Crònica Bruce Springsteen a Barcelona 19/07/2008 (1r concert, dissabte)
Bruce Springsteen fa cantar al públic
Bruce entre el públic com peix en el aigua
Estampa impressionant del Camp Nou durant el concert
Bruce Springsteen i la E Street Band durant Born To Run
Data: dissabte, 19 de Juliol de 2008. Lloc: Estadi del Camp Nou (Barcelona, Catalunya). Assistència: 75.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 76 euros. Tot i ja haver vist 4 concerts del Magic Tour fins al moment, el concert de dissabte al Camp Nou l’esperava amb una il·lusió i nervis especials. Per a mi era molt especial tornar-lo a veure a Barcelona, en un marc incomparable com el Camp Nou i en 2 nits seguides en els últims concerts europeus del Magic Tour. I no va defraudar. Springsteen i la E Street Band ens van obsequiar amb un concert memorable, que perdurarà per sempre a la meva retina (i espero que a la de tots els presents també), i que va ser una demostració d’energia, vitalitat i alegria.
El públic de Barcelona va saber estar a l’alçada del mite (no com en el concert de diumenge), i això va fer que el concert fos encara millor. El de dissabte va ser un concert més de grans èxits i més festiu que el de diumenge, i això es va notar en l’entusiasme del públic. Veure el Camp Nou amb totes les llums enceses, amb el públic dempeus, saltant i ballant Born To Run és un record inesborrable.
Va ser un concert trepidant, de 3 hores exactes de duració i amb 28 cançons, sense cap punt baix, gairebé perfecte i amb un setlist excel·lent però sense les rareses que va tenir el de diumenge. Varem poder veure a un Springsteen radiant, molt actiu, gaudint com una criatura jugant amb el públic i al que el joc de cartells de peticions del públic se li està anant de les mans. Menció especial per a Clarence Clemons que va estar espectacular al saxo igual que a Donosti i el concert de diumenge, culminant un molt bo final de Gira, després d’algun concert irregular. La resta de la banda no cal ni recordar-ho, excel·lent com sempre.
El inici del concert va ser esgotador, amb les 6 primeres cançons que van sonar com huracà (No Surrender – Radio Nowhere – Out In The Street – The Promised Land – Hungry Heart – Summertime Blues). Amb els 20 minuts de retard de rigor, s’apagaven les llums i sortien a l’escenari. Per posar el Camp Nou potes amunt només començar que millor que fer-ho amb l’himne rocker No Surrender, que va sonar espectacular en una exhibició guitarrera, i després més guitarreig amb la fixa Radio Nowhere. A continuació una Out In The Street imprescindible per a un gran concert, acollida amb molt fervor públic i que va ser molt corejada (els oh, oh, oh, oh), és una cançó que mai et canses de sentir-la en directe. Increïble la versió de The Promised Land, possiblement la millor que hagi sentit d’aquesta cançó en directe (podeu veure el vídeo). Hungry Heart va tornar l’èxtasi a les grades, amb tot el Camp Nou corejant-la mentre Bruce desfermava la passió a les passarel·les, excel·lent. Un cop acabava Hungry Heart, i mentre Max Weinberg marcava el ritme d’introducció a Summertime Blues, Bruce comença a recollir tots els cartells amb peticions de la gent del “pit”. Impressionant Summertime Blues, que s’ha convertit en una de les meves preferides en aquesta Gira i que poc a poc s’ha anat fent fixa en el setlists. És una cançó curta però molt efectiva, molt festiva i rockera, amb un ritme brutal i per si fos poc el cors de Clarence Clemons tenen molt protagonisme (cada cor aplaudit massivament pel públic). Tot i ser gairebé desconeguda, va tenir molt bona rebuda pel públic.
Vídeo: The Promised Land
Deixat enrere ja l’arrasador començament de concert, era hora de canviar de terç, Brilliant Disguise va ser la primera sorpresa de la nit. Preciosa versió d’aquesta balada del Tunnel Of Love (1987), amb molt protagonisme de Patti Scialfa als cors compartint el mateix micròfon amb Bruce, em va fer molta il·lussió ja que mai l’havia sentit en directe i personalment crec que va ser un dels moments en majúscules de la nit. Per si fos poc a continuació va venir The River en una grandíssima versió molt emotiva i que va sonar millor que la que vaig veure a París al 2007. Preciós veure el Camp Nou a les fosques amb encenedors al vent mentre tothom corejava la cançó (podeu veure el vídeo). El final va ser sobrecollidor i espectacular amb el falset de Bruce i l’harmònica estil jazz. Continuant el moment transcendent, Atlantic City, la depressiva cançó del Nebraska (1982) que passa per ser una de les millors cançons de la discografia d’Springsteen, en una ambientació en directe molt bona en que Max Weinberg a la bateria i Steve Van Zandt ara a la mandolina li donen un aire màgic. Molta bona versió que va sonar millor que la Donosti i en que el públic sí que va saber apreciar-la. De pont va servir Candy’s Room, personalment tot un plaer sentir-la per 3r cop en aquesta Gira (Madrid, Milà i Barcelona), amb el seu trepidant increscendo rocker, una cançó que em té atrapat. La 2ª sorpresa de la nit i per petició per cartell, Janey Don’t You Lose Heart. Era el 1r cop que la sentia en directe i li tenia moltes ganes. No va ser una versió perfecte (en algun moment pot ser macarrònica), però no és una cançó fàcilment traslladable al directe ja que la versió d’estudi és bastant discotequera amb molts sintetitzadors, i a sobre és tocada en directe en raríssimes ocasions. Tot i això la melodia és preciosa, romàntica, efectiva i també molt festiva. Sens dubte un dels moments més divertits de la nit. A continuació i també per petició, Waitin’ On A Sunny Day. La cançó happy de la nit i en que el públic va embogir, tota una garantia i més a Barcelona. Molt divertit el moment en que Bruce entretingut amb el públic a les passarel·les entra tard a una estrofa i demana a Max Weinberg que li torni a marcar el ritme per començar de nou. Molt divertida i festiva.
Vídeo: The River
De nou, tornàvem a canviar de terç a cop de peticions. Ara era el torn de la preciosa i colpidora Backstreets (la 3ª sorpresa de la nit), en una versió impressionant en que Bruce es va deixar les seves cordes vocals fent una veu desgarradora. Era la 1ª vegada que la sentia en directe i em va encantar, sobrecollidora i molt emotiva, més rockera del que pugui semblar i en que destaca el impressionant treball de Roy Bittan sentant càtedra al piano. A continuació era l’hora de tornar a posar el Camp Nou potes amunt i que millor que amb Because The Night. Com de costum versió impressionant, amb tot l’estadi dempeus i corejant el “Because The Night, belong to lovers, Because The Night, belong to us”, i que s’ha convertit en un dels millors moments de cada concert del Magic Tour amb el impressionant, estratosfèric i incendiari solo de guitarra de Nils Lofgren, mentre dona voltes sobre si mateix i tot el Camp Nou entrava en èxtasi.
Per a continuar amb el moment festiu, Livin’ In The Future i Mary’s Place. És cert que donen resultat en directe, són festives i la gent és diverteix, però com he dit vàries vegades per a mi és el tram més prescindible del concert, i quan ja has vist uns quants concerts de la Gira és una mica pesadet. Aquí podem veure al Bruce més actiu, movent-se sense parar per les passarel·les, corrent, fent de raper davant la càmera a Livin’ In The Future, fent de telepredicador a Mary’s Place igual que feia (i amb gairebé les mateixes paraules) durant 10th Avenue Freeze-Out al Reunion Tour, tirant-se de genolls a terra davant del deliri del públic també a Mary’s Place, però para de contar. Són divertides, són efectives, t’ho passes bé, però Bruce te cançons millors al seu repertori però clar som a un estadi i aquests els omplen els no fans, aquest és un moment de diversió per als no fans, és el preu que Bruce ha pagar i també nosaltres, què hi farem. Passat el moment, ara era la 2ª ocasió en que la presència de Patti Scialfa tenia que deixar-se notar. I que millor que amb Tunnel Of Love, que he pogut veure 3 cops en aquest Magic Tour (Madrid, Donosti i Barcelona) tot i ser oblidada durant gran trams de Gira. Versió més que correcte, millor que la Donosti, amb un gran treball de Max a la bateria, un solo impressionant de Nils a la guitarra, i de nou Bruce i Patti cantant junts en el mateix micròfon en una escena molt romàntica culminada amb un petó que el públic va rebre amb un profund “ohhhhhhh!!!”.
S’acabava el set principal i com sempre ho feia amb les fixes i sempre en el mateix ordre The Rising – Last To Die – Long Walk Home – Badlands. A diferència del tram Livin’ In The Future – Mary’s Place, aquest no se’m fa tan pesat, serà perque les cançons són molt millors i més transcendentals. Gran versió de The Rising rebuda amb bastant entusiasme, entusiasme que amb Last To Die i Long Walk Home va decaure, tot i ser dos molt bones cançons. Totes dues amb gran protagonisme d’Steve Van Zandt, a Last To Die amb els seus solos de guitarra i a Long Walk Home amb el seu personal i intransferible cor a l’estil soul. Preciosos els solos de saxo de Clarence a Long Walk Home i emotiu moment quan després del primer solo Clarence i Bruce es xoquen la mà i després Clarence aixeca els braços en senyal de victòria. Per acabar, la gran Badlands, apoteosi al Camp Nou, tothom dempeus, saltant, ballant i cridant, una altre estampa per al record, en una altre interpretació enèrgica i espectacular.
Vídeo – Long Walk Home
Era l’hora dels bisos i la percepció era que per obrir cauria una de les grans, i així va ser. La afortunada va ser Jungleland, la que possiblement sigui la cançó més complerta de la discografia d’Springsteen. Ja l’havia vist a París al 2007, però aquesta versió em va semblar encara millor i més acurada, impressionant i emocionant de principi a fi, que el Camp Nou va gaudir en un respectuós silenci. El solo de saxo de Clarence de més de 3 minuts de duració ja val per tota la cançó i inclús per tot el concert, perfecte. Com he dit abans, Born To Run va ser l’apoteosi, amb tot el Camp Nou amb les llums enceses i la gent embogida cantant la cançó. Bobby Jean ja s’ha convertit en una fixa en els bisos de la Gira, que és una de les meves cançons preferides amb aquest aire melancòlic i festiu a la vegada, culminada pel gran solo de saxo de Clarence mentre tot el públic movent els braços acompassadament seguint la melodia. D’aquí fins el final s’havia acabat la èpica en els temes, era el moment de la festa pura i dura. Per començar una Glory Days totalment inesperada, que va sonar impressionant i que em va fer ballar com un boig, era la 1ª vegada que la sentia en directe, un dels moments de la nit. Per si fos poc, una altre ració de canya amb Dancing In The Dark, rock en estat pur, la pujada d’adrenalina que provoca aquesta cançó és inigualable. Amb American Land la festa ja estava del tot desfermada i ens traslladava amb els seus aires folk a qualsevol taberna de principis de segle als incipients Estats Units, tot un encert recuperar aquesta tema de l’època de la Seeger Sessions Band. I ara sí, per acabar i de propina Twist & Shout. Tot el públic de nou embogit, dempeus, ballant i aixecant les mans quan Bruce oh demanava a la tornada, ara canteu més alt ara canteu més baix, ara intercalo al mig de la cançó la popular “La Bamba”, diversió despreocupada, distensió i la prova és Bruce puja a tots els seus fills i als de la resta de la banda a l’escenari per a que participin en la cançó. Llarga versió de 10 minuts i colofó perfecte per a un grandíssim concert, o millor dit una grandíssima festa a la que només em queda donar-li les gràcies al seu perfecte amfitrió, Bruce Springsteen i també a Clarence Clemons, Steve Van Zandt, Nils Lofgren, Max Weinberg, Roy Bittan, Garry Tallent, Patti Scialfa, Soozie Tyrell, Charles Giordano i Danny Federici (siguis on siguis, la gent no t’oblida). Moltes gràcies a tots de veritat, de tot cor.
Acabava el concert i me’n anava cap a casa amb una felicitat interior indescriptible, amb un somriure d’orella a orella, és impressionant el que aquest home pot fer perque et sentis feliç. Una felicitat increïble per haver vist un gran concert a la meva ciutat i al Camp Nou (és especial), una gran felicitat per haver gaudit d’un ambient i d’un públic extraordinari (en general), i també per haver vist el concert junt amb la meva mare, que va ser qui em va descobrir a Bruce Springsteen des de petit i que va estar present als 2 concerts del Camp Nou de 1988. S’acabava una jornada intensa i em preparava pel concert del diumenge, al que acudia amb una estranya barreja d’il·lusió i de temor per si seria l’últim concert que veuria de Bruce amb la E Street Band, però això ja és una altre història...
SETLIST:
1. No Surrender 2. Radio Nowhere 3. Out In The Street 4. The Promised Land 5. Hungry Heart 6. Summertime Blues 7. Brilliant Disguise 8. The River 9. Atlantic City 10. Candy's Room 11. Janey, Don't You Lose Heart 12. Waitin' On A Sunny Day 13. Backstreets 14. Because The Night 15. Livin' In The Future 16. Mary's Place 17. Tunnel Of Love 18. The Rising 19. Last To Die 20. Long Walk Home 21. Badlands
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home