Les dues cares oposades de Coldplay (Crònica concert Barcelona 06/09/2008)

Chris Martin i el guitarra Jonny Buckland durant el concert (foto meva)

Chris Martin i el guitarrista Jonny Buckland de nou en acció (foto meva)

Coldplay interpretant Yellow (foto meva)

Data: dissabte, 6 de Setembre de 2008. Lloc: Palau Sant Jordi (Barcelona, Catalunya). Assistència: 18.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 56 euros.

Decepció, amb aquesta paraula definiria la sensació que em va produir el concert. Decepció no perque fos un mal concert, no, decepció perque només ens van oferir grans moments en comptagotes. És un show massa de cara a la galeria, en que Chris Martin està més pendent d’actuar, córrer per les passarel·les, de parlar, de fer que el públic embogeixi amb detalls secundaris, que no de centrar-se en fer música, que és el que millor sap fer. I no senyors, Coldplay no és això. Coldplay són bones melodies, èpica, sentiments, moments íntims, Coldplay és Chris Martin sentat al piano la gran part del concert i no Chris Martin corrent amunt i avall mentre que sonen pregravats de fons que ell tindria fer-los al piano. Millor dit, Coldplay no eren això. Ara ho són, i no m’entusiasma el canvi. És la seva decisió i jo no puc fer-ne res al respecte. La gent sembla entusiasmada amb això, el públic va vibrar el dissabte al Sant Jordi, la gran majoria van sortir impressionats, les crítiques van ser bones (excessives, de totes totes), però jo no ho vaig veure així, a els concerts com a tot a la vida s’ha tenir esperit crític, però en aquest cas a posteriori. Seré que sóc un bitxo “raro” (o un purista musical), però m’agraden massa els Coldplay que tenien el seu propi so marca de la casa molt característic (encara que amb referents massa evidents) i que van ser capaços de fer una de les obres mestres de la dècada com “A Rush Of Blood To The Head”, un gran disc debut com “Parachutes”, un més que correcte “X & Y” i una colla de b-sides que totes juntes superaven per golejada a aquest nou “Viva La Vida Or Death And All His Friends”.

Seré sincer, no m’agrada el gir que ha donat la banda i que va començar amb “X & Y” (que no deixa de ser un bon disc però bastant lluny del seu predecessor “A Rush Of Blood To The Head”), un gir progressiu cap a la comercialitat i de trencar amb el seu estil arraconant el piano, un gir cap a la grandesa, cap a buscar el reconeixement de ser la “the next big thing” i omplir el buit que per raons d’edat deixaran aviat les grans bandes del rock. En resumides comptes, tenen deliris de grandesa però totalment comprensibles, no els culpo. Aquest “Viva La Vida Or Death And All His Friends” refrena la voluntat de canviar l’estil i per això han buscat al productor estrella Brian Eno, famós per portar a U2 al més alt, però que amb Coldplay l’únic que ha aconseguit és confondre’ls en excés. El resultat ha estat un disc estrany, inconsistent per moments, amb moltes sospites de plagi, excessivament sobreproduït i amb moltes cançons impossibles de defensar i de portar al directe per a un grup de només 4 components, temes com Life In Technicolor, Lost!, Viva La Vida i Lovers In Japan, en directe són un festival de pregravats força vergonyós (per tocar-les necessitarien 1 o 2 músics d’acompanyament) en els que els membres de la banda contribueixen a fer-ho tot més sagnant (com per exemple fer veure que estàs tocant un piano, deixar-lo de tocar i que encara continuï sonant), tot un engany, si no es pot fer no es fa, no cal ser tan rebuscats, no els hi fa cap falta. Si un àlbum o algunes cançons no es poden defensar en directe, malament anem, això es trair l’estil que els va fer grans. En definitiva, un excel·lent producte de màrqueting però un disc sota el meu punt de vista no està a l’alçada de les expectatives, de nivell inferior al “X & Y” i del que només se’n salven la meitat dels temes. Però la jugada els hi ha sortit bé, els hi ha funcionat, la prova és l’acceptació de la gent.

Però centrem-nos en el que ens ocupa, el concert de dissabte. Abans de tot, cal dir-ho i és de justícia, destacar la bona escenografia i ambientació del concert, amb l’únic però de la falta de pantalles a on es pogués veure el concert i que la pantalla de darrere de l’escenari fos desaprofitada durant masses cançons. Genial el moment visual durant Lovers In Japan quan milers de papallones de paper confeti volaven cap a l’escenari i brillant dins la foscor. Alguns jocs de llums durant moltes cançons també va ser molt encertats. Maniobra intel·ligent, una bona i cuidada escenografia pot ajudar a tapar moltes carències, i en certa part ho van aconseguir.

El concert en sí va tenir masses altibaixos, amb moments a un alt nivell (algun d’excel·lent) i amb altres de totalment prescindibles (i algun d’infumable). És totalment inadmissible i una falta de respecte que amb l’alt preu de les entrades (56 euros) ens oferissin un concert curtíssim de només 1 hora i 40 minuts raspats (que si es treuen intros i parades abans dels bisos no arribem ni a l’hora i mitja de duració). Punt i a part pel públic, totalment entregat. El Palau Sant Jordi va estar tot el concert dempeus, inclús durant les cançons més calmades. La gent ja anava predisposada a que fos una gran nit i disposats a aplaudir i a celebrar absolutament tot, els encerts, les errades, tonteries supèrflues, les pallassades de Chris Martin, etc... Vivim un moment musical complex en que les grans bandes referents estan arribant a la seva fi i s’han de buscar substituts a tota costa encara que no donin el nivell suficient (no ho dic per Coldplay), el ser humà és així, quan una cosa s’acaba busquem qualsevol altre que ocupi el buit deixat encara que no sigui igual de bona, i això va fer que la gent anés totalment predisposada a veure alguna cosa molt gran, que il·lusió fos més gran i que el nivell d’exigència fos mínim (amb això no vull dir que Coldplay no tinguin nivell suficient, són un grup que tot i els seus canvis encara m’agraden). Però si la gent va sortir contenta i encantada això és el que conta.

Varem poder constatar que aquell Chris Martin tan modoset dels inicis s’ha convertit en un frontman molt actiu, totalment entregat al “show business”. Ha arraconat gairebé del tot el piano (gran error) per passar-se gran part del concert dempeus corrent amunt i avall, fent tonteries, espasmes i ball estranys al més pur estil Tim Booth, i tirant-se i rebolcant-se per terra. S’ha convertit en un monstre difícil de suportar, pesadet per moments, per tant dedica’t si us plau al que millor saps fer, que es seure, tocar i fer el paper de modoset, com diuen les mares “calladet estàs més guapo”. Durant el concert, Martin va estar molt parlador (potser massa), intentant fer-ho en castellà en gairebé tot moment i fent moltes bromes (alguna de brillant com al dir que ja n’hi havia prou de parlar castellà com el de Fawlty Towers). La tant temuda veu va complir força be, mai serà un cantant extraordinari (Martin te la veu que te i no es pot fer res per canviar-la), fent algun gall destacable com el de Clocks (força llarg, de varis segons) i patint per arribar a algunes notes altes com a Speed Of Sound (força evident) i a Lovers In Japan. De veu va complir però la forma de cantar ja és una altre cosa, va començar el concert fent coses molt estranyes, entrant tard a gairebé totes les estrofes (a Clocks va ser escandalós) i canviant les entonacions perque creu que així li dona un toc diferent, i tampoc no fa cap falta que comenci a parlar o a fer preguntes al públic enmig de les cançons pensant-se que fa gràcia o també parar algunes cançons un cop ja començades i després tornar-les a reprendre. Pel que fa a la resta de la banda menció especial pel bateria Will Champion, el millor de llarg, el guitarra Jonny Buckland sembla que gira a gira cada cop va a menys (amb algunes errades considerables com tota la interpretació de Yellow) tot i que s’ha de destacar la innovació en els sons de God Put A Smile Upon Your Face i Talk (encara que em sembli una desgràcia el que han fet amb aquestes cançons), i el baix Guy Berryman passa tan desapercebut com sempre (l’únic destacable es que toca el tambor a Lost!).

El concert en si va tenir moments molt diferenciats i pujades i baixades d’intensitat massa evidents. El inici va ser arriscat, cremant moltes naus al inici que haguessin tingut millor ubicació més endavant o als bisos (Clocks, In My Place i Speed Of Sound), i tot i això va fluixejar una mica. Amb 15 minuts de retard, començava a sonar en versió gravada de Life in Technicolor (com no, el que punxava tots els pregravats va tenir força feina i es va convertir en el 5è membre de la banda i el protagonista absolut en alguna cançó) i sota una cortina negre translúcida apareixia la banda, s’encenien les llums i començaven a tocar a sobre del gravat, només distingint-se la guitarra acústica de Martin, la bateria de Champion i el baix de Berryman. S’aixecava la cortina i començava la primera cançó, Violet Hill (Life in Technicolor més que una cançó és una intro), un dels singles estrella del nou disc però que no m’acaba d’agradar gaire, un emblema del suposat nou rumb que han pres Coldplay, en una versió més acústica que la del disc amb Martin tocant la guitarra acústica i amb un paper destacat de Buckland amb distorsions de guitarra. Molt aviat (massa) arribava Clocks, en una versió curta i accelerada (com de costum, a l’anterior gira també va ser així) i amb un Chris Martin cantant-la de forma estranyíssima entrant tard a quasi totes les estrofes, cantant-la de forma raríssima samplejant la veu i fent el gall de la nit (de varis segons). La gran cançó, el gran himne de Coldplay, un plaer escoltar-la però va ser una versió força desvirtuada. A continuació un altre gran èxit, una In My Place que va servir perque estrenessin les passarel·les laterals, en una versió que va passar sense pena ni glòria (i massa marcada per que Martin es va passar mitja cançó dient tonteries al mig de la cançó), cal dir que mai ha estat una de les meves preferides ja que sempre havia tingut predilecció per la seva “cara b”, la injustament tractada One I Love. I per acabar amb aquest inici, Speed Of Sound (el tema estrella del X & Y), en una interpretació molt fluixa, sobretot en un inici de la cançó molt descafeïnat, amb el tempo molt baixat (sona inclús un pèl estranya, com podeu veure al vídeo) i amb Martin patint molt per arribar als tons més alts, encara que és un tema difícil de dur al directe però la versió va ser bastant pitjor que la de la última gira. Per sort el final de la cançó va ser prou digne.

Vídeo – Speed Of Sound

Però a partir d’aquí les coses van canviar a millor i ja era hora. I ho van fer amb el que és pel meu gust el millor tema del nou disc, Cemeteries Of London, amb aquell ambient tan misteriós i hipnòtic que fa aquesta cançó tan especial, amb el gran solo de guitarra de la meitat de la cançó encara que no va estar molt ben executat del tot. Molt bona versió encara que no feia falta que Martin es posés a dir coses al públic al principi de la cançó entre estrofa i estrofa, i que comencés a entonar de formar diferent el final de la cançó. Tot seguit, aquesta curta però atípica injecció guitarrera tan inusual en Coldplay com és Chinese Sleep Chant (pista amagada del tema Yes), que va sonar contundent i millor del que m’esperava (podeu veure-la al vídeo). A continuació una de les millors de la nit sens dubte i que em va sorprendre moltíssim ja que és un tema que en el disc no m’acabava de convèncer, com és ‘42’. Versió molt bona i que vaig gaudir moltíssim (molt millor que la versió d’estudi) i a on varem veure a el millor Martin (casualment al piano, tot i que després al aixecar-se va fer forces pallassades i va entrar tard al final de la cançó amb el piano), en una cançó marca de la casa Coldplay amb un inici calmat amb una melodia preciosa però amb un increscendo guitarrer èpic i espectacular, per acabar pausada de nou al piano reprenent la melodia del inici. Però la millor de la tanda va ser sens dubte, Fix You. Versió molt bona i molt emocionant, que va superar per golejada a la del 2005, amb un públic entregadíssim. Preciosa en el inici al piano (encara que potser un pèl carrinclona) per acabar amb el final èpic també marca de la casa amb un increscendo guitarrer molt emocionant. Junt amb Death And All His Friends, la millor cançó del concert. I per acabar amb el millor tram del concert (amb permís de la primera tanda dels bisos), una molt bona versió Strawberry Swing (com podeu veure al vídeo), que passa per ser una de les millors del disc, un tema semi-acústic despreocupat i enxangós a la vegada, amb un estrany aire amb que barreja tons cèltics i ètnics amb un gran riff de guitarra força “beatlenià”, llàstima que el Sr.Martin s’empenyés a carregar-se el final amb un estúpid cor preguntant “everybody ok?”. Aquí acabava un gran bloc de cançons que van fer passar-m’ho molt bé, és per cançons molt ben interpretades com les d’aquest tram de concert un dels motius perque vaig sortir decepcionat, al veure que altres interpretacions van ser força mediocres, i no em faltava molt per comprovar-ho.

Vídeo – Chinese Sleep Chant

Vídeo – Strawberry Swing

La banda es traslladava a l’escenari B, situat en una de les puntes de la passarel·la de l’esquerra. A partir d’aquí començaria l’esperpent, el ridícul més absolut, i el moment en que em vaig cabrejar i indignar definitivament, francament infumable. Com et pots carregar una gran última mitja hora de concert? Doncs molt fàcil, fent una aposta però sabedor de que jugues a cavall perdedor. Perque per a fer una versió de God Put A Smile Upon Your Face castrada i techno fa falta tenir molts collons (bé per atrevir-se a arriscar, el treball per aconseguir que la guitarra de Buckland simuli el so d’una nau espacial està molt treballat), però el resultat és per fotre’ls una demanda per assassinat al jutjat més proper. Per si fos poc l’enllacen amb una Talk també castrada i amb aires discotequers, quan una versió elèctrica hagués arrasat i hauria posat de potes enlaire al Sant Jordi. La banda es retirava però es quedava Chris Martin sol al piano de l’escenari B per a tocar The Hardest Part en solitari en una versió de duració retallada. És una gran cançó (una de les meves preferides) i va sonar molt be (podeu veure el vídeo), però m’hagués agradat que tinguessin els collons i la valentia que havien mostrat fa tant sols uns minuts per a tocar The Hardest Part versió full-band, cosa que mai han fet, potser sabedors de que no tenen la suficient capacitat per plasmar-la en directe. El final de la cançó amb Martin samplejant la veu és per... , bé sense comentaris. Per acabar, també Martin al piano en solitari interpretant la instrumental Postcards From Far Away, petita porció d’un tema clàssic que va ser descartat durant les sessions de gravació de “Viva La Vida Or Death And All His Friends”. Per sort (o no) Martin abandonava l’escenari B per a tornar a l’escenari principal després de fer sagnar les oïdes de més d’un. Són molt lliures de tocar les seves cançons com vulguin però no han estat prou conscients de que si haguessin tocat aquestes cançons tal i com són el concert hauria millorat moltíssim. Ells s’ho perden, però i el que és més important, nosaltres també.

Vídeo – The Hardest Part

En sortíem d’una per ficar-nos en una altre. Per si fos poc, començava el festival dels pregravats, com si fóssim a un concert d’una Madonna, George Michael o de qualsevol DJ a una discoteca, durant uns minuts l’estrella absoluta no va ser ni Chris Martin ni els altres 3 components de Coldplay, sinó qui es va dedicar a punxar tots els sons pregravats dels temes Viva La Vida i Lost!. Viva La Vida s’ha convertit en el single d’èxit del nou disc (però és la pitjor musicalment, és carn de “40 Principales” i d’una cançó que ha estat acusada de plagi per Alizeé no pot sortir res de bo) però és una cançó en que ni en la versió d’estudi i en la de directe cap membre de la banda interpreta el més mínim, tret de la percussió a base de grans tambors tocats per Will Champion. El fil conductor de la cançó és el so d’uns sintetitzadors i d’uns violins que per suposat en directe són tot pregravats, encara que Buckland i Martin facin veure que toquen un petits pianos (que sí que sonen però a un volum baixíssim en comparació al del pregravat), que quan deixen de tocar-los segueixen sonant. Una gran farsa veure a tots interpretant sense tocar res (per no dir que coi fa Buckland fent veure que es marca un solo de guitarra que ni sona), sí aquests són els nous Coldplay que coi pinto jo aquí? I per continuar amb la festa dels pregravats, Lost!. Espectacular percussió (amb tocs ètnics) feta amb uns grans tambors, alguna distorsió de guitarra i solo de guitarra interessant, però de nou tota la base de la cançó feta amb un orgue d’església és tot pregravat. Ja no entraré en si la versió acústica de Lost! li dóna mil voltes a aquesta versió més mogodeta “made in” Brian Eno, n’estic segur.

La banda abandonava l’escenari a les fosques i al cap d’una estona apareixia corrent per la pista i per la grada per acabar improvisant un petit set acústic al mig de la grada, detall curiós i de proximitat per als que tenien les localitats més allunyades de l’escenari. Però per fer el que anaven a fer millor que no haguessin fet res. Set acústic intranscendent i infumable (res a veure amb el bon acústic que es marcaven a la gira passada amb Don’t Panic – Till’ Kingdom Come i Ring Of Fire) amb una The Scientist totalment acústica (el detall de l’harmònica no va estar malament), mal interpretada mig “a capella” i amb desgana, massa inconstant i amb unes rialles que no se que pintaven. En definitiva un altre assassinat a una grandíssima cançó que només pot lluir en la seva màxima esplendor si es presa seriosament i interpretada amb el piano i la resta de la banda. Per acabar amb aquest suplici, Death Will Never Conquer (cançó descartada en la sessions de gravació de Viva La Vida), curtíssima cançó (per sort) cantada pel bateria Will Champion amb l’únic acompanyament de Chris Martin a l’harmònica i pandereta. S’acabava així el set principal abans de començar els bisos mentre sonava pels altaveus un remix dance de Viva La Vida francament horripilant.

Començaven els bisos i els moments d’esperpent s’havien acabat per fi, entravem de nou en un dels millors trams del concert. Per començar que millor que Politik, un dels millors temes que mai han fet i un dels emblemes de la seva millor etapa. En directe és una cançó potent que aconsegueix transmetre un ambient turmentós gràcies a una percussió agressiva i una melodia al piano opressiva, per acabar esclatant al final amb un altre increscendo elèctric impressionant, molt èpic. Molt bona versió, que va continuar amb Martin al piano interpretant una petita porció de la preciosa peça clàssica Gnossienne nº1 del compositor francès Eric Satie. A continuació sens dubte el moment visual i d’entusiasme més gran de la nit, Lovers In Japan, gran cançó tot i tenir una semblança preocupant amb el tema d’Arcade Fire Power Out, és una autèntica descàrrega d’optimisme (una de les meves favorites del nou disc). L’ambient que aconsegueixen és impressionant llençant a l’aire del Sant Jordi milers de papallones de paper que cap al final es tornen fluorescents i projectant a les pantalla de darrere de l’escenari imatges de referències japoneses, visualment impecable. Però la veritat és a que a Martin li costa massa arribar als tons més exigents de la cançó, a Buckland li falta polir el so de la guitarra, i tornem a veure una exhibició de pregravats de sons de teclats (encara que facin veure que el toquin, quan deixen de tocar-lo continua sonant igual), però en aquest cas la gran escenografia va fer que ningú hi pensés en aquell moment (jo inclós). Per acabar amb la primera tanda de bisos, la preciosa Death And All His Friends, que potser va ser la cançó que més em va agradar i emocionar de tot el concert, tot i que Martin fes alguna errada al piano i va tenir que començar de nou la cançó. Preciosa cançó amb una melodia impressionant i de les poques del nou disc que conserva l’estil Coldplay. El final èpic a la guitarra és impressionant i molt emocionant, van aconseguir transmetre una gran emotivitat.

Vídeo – Lovers In Japan

La segona tanda de bisos és va reduir a només una cançó, Yellow. Yellow sempre és garantia d’èxit, de públic enfervorit, i així va ser. Però va ser una versió discreta, amb Martin a la guitarra acústica quan sempre l’havia tocat amb la elèctrica, i amb nombrosos errors d’execució de Jonny Buckland a la guitarra i tocant-la en un to equivocat, massa agut. Aquí acabava un concert massa curt, la banda es retirava del escenari i començava a sonar la versió gravada de The Escapist, peça outtro del disc i continuació de Life In Technicolor. 1 hora i 40 minuts amb masses contrastos on van demostrar que tenen nivell per estar molt amunt, però també van demostrar que poden tocar fons si escullen camins equivocats. Espero que recapacitin de cara als propers discos i gires i es donin conta de que no sempre “tot val”, de moment i per anar fent boca de cara al Nadal trauran un EP amb cançons descartades de les sessions de gravació d’aquest “Viva La Vida Or Death And All His Friends”. Jo de moment els hi dono una oportunitat més, sinó encara que no em faci cap gràcia i em sàpiga greu serà l’hora de desconnectar la màquina i acabar amb el patiment, que hi farem.

SETLIST:

1. Life In Technicolor
2. Violet Hill
3. Clocks
4. In My Place
5. Speed Of Sound
6. Cemeteries Of London
7. Chinese Sleep Chant
8. '42'
9. Fix You
10. Strawberry Swing
11. God Put A Smile Upon Your Face (parcial, versió techno)
12. Talk (parcial, versió techno)
13. The Hardest Part
Postcards From Far Away
14. Viva La Vida
15. Lost!
16. The Scientist (acústica)
17. Death Will Never Conquer (acústica)
Viva La Vida remix
-----------------------------------------------------------------
BISOS 1:
18. Politik
Gnossienne nº1
19. Lovers In Japan
20. Death And All His Friends
-----------------------------------------------------------------
BISOS 2:
21. Yellow
The Escapist