Bruce Springsteen converteix el Palau Sant Jordi en "The Land Of Hope and Dreams"

Bruce Springsteen enfundat en una bandera catalana en acabar el concert (foto de René Van Diemen)

La banda es plena interpretació durant el concert (foto meva)

Palau Sant Jordi, Barcelona, dimarts 24 d'Octubre de 2006. Crònica d'una nit inoblidable:

5 mesos i una setmana després de la seva última visita a Barcelona (en aquell cas a Badalona), el Boss ens tornava a visitar. I com de costum no ens va defraudar, així com les 18.000 persones que omplíem el Palau Sant Jordi ens varem comportar com a excel·lents amfitrions. No seré qui descobreixi d’idil·li existent entre Barcelona i Springsteen, però sens dubte és un vincle marcat a foc i que poc a poc es va fent més fort. De fet Springsteen va confessar que els hi havia dit als membres de la Seeger Sessions Band just abans de començar el concert “que aquets són els meus millors fans” (referint-se als fans de Barcelona).

Amb 15 minuts de retard, Bruce Springsteen i la Seeger Sessions Band feien acte de presència al escenari del Palau Sant Jordi. Només entrar a l’escenari i mentre tocava els primers acords de John Henry, Bruce ja es va llençar a parlar en català per a dir “Bona nit Barcelona!” i preguntar “Com esteu?”. Des del primer moment varem poder comprovar que el so potser no era el millor possible, era massa alt i la falta de nitidesa del so de la banda feia que no poguéssim percebre tots els matisos de la banda (cal dir que amb el pas del concert poc a poc va anar millorant) així com les dues pantalles gegants no eren tampoc gaires nítides (massa fosques). Continuava amb les festives Old Dan Tucker i Johny 99 però semblava que li costava més arrancar que al passat mes de Maig a Badalona. Ens quedàvem sense el primer clàssic de la nit Atlantic City que era substituïda sense gaire encert per Johnny 99 i així com també ens quedaríem més tard sense sentir Bobby Jean, cosa que personalment em va emprenyar una mica (però ja se sap la felicitat mai és absoluta), però encara no era conscient de les sorpreses agradables que estaven per arribar.

A continuació Bruce tirava de 3 cançons del disc “We Shall Overcome: The Seeger Sessions”, la esplèndida i deliciosa Eyes On The Prize ajudat per la extraòrdinaria veu del vocalista i guitarra “Chocolate Genious” (una de les millors de la nit), la festiva Jesse James amb una intro fantàstica del banjo Greg Listz i l’enganxadora O Mary Don’t You Weep que va acabar de despertar del tot al públic. La festa havia començat i el públic s’havia entregat al gran Boss del Palau, fent fins i tot l’esforç de seguir amb entusiasme Love Of The Common People estrenada el passat dissabte a València, amb aires reggae i que potser va ser la interpretació més fluixa de la nit.

Després d’aquestes primeres 7 cançons arribava el moment de les sorpreses. Dedicant la cançó “Als meus fans més joves” es desvetllava el misteri i fins ben entrada la cançó no ens varem adonar que estava tocant Growin’ Up, tot un clàssic adaptat a l’estil de la Seeger Sessions Band, i a continuació també ens sorprendria amb la preciosa Factory, que possiblement va ser una de les cançons més maques de tota la nit. Continuava amb les animades Erie Canal i My Oklahoma Home (molt aclamades pel públic) per arribar possiblement a un dels moments en majúscules de la nit. Es feia el silenci al Sant Jordi i Springsteen presentava la cançó “Una cançó per als meus fans de tota la vida”, era el torn de The River un altre gran clàssic adaptat a la Seeger Sessions Band, i el Palau s’omplia d’encenedors mentre tots corejàvem emocionats el “We’d go down to the river”. Era el moment més emotiu segurament per a tots els fans d’Springsteen, que estàvem amb el dubte si la tocaria o no a Barcelona (no ha estat fixa en aquesta gira).

S’havien acabat les cançons emotives per el moment i era l’hora de la festa i de convertir el Sant Jordi en una taberna americana de principis de segle. Remuntant-nos als orígens irlandesos dels Estats Units, Mrs.McGrath millor dit ens transportava en aquest cas a un pub irlandès amb solera amb els seus impressionants violins i enganxosos coros, per després traslladar-nos a la tristament devastada ciutat de Nova Orleans amb la genial How Can A Poor Man Stand Such Times And Live?, amb l’habitual i impressionant solo de Marty Rifkin amb la seva Pedal Steel Guitar (una guitarra de taula). A continuació Jacob’s Ladder una de les més ballades i botades de tota la nit, seguida per una impressionant Long Time Comin’ (un luxe sentir-la per primer cop tocada amb banda) dedicada a la seva dona Patty Scialfa que es troba a Estats Units cuidant dels seus dos fills grans dels qui en paraules textuals i en català “no ens fiem de deixar-los sols”. Open All Night començava amb la variació dels coros d’entrada que acostumaven a fer les vocalistes femenines, però que amb l’absència de Patty Scialfa en aquest tram de la gira els fan molt còmicament els nois de la secció de vents. Espectacular com sempre Open All Night que quasi fa ensorrar el Sant Jordi (i que va deixar-nos exhaustes amb tants moviments de mans), un preludi perfecte per a la cançó més festiva de tota la nit, el ja convertit en tot un himne Pay Me My Money Down que ja va ensorrar el Sant Jordi del tot. Era tot un espectacle veure com tot el públic de totes les edats però de majoria superior als 40 i 50 anys saltaven embogits com nois de quinze anys. Més de 10 minuts de cançó en que semblàvem imbuïts en bucle en que no es parava de repetir la tornada de la cançó metre la banda un a un abandonaven l’escenari fins a quedar-se sols el tuba i el bateria mentre Springsteen se’ls mirava amb cara de “Acabeu ja?”. Aquí es finalitzava el set principal del concert i era l’hora dels bisos. S’apagaven les llums del Sant Jordi.

Al cap d’un minut s’encenia una petita llum que iluminava en mig de la foscor a Bruce Springsteen que amb la seva guitarra acústica i amb la seva inseparable harmònica es disposava a començar els bisos. Aquí el Bruce ens tenia reservada la sorpresa de la nit que dedicava “Una cançó especial per a Barcelona”. Sí, era Land Of Hope And Dreams una de les meves cançons preferides del Boss i la millor del DVD de Barcelona de 2002. Totalment sol sobre l’escenari ens sorprenia a tots amb aquesta extraordinària i emotiva cançò (en català: la Terra de l’esperança i dels somnis) i aconseguia emocionar-nos als més fans. Són coses com aquestes les que fan del Boss del rocker més gran que hi ha l’actualitat i sobretot la capacitat de sorprendre’ns quan ningú s’ho espera. Personalment el millor moment de la nit, emoció a flor de pell i alguna llagrimeta.

Ara sí que els moments de les emocions i dels sobresalts havien acabat definitivament. Era el moment de la impulsiva You Can Look (But You Better Not Touch) un altre clàssic readaptat que posava en peu al Sant Jordi. A continuació l’últim moment íntim de la nit per escoltar la molt coneguda i versionada milers de vegades, el clàssic popular americà When The Saints Go Marchin’ In, interpretada deliciosament per 3 dels seus coristes amb veus espirituals ratllant el gospel. Un altre cop el vocalista “Chocolate Genious” espectacular com a Eyes On The Prize i molt remarcable l’aportació de les 2 coristes femenines. S’acostava el final i per no trencar la tònica general de la nit, era ideal tancar el concert amb festa i convertint el Sant Jordi en un saloon amb capacitat per 18.000 persones. Una trepidant i sorprenent This Little Light Of Mine ens deixava tots amb la pelvis feta pols de tant ballar, però encara amb forces per afrontar l’altre gran peça festiva de la nit American Land que va aconseguir igualar en entusiasme del públic a Pay Me My Money Down. Espectacular American Land, una cançó d’aires cèltics amb molta presència dels violins i amb una tonada molt efectiva. S’acabava el concert i la banda saludava al entregat públic de Barcelona, mentre Springsteen saludava sense parar enfundat en una senyera catalana mentre li explicava a un dels guitarres que “aquests són els meus millors fans”.

Espectacular fi de festa amb Bruce Springsteen molt més entregat que a Badalona al mes de Maig i confirmant que el Sant Jordi s’ha convertit en una catedral per als fans del Boss. Un Boss que en els últims dies ha confirmat que en breu tornarà a treure disc amb la E Street Band i que tornarà de nou a la carretera, i amb la ferma promesa feta durant uns quants cops durant el concert de que “tornaré aviat”. Bruce, t’esperem com sempre amb els braços oberts i de nou amb la genial E Street Band que tants bons moments ens ha fet passar. Però és de justícia tenir un gran record per aquesta Seeger Sessions Band, una banda d’època formada per 17 virtuosos músics que tants bons moments m’ha fet passar en el concert d’ahir i el del passat Maig a Badalona.

Llarga vida al Boss i a la Seeger Sessions Band!!! Però, E Street Band, torneu aviat, no us oblidem (en especial al genial Clarence Clemons i a Max Weinberg)!!!

SETLIST:

1. John Henry
2. Old Dan Tucker
3. Johnny 99
4. Eyes On The Prize
5. Jesse James
6. Oh Mary Don't You Weep
7. Love Of The Common People
8. GROWIN' UP
9. FACTORY
10. Erie Canal
11. My Oklahoma Home
12. THE RIVER
13. Mrs. McGrath
14. How Can A Poor Man Stand Such Times And Live?
15. Jacob's Ladder
16. LONG TIME COMIN'
17. Open All Night
18. Pay Me My Money Down
---------------------------------------------------------
19. LAND OF HOPE AND DREAMS
20. You Can Look (But You Better Not Touch)
21. When The Saints Go Marchin' In
22. This Little Light Of Mine
23. American Land

(Aquesta crònica és obra personal meva, sense haver copiat ni haver-me inspirat en cap de les nombroses cròniques del concert aparegudes avui a nombrosos mitjans de comunicació).

Aprofito també per agraïr profundament a l'Ernest per permetre'm disfrutar del concert en audio, i per fer que aquest meravellós moment el pugui reviure per sempre.