dancing In The Dark (brutal com de costum), a continuació American Land tan festiva com sempre va fer que tremolés el terra d’Anoeta (oh miracle, el públic semblava que tingués sang a les venes) i com era d’esperar va tornar a tancar el concert amb Twist & Shout, amb una versió llarguíssima de prop de 10 minuts, però amb varies aturades i amb una estrofa de “La Bamba” intercalada.
Sense dubte un gran concert, amb un gran setlist, però deslluït pel lamentable públic i per un so (un altre vegada més) bastant dolent, les cançons més potents s’acoplaven sempre. 2 hores i 55 minuts de show i 28 cançons, una mica més curt que els últims concerts que va estar donant a Suècia, Noruega i Finlàndia, en que cada nit eren 30 cançons i gairebé 3 hores i 10 minuts de duració. També a destacar que tot i que tenia una localitat ben aprop de l’escenari, gràcies a la promotora “Get In” per encolomar-me una entrada de visibilitat reduïda (no veia ni a Max Weinberg ni a Charles Giordano) a preu de les entrades més cares, i no com es fa a la resta d’Europa en que aquestes localitats són més barates (com em va passar a Milà).
Com no i com sempre, gràcies per tot Bruce i E Street Band, us espero dissabte i diumenge al Camp Nou:)
A continuació us deixo els vídeos que vaig poder fer durant el concert...
4th Of July, Asbury Park (Sandy)
Mary’s Place
Bobby Jean (el solo final de Clarence Clemons)
SETLIST:
1. Tunnel Of Love 2. Radio Nowhere 3. No Surrender 4. Out In The Street 5. The Promised Land 6. Hungry Heart 7. Summertime Blues 8. 4th Of July, Asbury Park (Sandy) 9. Growin' Up 10. Atlantic City 11. Prove It All Night 12. Darlington County 13. Because The Night 14. She's The One 15. Livin' In The Future 16. Mary's Place 17. Tougher Than The Rest 18. Incident On 57th Street 19. The Rising 20. Last To Die 21. Long Walk Home 22. Badlands
-----------------------------------------------
BISOS:
23. Thunder Road 24. Born To Run 25. Bobby Jean 26. Dancing In The Dark 27. American Land 28. Twist & Shout
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home