Crònica concert Bruce Springsteen a Milà (25/06/2008)
Bruce remulla al públic amb la seva esponja durant "Mary's Place" (foto de René Van Diemen, penjada a la web http://www.backstreets.com)
Bruce ensenya el cartell de petició de "None But The Brave" (foto de René Van Diemen penjada a la web http://www.backstreets.com)
Bruce i Nils Lofgren canten junts durant "Darlington County" (foto de René Van Diemen, penjada a la web http://www.backstreets.com)
La E Street Band en plena acció (foto de René Van Diemen, penjada a la web http://www.backstreets.com)
San Siro durant el concert (foto meva)
Jo a la gespa de San Siro després del concert (foto meva)
Data: dimecres, 25 de Juny de 2008. Lloc: Stadio San Siro (Milano, Itàlia). Assistència: 62.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 63'25 euros. Gràcies Bruce. Anar-lo a veure a l’estranger sempre és especial, però veure’l a la catedral europea “brusera” per excel·lència (junt amb Barcelona, és clar!) com és Milà, és una experiència inoblidable, i més si el marc és tan incomparable com l’estadi de San Siro. Gràcies pel concert que us vareu marcar, amb 29 cançons i 3 hores exactes de duració, fins el moment el més llarg de tota la Gira Magic i tot sota un calor infernal (no varem baixar dels 30 graus fins i tot de nit) que va posar a prova a tots els assistents i a la mateixa banda.
Si alguna cosa m’agradaria destacar del concert són les cares de felicitat que feien tant Bruce com els membres de la E Street Band, que al·lucinaven amb l’ambient de San Siro i gaudien del moment, especialment Bruce que semblava que s’estava donant un homenatge. I amb això em quedo, a part del concert fenomenal que van fer, quan veus uns músics que van dels 58 als 65 anys i que porten tota la seva vida als escenaris això ja és molt, veure’ls-hi l’il·lusió de que gaudeixen i molt fent la seva feina sobre l’escenari.
També he arribat a una conclusió, Bruce Springsteen és hiperactiu. Sinó no es pot entendre que no parés quiet durant les 3 hores de concert i que per si ell fos, encara hagués continuat a l’escenari una estoneta més. No és el mateix tocar en un gran estadi que un pavelló i d’això Bruce n’és totalment conscient. Això requereix fer un esforç extra, no només limitar-se a tocar sinó interactuar amb el públic, un públic que als grans estadis degut a la llunyania no és que vegi molta cosa. I en això Bruce també és un mestre. S’ha fet col·locar cinc passarel·les que s’endinsen dins del públic de pista, i constantment les utilitza per donar-se un bany de masses. Bruce sembla el protagonista d’un videojoc de plataformes, pujant i baixant constantment de l’escenari cap a les dues plataformes inferiors i cap a les passarel·les i molts d’aquests cop ho fa sense utilitzar les escales i les rampes per pujar i baixar, ho fa saltant d’un nivell a un altre, i això requereix una condició física important. I això no acaba aquí, sinó que li agrada fer el burro constantment, jugant amb el públic de les primeres files, fent bromes, corrent per l’escenari i tirar-se de genolls a lo Elvis (durant la cançó Mary’s Place), fent exercicis de gimnàstica donant voltes sobre el pilar del micròfon, fer de “vell verd” tontejant amb noies de bon veure que anaven lleugeretes, fer patades de karate a l’aire, i un llarg etcètera. Però no tot és fer el burro, sinó que va estar a un gran nivell, amb molt bona veu.
La resta de la E Street Band també va ratllar a un gran nivell. A part de Bruce, els qui aguanten la E Street Band són a dia d’avui el bateria Max Weinberg (amb una energia incomparable i que sembla que amb el pas dels anys encara toca millor), el guitarrista Nils Lofgren (que per fi te el protagonisme que es mereix i exhibeix la seva enorme tècnica a la guitarra amb grandíssims solos) i el pianista Roy Bittan (que continua sent un dels millors pianistes en actiu i que senta càtedra en cada concert), que semblen viure una eterna joventut. Els altres mantenen un bon nivell però els seus millors dies ja han passat. Si exceptuem als membres “recents” de la banda com són el tecladista Charles Giordano (que compleix perfectament la difícil tasca de substituir al desaparegut Danny Federici) i la violinista Soozie Tyrell (que sembla que ha trobat ja el seu lloc a la banda), Steve Van Zandt és avui en dia un guitarrista més aviat discret però que és capaç de suplir-ho amb un gran carisma i magnetisme, el gran saxofonista Clarence Clemons amb els seus 65 anys d’edat i una salut un pèl delicada (és pujat a l’escenari amb un carro elèctric de golf i durant alguns moments del concert ha de seure en un tró gegant de color daurat per a descansar del seu delicat genoll) aguanta com pot però encara és capaç de fer solos de saxo que emocionen a qualsevol, i el baixista Garry Tallent passa massa desapercebut i potser és qui fa cara d’estar més a la força sobre l’escenari.
El concert en sí va ser espectacular. L’únic però que li puc posar va ser que sota el meu punt de vista van començar un pèl freds (potser degut a que la qualitat del so inicialment tampoc era massa bona) i que al bisos faltés algun clàssic emotiu que acabes d’arrodonir el concert (Thunder Road, Jungleland, Incident On 57th Street, Backstreets, etc). La nit va ser espectacular, no només pel gran concert que es van marcar sinó per un públic espectacular que omplia San Siro amb 62.000 espectadors, un públic molt “brucero”, molt animós però també molt respectuós. El setlist va ser increïble amb moltes cançons que volia sentir per 1ª vegada i amb joies que no esperava sentir com Summertime Blues, Spirit In The Night, Hungry Heart, None But The Brave, Candy’s Room, I’m On Fire, Racing In The Street, Detroit Medley, Rosalita, Bobby Jean i Twist & Shout. Fer un concert de 3 hores no és fàcil i sense que hi hagin moments que sobrin tampoc ho és, però ho varen aconseguir (poder a excepció de Mary’s Place). Van haver-hi moments de festa absoluta, moments per a cançons romàntiques i també per a cançons emotives, una nit perfecte. Però el que va acabar de decantar la balança per a considerar aquest concert com a històric van ser els bisos. Uns bisos amb ni més ni menys que 8 cançons i d’una hora de rellotge de duració sense pauses, i tot amb cançons festives amb permís per l’emotiva Bobby Jean, i amb joies com Detroit Medley i per acabar Twist & Shout, que era el seu debut a la Gira, una cançó molt habitual durant els 80 i que ningú s’esperava i més quan ja es donava el concert per acabat després d’American Land, va ser un bis extra al més pur estil Thunder Road al concert de Barcelona del 2002 (el del DVD).
A continuació entrarem en detalls, i comentaré el concert cançó a cançó (podeu veure el vídeo de cada cançó, els que surten directament els vaig poder gravar jo mateix):
A les 20:50 sortien Bruce Springsteen i la E Street Band a l’escenari, i Bruce preguntava en italià als presents “Teniu prou calor aquí? Doncs fem que encara en faci més!!!”.
1. SUMMERTIME BLUES:
Estrenada en aquesta Gira 3 concerts abans a Amsterdam, ningú se l’esperava per obrir el concert. No és una cançó d’Springsteen, sinó una versió de la cançó d’Eddie Cochran que ha estat versionada en multitud d’ocasions per grans grups, entre ells The Who o els Beach Boys. És una autèntica raresa, només tocada 15 vegades en la història per la E Street Band, i que des de 1981 no havia estat tocada. Va ser una versió festiva i molt animada i la inestimable participació de Clarence Clemons als cors, la llàstima és que la gran majoria del públic (excepte els grans entesos en Springsteen) no la coneixien, i no va ser molt corejada. Un excel·lent inici, llàstima que la mala qualitat del so la deslluís una mica. Començar amb aquesta cançó ja era un senyal de que aquest concert no seria un més en aquesta Gira.
Espectacular versió la que van fer d’aquesta cançó (de l’àlbum The River, 1980) i que es va convertir en el tret de sortida del fervor del públic italià, que va la corejar (i la vaig corejar) com si ens hi anés la vida. És una cançó que en directe guanya moltíssim i que personalment tenia moltíssimes ganes de viure-la en directe. El millor de la cançó a part de l’energia, les ganes de saltar i de la sensació de felicitat que et transmeten, són el solo de Clarence i els cors que fan Van Zandt, Lofgren i el mateix Clarence, un cor inconfusible amb la característica veu de “Big Man” que va fer que tot San Siro se li rendís. També va ser la 1ª cançó en que Springsteen es va decidir a abandonar l’escenari principal per baixar a les passarel·les i donar-se el primer dels moltíssims banys de masses que es donaria. Excel·lent.
Després de la descàrrega d’adrenalina de Out In The Street, Radio Nowhere va ser rebuda amb més tebiesa dintre del que cab, però per una qüestió d’ordre en el setlist, segur que si hagués estat tocada abans de Out In The Street hauria estat rebuda amb més entusiasme. Tot i això va ser una bona versió, encara que no tan salvatge com altres ocasions, però veure a Bruce i Steve Van Zandt deixant-se les cordes vocals en els cors ja val la pena. Més que correcte.
La 2ª pujada d’adrenalina de la nit, igual que Out In The Street aquesta cançó en directe és tota una bomba, només escoltar la intro de piano de Roy Bittan tot San Siro va tornar a embogir. Era una altre cançó que tenia ganes boges d’escoltar i que no va defraudar, amb els seus punts àlgids com són el solo de Clarence que posa els pèls de punta i el posterior solo de guitarra de Bruce, i més tard l’intercanvi de cors “yeah-yeah” de Bruce i Van Zandt, per acabar amb una gran batalla de solos de guitarra entre Springsteen i Steve Van Zant (com podeu veure al vídeo). Increïble.
5. THE PROMISED LAND:
La mala qualitat del so va fer que deslluís una mica la intro d’harmònica del principi d’aquesta gran cançó, el primer gran èxit en majúscules de la nit (de l’àlbum Darkness On The Edge Of Town, 1978). Va ser una bona versió però no va arribar al nivell de la versió que vaig veure a París el Desembre de 2007, sincerament crec que queda millor en el setlist no tan aviat i precedit per 4 temes tan festius com els anteriors. Tot i això és una cançó que en directe guanya moltíssim i que s’ha convertit en un himne imprescindible en qualsevol concert de Bruce, que combina a la perfecció emotivitat i festivitat, i que personalment és un luxe emocionar-se amb el solo de saxo que fa Clarence Clemons a mitja cançó i amb l’harmònica d’Springsteen cap al final, quan va tornar a baixar a les passarel·les mentre tothom corejava els “blow away” i tararejava la tornada de la cançó. De menys a més.
Aquesta cançó és un dels primers èxits que va tenir Springsteen en la seva carrera, del seu disc debut “Greeting From Asbury Park, NJ” del 1973. Fixa en els últims concerts, és un èxit assegurat en qualsevol concert i més en estadis, que fa que el públic participi molt en el cors. Per fi l’he pogut veure en versió full-band, i tot i que no és una versió amb tocs tan jazz com la versió del disc però és més festiva, dóna molt de joc i Bruce ho aprofita per moure’s per les passarel·les i deixar-se tocar pel públic de les primeres files. Per primer cop en el concert Bruce deixava de cantar algunes estrofes encarant el micro cap el públic perque nosaltres la cantéssim, sobretot l’estrofa “Like a Spirit in the Night (all night), in the night (all night)”. El toc d’humor el varem tenir quan Bruce va aprofitar-se de la pantalla gegant per a mirar-se a ell mateix i pentinar-se fent-se el presumit. Divertida.
Un cop acabada Spirit In The Night, va venir un altre moment d’autèntic showman de Bruce. Va baixar a les passarel·les per veure els cartells amb peticions (“requests”) de cançons que portaven la gent de les primeres files i com aquell qui va a comprar al mercat va anar recopilant les que més li agradaven. Apart de passar un moment molt divertit tothom estava expectant per veure quina era la cançó escollida, mentre com varem poder veure que cançons com Something In The Night (tan de bo l’hagués tocat) eren descartades perque segons ell “l’hem tocat masses cops”. Bruce tornava a pujar a l’escenari amb varis cartells recopilats i després de consultar amb la banda va mostrar al públic la cançó afortunada, que va ser None But The Brave. Springsteen es guardava a l’escenari més cartells amb cançons que serien tocades més endavant.
7. NONE BUT THE BRAVE:
Una autèntica joia i raresa, aquesta emotiva cançó del disc de rareses del The Essential (una cançó descartada de les sessions de gravació del Born In The USA, de 1984) era per 1º cop interpretada en directe a Europa i per 2º cop en aquesta Gira i en tota la història de la E Street Band. Després de bromejar sobre si s’enrecordaríen o no de com tocar-la, va començar la interpretació d’aquesta preciosa i emotiva cançó, una autèntica meravella que pensava que mai la hagués pogut sentir en directe i que em va aconseguir emocionar. Genials la intro i el final de la cançó amb solos de saxo de Clarence i cap a la meitat el emocionant solo de guitarra de Nils Lofgren, llàstima de que a la versió li faltés rodatge (normal quan és la 2ª vegades que es toca en directe), de que Bruce entrés a destemps en l’estrofa que ve després del solo de guitarra de Nils, i de que només els més “freaks” del públic coneguéssim la cançó. Però va ser una joia, un autèntic regal pels que tenim aquesta cançó entre una de les nostres favorites.
8. HUNGRY HEART:
Estrenada 2 concerts abans a Hamburg, va ser la 2ª interpretació a la Gira d’aquest clàssic (de l’àlbum The River, 1980), que és una cançó ideal per a concerts de gran format. Amb una intro de Bruce sol amb la guitarra acústica, va servir perque tot San Siro ja comencés a corejar la tornada “Everybody has a hungry heart, everybody has a hungry heart” abans que la banda entrés en ple a la cançó. Versió molt festiva en que Bruce no va parar de moure’s i inclús es va sortir dels límits de l’escenari i de les passarel·les per apropar-se al laterals de la nostra grada i en que va recollir una bandera italiana que li van llençar per posar-se-la al coll. Springsteen va estar constantment cridant “Come on” per incitar a que la gent cridés la tornada de la cançó. Molt bon paper a la cançó tant de Clarence al saxo i Giordano als teclats. Molt celebrada.
Una altre cançó que no m’esperava sentir (de l’àlbum Darkness On The Edge Of Town, 1978), ja que en aquest tram de Gira no havia estat tocada. Tot i que ja vaig poder-la sentir a Madrid 2007, Candy’s Room és una cançó que mai em cansaria de sentir, una de les meves preferides i una autèntica joia dins de la discografia d’Srpringsteen. La intro amb els platerets de la bateria de Max, amb el piano de Roy i Bruce xiuxiuejant la lletra és una meravella, però és només el preludi d’una explosió de guitarres a on Springsteen duu la veu cantant en els solos de guitarra, i que acaba embogint al públic amb un excel·lent treball de Max Weinberg a la bateria i de Steve Van Zandt en el solo de guitarra final. Espectacular.
Tot i que no és gaire habitual en els setlists d’aquest Magic Tour (només 18 vegades), he tingut la sort de poder-la sentir tan a Madrid com a Milà. És una cançó per gaudir-la en silenci i tranquil, perque té un aura de clàssic impressionant, i en directe és colpidora com poques. És impressionant el final de la cançó quan Springsteen canta la cançó amb un veu desgarradora i deixant-se les cordes vocals. El detall de “freak” va ser que com de costum Bruce canvia a vegades la lletra d’una frase de la cançó, quan originalment és “I lost my money and I lost my wife” aquí va cantar “I lost my faith and I lost you”, a on alguns volen veure segones lectures sense gaire fonament sobre la vida privada de Springsteen.
Gran moment de festa i energia va suposar la interpretació d’aquest tema del Born In The USA (1984), que està sent gairebé fixa en els últims concerts. Molt més llarga que la versió d’estudi, és una garantia de que el públic s’ho passarà bé i vibrarà, donant palmes constantment i cantant la enganxadora tornada “Sha la la la la la la la la, Sha la la la la la la”. Gran protagonisme de Clarence Clemons en la cançó i cap al final també especialment de la violinista Soozie Tyrrell, amb un llarg solo de violí que li dona un toc folk i country a la cançó molt divertit. En aquesta cançó Bruce torna a baixar a les passarel·les, es tira per terra i deixa que el públic el toqui i més tard puja fins a l’escenari per cantar junt amb Nils Lofgren tots dos assentats i agafats espatlla amb espatlla com dos bons amics. Cançó divertida que va fer vibrar de nou al públic i que va suposar el inici d’un tram de concert molt festiu.
Espectacular versió de Because The Night (tema que van compondre junts Bruce Springsteen i Patti Smith al 1978) la que es van marcar, i que s’ha convertit en un tema fix e imprescindible en aquest tram de Gira. Amb una intro de piano de Roy Bittan més llarga i diferent a la que vaig poder sentir a París al 2007, aquest tema en directe és una autèntica bomba que va fer posar a tot San Siro dempeus i que va fer al públic batre el rècord de decibels (potser només superat per Badlands) cantant el cor “Because the night, belong to lovers, because the night, belong to us”, però el deliri va ser total quan el llarguíssim, delirant e impresionant solo de guitarra de Nils Lofgren (un dels moments del concert) i més quan va començar a donar voltes sobre si mateix sense parar totalment abduït. Una de les cançons que més vaig gaudir de la nit, francament impressionant.
Enllaçada amb el final de Because The Night, She’s The One té una intro impressionant amb Roy Bittan y Charles Giordano als teclats i amb l’ajuda de Max Weinberg a la bateria. La llàstima va ser que el deficient so es carregués el tema, i més quan al final de la cançó quan Bruce feia el solo d’harmònica el so es va acoplar totalment durant uns quants segons, fent que el so de la banda fos irreconeixible davant la cara d’estupor de Bruce i companyia. Deixant de banda el so desastrós, aquest és un tema que es garantia d’èxit, en que el públic passa tota la cançó acompanyant-la amb palmes i cantant la tornada “Oh, she’s the one”. Excel·lents en aquest tema Clarence Clemons al saxo, Roy Bittan al piano i Max Weinberg a la bateria, mentre que es d’agrair que Bruce la canti amb tanta passió que es deixi les cordes vocals en una exhibició de veu desgarradora.
Increïble que en un concert del Magic Tour el 2n tema del disc Magic que s’interpretava fins el moment arribés a la cançó nº14. Aquesta és una cançó de la que m’alegro moltíssim de que les seves interpretacions en el 2008 sonin moltíssim millor que l’any passat (en que sonava musicalment molt pobre i bastant inconnexa), per fi han aconseguit que la cançó soni molt més compacta, rica en matisos i aconsegueixen que el públic la celebri molt més. Obviant l’habitual (i que ja comença a cansar) discurs sobre la situació política als EEUU, Bruce es passa tota la cançó sense parar de donar voltes per les passarel·les i amunt i avall de l’escenari, i canta part de la cançó gesticulant amb el dits com si fos un raper mentre mira fixament a la càmera, bastant divertit. Abans del discurs polític Bruce fa posar un petit toc d’humor tornant a preguntar en italià si “Teniu calor?” i enrecordant-se del mític concert del 2003 dient mentre reia “avui no plou!”. Cada cop m’agrada més aquesta cançó en directe i aquest so tant anys 70 que aconsegueixen.
15. MARY’S PLACE:
Sens dubte va ser el moment més baix i prescindible de tot el concert va ser aquest Mary’s Place, amb una llarguíssima versió de més de 9 minuts que excepte al final no va entusiasmar al públic. Durant aquest tram de Gira per estadis d’Europa s’ha fet fixa en el setlist, però no han aconseguit el que pretenien, pensaven que seria una cançó que faria que la gent s’aixequés i que vibrés com al The Rising Tour, però la rebuda ha estat molt tèbia, almenys a Milà. Durant tota la cançó el públic de la grada va estar tothom assegut i amb una interacció bastant pobre. La cançó es fa massa llarga, la toquen molt lenta i l’aturen masses vegades, o almenys és una percepció personal, la cançó no és que m’entusiasmi però si fessin una versió més curta i amb un tempo més ràpid segur que els hi donaria millor resultat. Bruce es dedica a animar al públic amb els “Are you ready?”, movent-se constantment per les passarel·les i remullant amb la seva esponja al públic acalorat de les primeres files, però aconsegueix en els 2 minuts finals (en que coincideix que la cançó puja de tempo i és més mogudeta) que el públic s’entusiasmi tirant-se de genolls al terra a l’estil Elvis i com feia a Waitin’ On A Sunny Day a la passada Gira.
Un cop passat el tram més mogut del concert amb 5 cançons festives consecutives, arribava un tram molt més calmat amb aquesta boníssima versió de I’m On Fire (de l'àlbum Born In The USA, 1984). Bruce seu en una cadira de fusta atrotinada situada en la passarel·la central ben aprop del públic mentre canta quasi xiuxiuejant aquesta preciosa cançó amb l’escenari a les fosques amb només unes tènues llums vermelles. Charles Giordano als teclats, Max Weinberg a la bateria amb una subtil percussió i Garry Tallent al baix aconsegueixen un ambient increïble i eteri que li dona a la cançó aquest aire romàntic però també entremaliat, amb el públic en silenci gaudint de la cançó i només xiuxiuejant els cors “Oh, oh, oh, i’m on fire”. Excepcional, a més col·locada en un lloc perfecte del setlist, ja que el concert necessitava baixar una mica la intensitat.
17. RACING IN THE STREET:
Personalment crec que va ser la cançó millor interpretada de tota la nit, una autèntica meravella. Llarga versió de gairebé 9 minuts d’aquest tema de l’àlbum Darkness On The Edge Of Town (1978), que és una de les millors cançons de tota la discografia d’Springsteen, un tema emotiu i preciós en la seva factura. Va ser una versió impressionant, perfecta, en que Roy Bittan al piano, Charles Giordano als teclats i Max Weinberg a la bateria van estar de matrícula d’honor, en tota una exhibició de la seva qualitat com a músics, sobretot en els 4 últims minuts de cançó (com podeu veure en el vídeo). Tot el públic de San Siro va gaudir de la cançó emocionat en un respectuosíssim silenci que va esclatar en una profunda ovació al acabar el tema amb tot el públic dempeus en senyal d’admiració. Molt emocionant, una cançó que no m’esperava en absolut que la toquessin.
18. THE RISING:
Un cop passat el tram més emocionant i calmat de la nit, tornava l’acció amb una grandíssima interpretació de The Rising. En els 2 concerts que vaig veure l’any passat (Madrid i París) vaig veure dues versions de The Rising descafeïnades, per pensar quin sentit tenia que fos una cançó fixa a tota la Gira. Però per sort la versió que varem poder viure a Milà va ser plena d’energia i musicalment a un gran nivell amb una banda molt entregada i enèrgica, al nivell de les que varem poder veure a la Gira The Rising, quan servia per obrir els concerts (almenys en el tram de 2002). L’únic però es que Nils Lofgren va entrar tard als seus cors “Dream a live” (possiblement per un desfàs de so al seu auricular). El públic va acabar dempeus i molt actiu durant tota la cançó, corejant els “Come on up for the rising” i els “lai, lai, lai, lai, lai, lai, lai, lai, lai”. Una sorpresa positiva.
Enllaçada amb el final de The Rising començava una altre fixa en el setlist, Last To Die, una altre de les sorpreses positives de la nit. Igual que he dit abans amb Livin’ In The Future, Last To Die ha experimentat aquest 2008 un gran canvi a millor respecte a les versions de l’any passat, en que la cançó era poc compacte i el so dels teclats i sintetitzadors predominava massa sobre les guitarres. Varem poder veure una versió molt enèrgica i equilibrada, en que les guitarres tenen el mateix protagonisme que a la versió d’estudi. El públic molt participatiu del que m’esperava en aquesta cançó, amb molta gent dempeus i ballant la cançó (tot i que la lletra no invita massa a la festa).
També enllaçada amb el final de Last To Die, una altre de les fixes en la Gira, l’emotivaLong Walk Home. El millor tema del nou àlbum Magic, es veu lleugerament modificat en directe, amb un protagonisme molt gran dels cors, tan de Nils Lofgren al principi com cap al final per Steve Van Zandt amb una versió soul totalment lliure i personal que dóna a la cançó un toc molt interessant i diferent. Els dos solos de saxo de Clarence són potser de lo millor de la cançó, sobretot el que tanca la cançó que és molt emocionant, a part de la preciosa tornada “Hey pretty darling, don’t wait up for me, it’s gonna be a long walk home” que van ser molt corejat pel públic.
La bogeria més absoluta, el tema més celebrat de tota la nit, amb tot San Siro dempeus, saltant, cantant la cançó a un volum atronador i donant palmes. És increïble veure com és un tema que Gira a Gira sembla que la toquen i que funciona millor, per les seves cares es veu que la toquen amb moltes ganes i que gaudeixen tocant-la. Sincerament, sobren les paraules per a definir-la. Una festa. Un cop acabat el tema, la banda es retira de l’escenari pels bisos, mentre tot el públic es manté dempeus cridant la tornada “oh, oh, oh, oh, oh”. Francament espectacular.
Acabava el set principal, amb 21 cançons interpretades i 2 hores exactes de duració. Un concert fins el moment molt complert, amb un setlist excel·lent ple de sorpreses, i amb un tram final molt bo que al 2007 amb les mateixes cançons flaquejava una miqueta. No havien passat ni 2 minuts i la banda ja tornava a ser sobre l’escenari (mentre Bruce torna a remullar amb la seva esponja al públic de les primeres files propers a les passarel·les), amb el misteri de que tocarien, quines sorpreses ens esperarien...
22. GIRLS IN THEIR SUMMER CLOTHES:
No gaire present en el setlists d’aquest 2008, em tocava sentir-la per 3r cop en aquesta Gira. Haig de reconèixer que és un tema que dóna molt de joc en directe, amb una melodia molt maca (potser un pèl empalagosa) i amb una tornada efectiva que va ser molt corejada pel públic, però no és un tema que m’entusiasmi gaire. Bruce a lo seu, un altre cop passejant-se per les passarel·les i entretenint-se amb noies que anaven “lleugeretes” fent honor al títol de cançó (noies en robes d’estiu). Una llàstima que fessin la mateixa versió que al disc i que no hi hagués el preciós solo de Clarence que feien al 2007.
Arribava el moment en el setlist en que venia la gran sorpresa en els bisos, generalment temes emotius com poden ser Thunder Road, Jungleland, etc... però Bruce es va decantar (com a tot els bisos) per alguna cosa més festiva. Amb l’estadi a les fosques van anar recorrent amb un canó de llum les grades amb misteri fins a trobar una pancarta gegant que demanava Detroit Medley, un rocker i molt festiu medley (barreja de les cançons Devil With A Blue Dress On, Good Golly Miss Dolly, C.C.Rider i Janey Take A Ride). Versió francament impressionant, amb una energia brutal i que va fer que tot San Siro es convertís en una pista gegant de ball, amb tothom movent la cintura. Tampoc m’esperava que la pogués sentir en directe, és un tema mític (molt habitual al setlists del 1978 a 1988) i un dels meus temes festius preferits de Bruce. La vaig gaudir moltíssim, una gran descàrrega d’adrenalina. Impressionant.
Enllaçada amb el final de Detroit Medley, arribava el gran clàssic per excel·lència mentre les llums de San Siro s’encenien. La festa continuava, i només era el principi. Gran versió com sempre de Born To Run, la cançó que els va llançar a la fama internacional, la que mai pot faltar en un setlist. A saber el nombre de vegades que haurà estat tocada en directe, però és encomiable veure amb quina alegria i il·lusió la toquen nit darrere nit. Versió impressionant la que es van marcar, amb un públic totalment embogit i que va gaudir-la moltíssim. Mai em cansaria de veure-la en directe, tot un espectacle. Quin fart de cridar, ballar i saltar, el cansanci i la forta calor apretaven, però la festa del rock tot just acabava de començar.
Per si fos poc, ens esperava una ració més de rock del bo, amb una gran versió de Rosalita (de l’àlbum The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle, 1973). Versió molt enèrgica i molt guitarrera, divertidíssima i que ens va fer ballar d’allò més. El final va ser absolutament brutal amb Bruce fent-nos aixecar les mans sense parar, veient-lo en un pla de rockstar total guitarrejant sense parar, per acabar tirant-se per terra i donant voltes com un boig sobre el terra mentre tocava la seva mítica Fender Telecaster de forma hilarant. Increïble veure aquesta energia en músics de la seva edat, tota una lliçó de passió per la música.
Arribava el moment per la cançó més emotiva i romàntica dels bisos, la preciosa Bobby Jean (de l’àlbum Born In The USA, 1984). Tot un himne per a una generació (no la meva per qüestions d’edat, jejeje) que va sonar tan emotiva com sempre i amb el públic cridant amb passió el “Good luck, goodbye, Bobby Jean”, per acabar amb un llarg i preciós solo de saxo de Big Man mentre tot el públic agitava les mans i mentre també alguna llagrimeta queia entre els presents. Una versió preciosa, llàstima potser de que destaquen massa els teclats i sintetitzador de Giordano i les guitarres no es sentin gaire.
Passat el moment emotiu, tornava la festa amb la increïbleDancing In The Dark (de l’àlbum Born In The USA, 1984), el meu tema preferit entre totes les cançons festives de Bruce. Versió trepidant i que va sonar de luxe, increïble la força que te i les ganes de saltar que et provoca. Una altre cançó que cada cop la toquen millor, molt més rockera que la versió del disc i gran part de culpa la té el enorme treball que fa Max Weinberg a la bateria per pujar-li el tempo. Con no, tot San Siro va viure la cançó dempeus, saltant, ballant i corejant la tornada. Impressionant, un altre cançó que mai em cansaria de veure-la en directe.
Al inici de la Gira molt poca gent era partidària de que American Land fos fixa i que tanqués tots els concerts de la Gira i jo potser m’incloïa entre ells, però la versió que fan ha fet tapar moltes boques. La prova es que en poques cançons d’aquest concert de Milà vaig veure a tanta gent saltar i guadir. La importació d’aquesta cançó de l’època de la Seegerha estat tot un èxit, i més quan s’ha adaptat amb aires més rock, creant una cançó folk-rock molt festiva i demolidora en directe. Tant Roy Bittan i Charles Giordano es passen a l’acordió, Nils a la guitarra acústica, Clarence a la flauta travessera i Springsteen es manté amb la seva Fender. La 1ª aturada a la cançó serveix per a presentar a tots els membres de la banda, i per després fer una lloa divertida de la E Street Band. Llavors tornen a arrancar la cançó i tots els membres de la banda a excepció de Clarence i Max baixen cap a baix a les passarel·les per a tocar aprop del públic. Habitualment la 2ª aturada de la cançó ja servia per a donar per acabada la cançó, però Bruce va demanar a la banda que encara fessin una tornada més. El grup abandonava les passarel·les cap a l’escenari per donar per acabat el concert i acomiadar-se del públic de San Siro, però de cop i volta Bruce aturava als seus companys de banda...
Bruce cridava al seu tècnic Dallas Schoo per a que li tornés a donar la seva Fender, es girava i ràpidament arengava als seus companys per tocar-ne una més. Posats a acabar la festa be, que millor que fer-ho amb clàssic que a més a més era la seva estrena en aquest Magic Tour. Twist & Shout és un cover d’una cançó famosíssima de Phil Medley de 1962, però que ha estat versionada per grans bandes com The Beatles, John Lennon, The Mamas and The Papas, etc, i que era molt habitual que Bruce i la E Street Band la toquessin entre el 1978 i 1988 (en les Gires Darkness, The River, Born In The USA i Tunnel Of Love). Va ser una versió molt divertida en que la gent aixecava les mans constantment mentre es corejaven els “oh, oh, oh, oh, oh, shake it up baby, shake it up baby, twist & shout, twist & shout”. Versió molt divertida i bastant rockera, que va ser un colofó perfecte per a un grandíssim concert. Ara sí Bruce i la E Street Band s’acomiadaven de San Siro i es retiraven definitivament a camerinos.
Grandíssim i espectacular concert, ara esperem que el dia 15 de Juliol a Donosti, i el 19 i 20 de Juliol al Camp Nou es puguin veure concert similars o inclús millors, encara que serà difícil, però amb Bruce tot és possible.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home