Crònica Bruce Springsteen a Barcelona 20/07/2008 (2n concert, diumenge)
Bruce Springsteen fa cantar al públic durant Livin' In The Future (foto meva)
Bruce recull els cartells amb peticions del públic (foto meva)
Springsteen senyala a la graderia durant Livin' In The Future (foto meva)
La E Street Band en plena acció durant el concert (foto meva)
Bruce Springsteen, la seva familia i la E Street Band s'acomiaden de Barcelona (foto meva)
Data: diumenge, 20 de Juliol de 2008. Lloc: Estadi del Camp Nou (Barcelona, Catalunya). Assistència: 75.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 66 euros.
Deixava la crònica del dissabte dient que el concert de diumenge l’esperava amb una entranya barreja d’il·lusió i de temor (o por, com es vulgui dir) per si no tornaria a veure la E Street Band mai més en directe. I per bé o per mal, això em va marcar el concert. Era un concert especial per molts motius, era l’últim concert del Magic Tour a Europa, era la primera vegada que veia un concert de Bruce al “pit” (la part davantera acotada de pista), i era també la primera vegada que veia a Bruce (i a qualsevol artista ja de pas) dues nits seguides.
L’objectiu prioritari per al concert era aconseguir entrar al “pit” i ho varem aconseguir molt fàcilment, la veritat sigui dita. Un pèl cansat del dia anterior i havent dormit poques hores, a les 13:00h ja estava al Camp Nou per apuntar-me a la llista per aconseguir la preuada pulsera que ens permetria accedir al “pit”. Pràcticament va ser arribar i moldre, a les 13:15 ja ens havien donat número (el 1.773 dels 3.000 que hi cabien al “pit”) i a les 14:20 ja teníem la pulsera col·locada, perfecte ja que podríem anar a dinar i a passar la tarda a casa i sense preses, perque el nostre objectiu no era aconseguir primera fila, sinó col·locar-nos al final del “pit” per gaudir el concert de forma tranquil·la, sense estar apretats ni patir calors innecessàries. I també ho varem aconseguir, vaig poder veure el concert molt bé, amb una bona visibilitat i de bastant aprop, estant força ample, podent-me moure constantment i amb força llibertat, i quan Bruce s’apropava a les passarel·les (només a les laterals), amb el conseqüent allau (civilitzat) de gent era fàcil tenir-lo a uns 2 o 3 metres de distància, veient-li les arrugues d’aprop... jejeje
Després a dins del “pit”, el mite es va venir avall. El públic del “pit” es digne d’estudi sociològic. Hi ha fans que es maten per la primera fila, “guiris” de totes les edats, gent que perque han vist moltíssims concerts de Bruce es creuen que són superiors a la resta i miren a tothom amb aires de superioritat, autèntics “frikis”, altres que es passen l’estona al bar en busca de cerveses, algun “guiri” borratxo perdut entre la multitud fent balls estranys i parlant amb tothom amb qui es creuen (no és necessari que es coneguin), també hi ha “enxufats” que han entrat gràcies a algun amiguet a l’organització i d’altres com jo que anàvem a gaudir-ho sense ficar-se en el insuportable garbuix de gent de les primeres files. Resumint, una fauna que ni al zoo.
A l’hora de la veritat, dins del “pit” hi havia ambient, però molt menys del que m’esperava, hi havia més festa el dissabte a la meva localitat de tribuna que el diumenge al interior del “pit”. Sens dubte, el públic del diumenge no va estar a l’alçada del dissabte. Com excusa es pot dir que el setlist del diumenge no va ser tan accessible com el de dissabte, amb moltes més rareses i menys “greatest hits”. L’explicació possiblement la trobem en que molts dels assistents hi eren només per figurar i aparentar, per després presumir que com cada estiu han acudit al “concert de l’any” de torn (a més a més cal dir que les entrades que van ser més fàcils d’aconseguir van ser les de diumenge). Últimament sembla que anar a un concert d’Springsteen a Barcelona s’ha convertit en un event social al que s’ha d’acudir com sigui, encara que després el concert i moltes cançons a la majoria els hi sonin a “xino” i fotin cara de fàstic o de no entendre res, però és el preu que han de pagar per voler ser tan “guais”, que es fotin. I la resta, els que van anar als dos concerts, és probable que estiguessin cansats del dia anterior a part de que el factor sorpresa ja l’havien perdut respecte a la nit anterior.
El concert va ser molt més de “fan” que el de dissabte, amb moltes rareses com Light Of Day, This Hard Land, Youngstown, Murder Incorporated i I’m Goin’ Down, i amb uns bisos molt “anys 70” amb Thunder Road, Detroit Medley, Born To Run, Rosalita i Twist & Shout. Tot i tenir una cançó menys que el show de dissabte, 27, la duració va ser idèntica, 3 hores exactes. Es van canviar 15 cançons del setlist respecte al dissabte, i entre les 12 primeres cançons només una (Radio Nowhere) repetia respecte a la nit anterior, tot un detall pels que anaven als dos concerts, una excel·lent manera de fomentar-ho. El concert en sí va anar claríssimament de menys a més, durant les primeres cançons es va evidenciar clarament que el cansanci del dia anterior els havia afectat, però sense fer que fos un concert discret, ni molt menys, aquesta paraula no existeix en el diccionari de la E Street Band. El de dissabte em va agradar més, potser perque va ser un concert més enèrgic, esgotador i amb un públic brutal, entregadíssim, a l’alçada del mite creat. En canvi el concert del diumenge va ser molt més relaxat però potser amb moments més emotius que el de dissabte. Dos concerts clarament complementaris, en cap moment un va ser semblar una fotocòpia de l’altre. Tot i que a Bruce se’l veia visiblement cansat, va aguantar molt bé el tipus, entregant-se al màxim i interactuant com sempre amb el públic i movent-se per les passarel·les. La resta de la banda molt bé com de costum, amb menció especial per a Clarence Clemons que fins i tot el vaig veure en millor forma que en el concert de dissabte, pràcticament perfecte.
Passades les 10 de nit i amb més de 35 minuts de retràs, començava el concert. I ho feia amb un tot un clàssic, Tenth Avenue Freeze-Out. Sense que Bruce i Clarence haguessin sortit a l’escenari (amb la conseqüent ovació), Max Weinberg a la bateria i Roy Bittan al piano ja estaven tocant la impressionant intro de la cançó amb aquest aire tant jazz que té (personalment crec que és una de les millors intros de la història del rock). Amb tothom ja sobre l’escenari s’allargava la intro amb Bruce animant i saludant al públic mentre tothom corejava la melodia. Després de dir “Hola Barcelona!!!” varem poder a Bruce fent espectaculars estiraments i equilibris només agafat pel pal del micròfon que van fer les delícies del públic, una mostra de la seva excel·lent condició física als seus quasi 59 anys. Va ser una gran i festiva versió de 10th Avenue, que era la primera vegada que la vivia en directe. Després de Radio Nowhere, arribava el torn a Lonesome Day, a la que tot i ser una bona cançó i marcar-se una bona versió, no li acabo de trobar el sentit en aquesta Gira. Posteriorment, com sempre impressionant Prove It All Night, una cançó que em torna boig en directe i que provoca una gran pujada d’adrenalina. Tot i que com he dit abans a la banda se’ls notava en general bastant cansats, el final guitarrer amb Bruce i Steve Van Zandt intercanviant solos va ser brutal. A continuació, la gran Darkness On The Edge Of Town, amb un inici un pèl més lent de lo habitual, però com sempre molt colpidora, impressionant, amb la característica veu desgarradora de Bruce i amb el habitual crit a la última estrofa “Toooooooooooooooooooooown” que va ser tan fort que el micro es va acoplar i tot (com podeu veure al vídeo). Amb Spirit In The Night arribava el primer bany de masses que es donaria Bruce a les passarel·les (però abans es quedaria força estona assentat sobre el pedrís de l’escenari donant mostres de cansament en el rostre), en una versió molt festiva i amb aquell característic toc soul, amb un gran protagonisme de Charles Giordano als teclats i amb un Clarence Clemons excel·lent al saxo.
Vídeo: Darkness On The Edge Of Town
Acabada Spirit In The Night, arribava l’hora en la que Bruce recopila tots els cartells del públic amb peticions de cançons o “requests” (un altre cop el tema se li ha anat de les mans), mentre Max Weinberg ambientava el moment donant ritme amb la bateria com si anessin a tocar Summertime Blues, però no va ser així ja que la interpretada va ser Light Of Day, la primera sorpresa de la nit. Va ser totalment inesperat que la toquessin ja que era només la 2ª interpretació en aquest Magic Tour i per 1r cop a Europa des de 1999. Va ser una versió molt festiva i rockera que vaig gaudir, saltar i cridar molt, personalment crec que junt amb I’m Goin’ Down va ser el moment més festiu de la nit i en el que ha partir del qual el concert va començar a anar a més, amb Bruce ajudant que la gent cridés i fent veus estranyes, molt divertida. Per continuar amb la festa, Working On The Highway, un tema festiu i divertit però no deixa de ser un dels pitjors temes festius en la discografia d’Springsteen, i que per si fos poc ja l’havia sentit (o patit segons com es miri) l’any passat a Madrid.
De moment s’havia acabat la festa, arribava l’hora per temes més emotius i també per a més sorpreses en el setlist. La primera i per petició mitjançant cartell va ser Tougher Than The Rest. Impressionant versió la que es van marcar, molt millor que la que vaig poder veure a Donosti (aquest cop sí que van clavar la intro), que em va emocionar d’allò més (un dels meus temes preferits), amb el duet al micro entre Bruce i Patti Scialfa, i amb aquell aire tan emotiu, colpidor i romàntic que fa tan especial a aquesta cançó. Per si fos poc (i per posar a prova les meves emocions) i també per petició, This Hard Land, una també de les meves cançons preferides i que era la primera vegada que la sentia en directe, era tot una sorpresa sentir-la per inesperada, ja que era només la 4ª vegada que era interpretada en aquest Magic Tour. Preciosa versió d’aquest gran tema, totalment coral amb el principi a l’harmònica de Bruce, amb solos de Roy Bittan al piano, de Charles Giordano al seu òrgan Hammond, de Soozie Tyrrell al violí donant-li un aire també folk a la cançó fins ara desconegut, i també de Steve Van Zandt a la mandolina. Preciosa i emocionant.
A cop de sorpreses, arribava un dels moments (o el moment) de la nit, per espectacular i també per inesperat, les rockeres Youngstown i Murder Incorporated seguides, tot un “revival” del Reunion Tour, i que pensava que no viuria mai. Per començar, la impressionant Youngstown, en una versió brutal, molt rockera i Bruce deixant-se la veu cantant-la, fent uns crits espectaculars. Vèiem a Charles Giordano fent el paper que feia el desaparegut Danny Federici a l’acordió, i a Nils Lofgren fent tota exhibició de tècnica a la guitarra amb el llarguíssim i brutal solo de guitarra final (tenint el seu moment de glòria com el dia anterior amb Because The Night). A continuació l’encara més rockera (o guitarrera com es vulgui dir) Murder Incorporated, tot una orgia de guitarres encara que els teclats de Giordano i el piano de Bittan tenen més protagonisme del que semblai amb també un bon solo de Clarence, i amb Bruce una altre cop deixant-se les cordes vocals. Pura energia i adrenalina. Una gran versió encara que un esglaó per sota que la de Youngstown, però en que el públic en general va semblar reaccionar millor per la festivitat de la cançó. Aquí Nils Lofgren no va tenir tan protagonisme en els solos de guitarres, deixant el paper de protagonistes a Steve Van Zandt i al mateix Bruce, amb una nova batalla de solos final per a tancar la cançó com a Prove It All Night, un final impressionant.
Posteriorment, la gran The Promised Land. Igual que dissabte grandíssima versió la que varem poder veure, a l’alçada de les millors que hagi vist, amb un Clarence de nou estel·lar al solo de saxo, una autèntica preciositat de cançó. I de nou com a cada concert ens submergíem en el tram menys apetible de la nit amb Livin’ In The Future i Mary’s Place, però sense ser conscients de que tindríem premi per entremig. Mogudeta Livin’ In The Future amb potser l’únic al·licient personal de poder apropar-me a les passarel·les laterals aprofitant el mini allau humà i poder-nos col·locar a uns 2 o 3 metres de distància de Bruce (com podeu veure a les fotos), veure’l cantar (i suar moltíssim també) de tan d’aprop, una experiència única tenir-lo tan a l’abast. Quan tots pensàvem i temíem que era l’hora de continuar amb Mary’s Place, veiem baixar a Bruce cap a les passarel·les amb cara d’al·lucinat, i aviat ho entendríem. Algú de les primeres files duia una petició en forma de display electrònic portàtil en que apareixia I’m Goin’ Down de forma repetida (a l’estil de les pantalles dels trens i autobusos), molt curiós i molt treballat. I Bruce al veure-ho no es va poder resistir, va agafar el display (i se’l va quedar, ja que ningú el va veure tornar-lo després), el va mostrar orgullós al públic i a les càmeres, i davant de les cares de estupefacció i els riures dels membres de la banda, van tocar I’m Goin’ Down, en el seu debut en aquest Magic Tour (s’ha de dir que dies enrere l’havien assajat en alguna prova de so). Divertidíssima versió, molt rockera, amb Clarence mig improvisant el seu solo de saxo, amb el públic entregat, al “pit” tothom botant i cantant, i amb Bruce amb una gran cara de felicitat, absolutament radiant. Personalment, m’ho vaig passar molt be, el moment més festiu i divertit de la nit. I després d’aquest gran moment, que voleu que us digui, que fins i tot Mary’s Place va passar be. La vaig trobar la versió més divertida de les 4 que he vist en aquest Gira, tot i les múltiples aturades i els quasi 14 minuts de versió, amb el públic molt entregat tot cal dir-ho.
Després de Mary’s Place tothom esperava una sorpresa en el setlist, però no va ser així, Bruce començava a interpretar The Rising (podeu veure el vídeo). La llàstima seria comprovar que en el setlist manuscrit tenien previst tocar Drive All Night (hagués estat la guinda perfecte per al concert i hagués complert un dels meus somnis) o Racing In The Street (de la que vaig poder veure una versió brutal a Milà), és a dir que I’m Goin’ Down ens havia deixat sense la gran cançó emotiva de la nit. Aquí començava el tram llarg, fixa i intocable de cada nit amb The Rising-Last To Die-Long Walk Home i Badlands abans d’acabar el set principal i retirar-se abans del bisos. Tot i que sóc un defensor d’aquest tram, cal dir que no em va agradar tan com de costum, serà la saturació de tants concerts, podria ser. Malgrat això The Rising va sonar amb força ràbia com de costum amb el públic bastant entregat, Last To Die molt guitarrera, Long Walk Home preciosa com sempre (no em cansaria de veure el moment tan sincer en el que Bruce i Clarence després del primer solo de saxo xoquen les seves mans i Clarence aixeca els braços cap al públic en senyal de victòria) i amb Steve improvisant el seu cor soul, i l’apoteosi col·lectiva amb Badlands. Tota una experiència viure Badlands al “pit”, veient a quasi tothom saltant i cridant, poder girar-te i veure tot el Camp Nou dempeus gaudint el moment, impressionant. Per si fos poc, veure la cara d’entrega de la banda de tan d’aprop et fa ser conscient de la il·lusió que encara conserven de sortir nit darrere nit a l’escenari a donar-ho tot, perque en realitat no saben fer una altre cosa millor que la seva feina, gaudir i fer gaudir al públic, es el que té ser un animal d’escenari. Amb el Camp Nou embogit la banda s’acomiadava abans del bisos...
Vídeo: The Rising
Començaven els bisos amb tot l’escenari a les fosques i sota una llum molt tènue es veia a Bruce sol amb harmònica en ma, senyal inequívoca que per obrir ens tocaria la cançó, sí la cançó, la cançó en majúscules, Thunder Road. Preciosa i emocionant com sempre, una experiència única sentir-la a casa, a la teva ciutat, en un lloc que representa tan per a mi com el Camp Nou, sobren les paraules i els qualificatius, simplement preciosa. Sentir a tot el Camp Nou cantar el “Show a little faith, there’s magic in the night, you ain’t a beautie, but hey you’re alright” es una d’aquelles coses que no s’esborraran fàcilment de la memòria, i més quan és la teva cançó preferida i té un significat tan especial. Sortíem de l’emotivitat per començar de nou al ritme amb la festiva Detroit Medley. Increïble versió, igual que la vaig poder viure a Milà, però amb la diferència que aquí la rebuda del públic va ser molt decepcionant, potser per el desconeixement de la cançó, però és bastant estrany que al “pit” gairebé ningú la coneixes. Però traient-me de sobre tots els complexes vaig viure la cançó com m’ho demanava el cos, ballant i cridant el “Devil with the blue dress, blue dress” i el "C.C.Rider", perque aquesta cançó és festa desenfrenada i ritme rocker pur anys 70, i que coi s’ha de ballar encara que fos l’únic en varis metres a la rodona que ho fes. Tot una joia i una raresa que alguns no van saber apreciar, sens dubte ells s’ho perden. Però a continuació arribava el gran clàssic, s’encenien les llums del Camp Nou i atronava el Born To Run, tan contundent i embogidor com de costum, una altre cop era impressionant veure el Camp Nou sencer dempeus i gaudint del gran clàssic que va fer gran a Springsteen, i ell amb aquella il·lusió de tocar-la nit darrere nit com si fos la primera vegada, un moment màgic que ja començava a viure amb el temor de si seria la última vegada que el podria viure en directe amb la E Street Band, el cap em començava a donar voltes.
Per continuar amb la festa i per petició, Rosalita (Come Out Tonight), potser el gran primer clàssic festiu d’Springsteen. També gran versió molt divertida amb aquest toc rocker i gamberro també tan “anys 70”, com la que vaig poder veure a Milà, rebuda amb més entusiasme que Detroit Medley però tampoc amb el que m’esperava (només els més grans semblaven gaudir-la al màxim) i en que tampoc vaig poder reprimir-me de ballar però ara sí no em sentia com un “bitxo raro” enmig de la multitud. Espectacular el moment cap al final de la cançó en que Bruce embogit es rebolca per terra donant voltes sobre si mateix com una croqueta sense deixar de tocar la seva mítica Fender. De nou i com en tots els últims concerts, Bobby Jean. És una de les meves preferides i és molt maca en directe, però la podria canviar de tant en tant (això passa per veure tants concerts), tot i això com sempre emotiva, romàntica i festiva amb l’últim gran moment de Clarence de la nit amb el grandíssim solo final de saxo, espectacular. Bruce ens escatimava una cançó festiva rockera que hagués estat la guinda perfecte per uns gran bisos (Dancing In The Dark o Glory Days) ja per entrar al final del concert amb American Land. Aquest cop interpretada amb l’ajuda del fill gran de Bruce, un Evan James Springsteen a la guitarra acústica força vergonyós i que va ser presentat com un membre més de la banda en la divertida presentació que fan. Acabava American Land i Bruce ens va tocar la fibra amb paraules en català que van sonar a acomiadament “Barcelona, us estimem!!!” “Barcelona, fins sempre als nostre cors” “És un lloc molt especial per nosaltres”, tot això abans de començar amb la festiva Twist & Shout, una ració més de rock “anys 70”. Un cop més pujaven a l’escenari tota la resta de les famílies de Bruce i de la banda (semblava una escola amb tant nen i adolescent), a on destacava un dels fills de Roy Bittan vestit amb una samarreta amb el burro català! (qui li hauria donat?). Ara sí de nou tot el Camp Nou dempeus i aquest cop sí ballant la cançó (el “pit” semblava una pista gegant de la ball), i amb el moment divertit de “La Bamba” (canteu més baix, ara més alt). Un final divertit però que no hagués estat malament canviar-lo, moltes nits seguides por arribar a cansar. El moment graciós de la cançó arriba cap al final quan Bruce comença a dir en català “prou!!!” fent veure que no pot més i el públic li contesta “nooooooooo!!!”, regalant-nos amb una tornada més. Però s’acabava el concert i tota la banda s’acomiadava del Camp Nou, amb especial menció per Clarence Clemons que va sortir l’últim de l’escenari quedant-se tot una bona estona sol fent reverències i petons al públic, potser s’acomiadava per sempre? Esperem que no, però la seva salut delicada no se si li permetrà una altre Gira als seus 65 anys, tot i que no és impediment perque es torni a casar aquest mes d’Agost.
S’acabava per a mi el Magic Tour, una última setmana, un últim mes i també uns últims 8 mesos (des dels concert de Novembre a Madrid i París) que no hagués volgut que s’acabessin mai. De Milà a Barcelona, 25 dies en que l’he pogut veure en 4 ocasions. Només em queda donar les gràcies per l’últim mes tan meravellós que he passat, en el que he estat com en un núvol i en que he tornat a il·lusionar-me per alguna cosa com si fos una criatura. Queda el temor de si el podrem tornar a veure amb la E Street Band, o almenys amb la E Street Band tal i la coneixem ara. És impossible no sortir del concert amb una mica de tristesa per si fos la última vegada, i potser això em va fer en el seu moment desvirtuar la percepció del concert de diumenge. El dia després va ser dur pensant de que s’havia acabat per sempre, però bé sembla que hi ha motius per a l’optimisme i en això m’agafaré. Un gran concert que amb el pas dels dies l’he anat valorant més i que poc a poc acaba situant-se en l’esglaó que li pertoca, com és de justícia.
Llarga vida a Bruce Springsteen i a la E Street Band!!! Us esperem aviat.
Altres vídeos (d’altres assistents) del concert, altament recomanables per la seva qualitat:
1. Tenth Avenue Freeze-Out 2. Radio Nowhere 3. Lonesome Day 4. Prove It All Night 5. Darkness On The Edge Of Town 6. Spirit In The Night 7. Light Of Day 8. Working On The Highway 9. Tougher Than The Rest 10. This Hard Land 11. Youngstown 12. Murder Incorporated 13. The Promised Land 14. Livin' In The Future 15. I'm Goin' Down [TOUR PREMIERE] 16. Mary's Place 17. The Rising 18. Last To Die 19. Long Walk Home 20. Badlands --------------------------------------------------------- BISOS: 21. Thunder Road 22. Detroit Medley 23. Born To Run 24. Rosalita (Come Out Tonight) 25. Bobby Jean 26. American Land 27. Twist & Shout
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home