"A Night To Remember". Crònica concert Bryan Adams a Badalona 03/10/2008
Bryan Adams en solitari durant el "set acústic" que va obrir el concert
Bryan Adams i el guitarrista Keith Scott durant el concert
Bryan Adams i la seva banda durant el concert
Bryan Adams i la seva banda s'acomiaden del públic abans dels bisos
Bryan Adams i la seva banda durant la interpretació de "Cloud Number Nine"
Data: divendres, 3 d'Octubre de 2008. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona (Badalona, Catalunya). Assistència: 5.000 espectadors. Preu entrada: 40 euros.
Bryan Adams, un “gran”, un altre gran per a afegir a la llista. Sorpresa positiva la que vaig tenir el passat divendres al Pavelló Olímpic de Badalona. M’esperava un concert normalet d’un bon músic caigut cada cop més en el injust oblit del món mediàtic musical, però no va ser així. No ens enganyem, la nit no pintava gens bé, la promoció del concert havia estat nul·la, alguns preus d’entrades eren excessius, el Pavelló Olímpic de Badalona esdevenia un escenari de 2ª fila després d’omplir el Sant Jordi a la passada gira, i la venta d’entrades havia estat un autèntic desastre. Els només 5.000 presents estàvem a l’expectativa però les dubtes se’ns van esvair de cop.
Sí anteriorment deia que Bryan Adams és un gran, també hem de dir el mateix del seu fidel guitarrista Keith Scott, que va donar un autèntic recital de tècnica sempre amb la mítica Fender Stratocaster penjada al coll, aconseguint recordant-nos per algun moment l’estil del gran Mark Knopfler. La resta de la banda va estar correcte, però un en segon pla massa evident. Durant 2 hores i gairebé 10 minuts de concert que es van fer curts, varem poder veure un repàs de greateast hits, però també van visitar temes menys coneguts. Va ser un concert molt equilibrat sense cap punt baix, intercalant els temes més rockers dels seus inicis amb les balades que han fet cèlebre a Bryan Adams però que també l’han encasellat en un estil del que difícilment podrà escapar. En definitiva, molt bon concert, sòlid, entretingut, sobri, amb molt ofici per part d’Adams, molt més rocker del que pugui semblar i també amb moments emotius. De lo milloret que he vist en els últims anys en concert. Ja diuen que els vells rockers mai moren i el canadenc Bryan Adams no és una excepció. I vist com està el pati i el panorama musical actual, sort en tenim dels veterans que venen a salvar la papereta.
La nit va començar puntual amb Bryan Adams col·locant-se en un petitíssim escenari al fons de la pista, tot sol i amb una guitarra acústica en mà, arriscat començar així però fent les delícies del públic per la sensació de proximitat. I ho feia amb tota una declaració d’intencions per a la nit, Can’t Stop This We Started (no podem aturar això que hem començat) i amb la balada Please Forgive Me, que van fer-se estranyes en acústic però en que varem evidenciar que Bryan Adams no és un qualsevol en acústic sol davant el perill, situació en que fàcilment es pot demostrar la vàlua o no d’un artista. Al acabar el tram acústic les llums de l’escenari s’encenien i la banda començava a tocar The Best Of Me mentre Adams caminava cap a l’escenari principal enmig del públic micròfon en mà cantant la cançó i a la vegada demostrant ser un digne deixeble de Flabio Briatore, parant-se a petonejar i a abraçar-se a les noies de bon veure. Tot un crack, sí senyor.
La maquinària ja estava plenament engreixada i es va demostrar en un començament trepidant encadenant tres grans temes rockers com Somebody (gran versió, i amb Keith Scott cantant uns versos en rap!), Hearts On Fire (demolidora, molt rockera amb exhibició de Scott a la guitarra i Bryan Adams demostrant el torrent de veu que té, una de les millors de la nit) i 18 ‘Til I Die (un pèl pesadeta però molt efectiva). Però entràvem de ple en els grans èxits i el fervor del públic va començar a anar a més amb la gran Back To You (tema emblema del Umplugged) amb el seu característic toc mig acústic. A partir d’aquí començarien a alternar-se els temes rockers amb les inconfusibles balades d’Adams.
Vídeo - 18 'Til I Die
Els grans temes rockers continuarien amb Summer Of ’69 (el gran clàssic rocker d’Adams, en una excel·lent versió que posar potes enlaire el Pavelló), Cuts Like A Knife (com de costum amb Adams fent cantar els “na,na,na,na” al públic), Kids Wanna Rock (versió espectacular i molt guitarrera amb Keith Scott com a protagonista absolut), It’s Only Love (cançó que es va fer popular arran del duet de Bryan Adams amb la gran Tina Turner, que va sonar en una versió semi-acústica i més calmada però amb un final guitarrer de Keith Scott absolutament brutal fent una demostració de tècnica a la guitarra), Take Me Back (llarguíssima versió amb unes quantes “jam sessions” del teclista que li van donar per moments un toc bastant jazz al tema), The Only Thing That Looks Good On Me Is You (molt guitarrera, contundent i efectiva) i Run To You (l’altre gran clàssic rocker d’Adams), que va servir per tancar el concert abans dels bisos, una injecció brutal de guitarres que el meu cos necessitava amb urgència (sí confesso que sóc addicte).
El moment graciós i simpàtic de la nit va arribar amb When You’re Gone. Com de costum a cada concert Bryan Adams puja a una noia a l’escenari perque canti amb ella la cançó. La afortunada va ser l’Elena, una noia de Barcelona que va interpretar-la força bé, amb una veu força decent (millor que algún “triumfito”) i demostrant saber-ne bé la lletra (sense l’ajuda de cap “prompter”). Va estar bé, però no deixa de ser un moment divertit, traient-li tota transcendència a la cançó, però posats a pensar, quina transcendència pot tenir una cançó que Adams ha interpretat amb personatges tant dispars com Mel C (ex Spice Girl) o la pneumàtica Pamela Anderson? Un mer moment de distensió, però que va aturar massa el ritme del concert.
11” . Cert és de que no ha tingut molta repercussió ni ha estat un èxit de ventes, en part per una nefasta o millor dit nul·la promoció del disc per part de la discogràfica, però personalment el trobo un disc millor i més treballat que el comercial, sobrevalorat i més directe “Room Service”, aquest “11” és molt més difícil de digerir, menys rocker i més calmat, però amb una gran colla de temes com Tonight We Have The Stars, I Thought I’d Seen Everything, I Ain’t Losin’ The Fight, We Found What We Were Looking For, Broken Wings, She’s Got A Way i Walk On By. Semblava com si a Bryan Adams li fes por tocar cançons del disc per por a que la gent no les conegués, però vista la bona rebuda que van tenir podria haver-ne tocat més. Quan fas una gira per a presentar un disc nou d’estudi s’ha de tenir la valentia de defensar-lo en directe, sinó potser no val la pena l’esforç de fer-lo. Només dues cançons del “11” van ser interpretades en directe, i les afortunades van ser I Ain’t Losin’ The Fight (grandíssima versió millorant la del disc, una cançó molt springsteeniana amb molt poder de l’harmònica i que va ser rebuda amb molt entusiasme pel públic) i I Thought I’d Seen Everything (aquesta més discreta, amb massa protagonisme del teclats, no va acabar d’arrancar en cap moment).
Vídeo - I Ain't Losin' The Fight
Però desenganyem-nos, el que la majoria del públic venia a veure eren les mítiques balades de Bryan Adams, i en varem tenir 3 (sense comptar les que faria en els bisos en acústic), les justes i necessàries. La primera en aparèixer en escena va ser (Everything I Do) I Do It For You, la conegudíssima banda sonora de la pel·lícula “Robin Hood”. Gran versió que va fer les delícies del públic, bastant emotiva i amb un gran solo de guitarra de Keith Scott. La més guitarrera Heaven va venir després de l’aturada de When You’re Gone i potser per això no va acabar d’arrancar del tot, però tot i això les bones cançons brillen per elles soles, tot i que el solo de Scott a la guitarra se’m va fer massa curt. La balada acústica amb aires flamencs Have You Ever Really Loved A Man? va estar a un gran nivell, en part gràcies a l’excel·lent interpretació de Keith Scott a la guitarra espanyola emulant a Paco De Lucía, qui va gravar la versió d’estudi junt amb Bryan Adams per a la banda sonora de la pel·lícula “Don Juan De Marco”. Simplement preciosa.
Vídeo - (Everything I Do) I Do It For You
Vídeo - Heaven
Vídeo - Have You Ever Really Loved A Woman?
Els bisos obrien amb Cloud Number Nine, en una versió força més guitarrera que la etèria versió d’estudi que va ser objecte de varis remixos. Al acabar la banda s’acomiadava del animós de Badalona sota una gran ovació i Bryan Adams es quedava sol a l’escenari amb la seva guitarra acústica penjada al coll per començar un altre set acústic per acabar el concert, amb 3 balades extraordinàries. Sens dubte va ser el moment més emotiu de la nit, i cal dir que tot i no sóc gens amant dels set acústics vaig gaudir i molt amb un artista que va demostrar ser un dels millors en acústic. Per obrir el set una Let’s Make A Night To Remember preciosa, amb tot el públic dempeus i corejant-la però sense cridar en excés per no trencar la màgia i la intimitat del moment. Per si fos poc a continuació Straight From The Heart tocada també amb harmònica, tant preciosa i emotiva com l’anterior. I per acabar All For Love, cançó que va gravar amb Sting i Rod Stewart per a la banda sonora de la pel·lícula “Los 3 Mosqueteros”. Versió impressionant d’aquesta preciosa cançó, portant-la al acústic amb una brillantor increïble i aconseguint amb una sola veu quadrar tots els cors que feien Sting i Stewart a la versió d’estudi. Possiblement la millor cançó (o millor dit el millor moment) de la nit i la més emotiva, la cirereta al pastís i una gran manera d’acabar a lo gran amb tot el Pavelló Olímpic encenedors en mà (o fent llum amb els mòbils).
Com diu la cançó, “Let’s Make A Night To Remember” (fem una nit per a recordar), i així va ser. Tot i no omplir el Pavelló, ho va ser, varem ser pocs però ben avinguts i això Bryan Adams ho va saber apreciar, només calia veure-li la cara. Esperem tornar a sentir la seva característica veu ronca i potent ben aviat.
SETLIST:
1. Can't Stop This Thing We Started (acústica, escenari B)
2. Please Forgive Me (acústica, escenari B)
3. The Best Of Me
4. Somebody
5. Hearts On Fire
6. 18 'Til I Die
7. Back To You
8. I Ain't Losin' The Fight
9. Summer Of '69
10. (Everything I Do) I Do It For You
11. Cuts Like A Knife
12. Kids Wanna Rock
13. When You're Gone
14. Heaven
15. It's Only Love
16. Take Me Back
17. Have You Ever Really Loved A Woman?
18. The Only Thing That Looks Good On Me Is You
19. I Thought I'd Seen Everything
20. Run To You
-----------------------------------------------------------------
BISOS 1:
21. Cloud Number Nine
-----------------------------------------------------------------
BISOS 2:
22. Let's Make A Night To Remember (acústica)
23. Straight From The Heart (acústica)
24. All For Love (acústica)
Data: divendres, 3 d'Octubre de 2008. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona (Badalona, Catalunya). Assistència: 5.000 espectadors. Preu entrada: 40 euros.
Bryan Adams, un “gran”, un altre gran per a afegir a la llista. Sorpresa positiva la que vaig tenir el passat divendres al Pavelló Olímpic de Badalona. M’esperava un concert normalet d’un bon músic caigut cada cop més en el injust oblit del món mediàtic musical, però no va ser així. No ens enganyem, la nit no pintava gens bé, la promoció del concert havia estat nul·la, alguns preus d’entrades eren excessius, el Pavelló Olímpic de Badalona esdevenia un escenari de 2ª fila després d’omplir el Sant Jordi a la passada gira, i la venta d’entrades havia estat un autèntic desastre. Els només 5.000 presents estàvem a l’expectativa però les dubtes se’ns van esvair de cop.
Sí anteriorment deia que Bryan Adams és un gran, també hem de dir el mateix del seu fidel guitarrista Keith Scott, que va donar un autèntic recital de tècnica sempre amb la mítica Fender Stratocaster penjada al coll, aconseguint recordant-nos per algun moment l’estil del gran Mark Knopfler. La resta de la banda va estar correcte, però un en segon pla massa evident. Durant 2 hores i gairebé 10 minuts de concert que es van fer curts, varem poder veure un repàs de greateast hits, però també van visitar temes menys coneguts. Va ser un concert molt equilibrat sense cap punt baix, intercalant els temes més rockers dels seus inicis amb les balades que han fet cèlebre a Bryan Adams però que també l’han encasellat en un estil del que difícilment podrà escapar. En definitiva, molt bon concert, sòlid, entretingut, sobri, amb molt ofici per part d’Adams, molt més rocker del que pugui semblar i també amb moments emotius. De lo milloret que he vist en els últims anys en concert. Ja diuen que els vells rockers mai moren i el canadenc Bryan Adams no és una excepció. I vist com està el pati i el panorama musical actual, sort en tenim dels veterans que venen a salvar la papereta.
La nit va començar puntual amb Bryan Adams col·locant-se en un petitíssim escenari al fons de la pista, tot sol i amb una guitarra acústica en mà, arriscat començar així però fent les delícies del públic per la sensació de proximitat. I ho feia amb tota una declaració d’intencions per a la nit, Can’t Stop This We Started (no podem aturar això que hem començat) i amb la balada Please Forgive Me, que van fer-se estranyes en acústic però en que varem evidenciar que Bryan Adams no és un qualsevol en acústic sol davant el perill, situació en que fàcilment es pot demostrar la vàlua o no d’un artista. Al acabar el tram acústic les llums de l’escenari s’encenien i la banda començava a tocar The Best Of Me mentre Adams caminava cap a l’escenari principal enmig del públic micròfon en mà cantant la cançó i a la vegada demostrant ser un digne deixeble de Flabio Briatore, parant-se a petonejar i a abraçar-se a les noies de bon veure. Tot un crack, sí senyor.
La maquinària ja estava plenament engreixada i es va demostrar en un començament trepidant encadenant tres grans temes rockers com Somebody (gran versió, i amb Keith Scott cantant uns versos en rap!), Hearts On Fire (demolidora, molt rockera amb exhibició de Scott a la guitarra i Bryan Adams demostrant el torrent de veu que té, una de les millors de la nit) i 18 ‘Til I Die (un pèl pesadeta però molt efectiva). Però entràvem de ple en els grans èxits i el fervor del públic va començar a anar a més amb la gran Back To You (tema emblema del Umplugged) amb el seu característic toc mig acústic. A partir d’aquí començarien a alternar-se els temes rockers amb les inconfusibles balades d’Adams.
Vídeo - 18 'Til I Die
Els grans temes rockers continuarien amb Summer Of ’69 (el gran clàssic rocker d’Adams, en una excel·lent versió que posar potes enlaire el Pavelló), Cuts Like A Knife (com de costum amb Adams fent cantar els “na,na,na,na” al públic), Kids Wanna Rock (versió espectacular i molt guitarrera amb Keith Scott com a protagonista absolut), It’s Only Love (cançó que es va fer popular arran del duet de Bryan Adams amb la gran Tina Turner, que va sonar en una versió semi-acústica i més calmada però amb un final guitarrer de Keith Scott absolutament brutal fent una demostració de tècnica a la guitarra), Take Me Back (llarguíssima versió amb unes quantes “jam sessions” del teclista que li van donar per moments un toc bastant jazz al tema), The Only Thing That Looks Good On Me Is You (molt guitarrera, contundent i efectiva) i Run To You (l’altre gran clàssic rocker d’Adams), que va servir per tancar el concert abans dels bisos, una injecció brutal de guitarres que el meu cos necessitava amb urgència (sí confesso que sóc addicte).
El moment graciós i simpàtic de la nit va arribar amb When You’re Gone. Com de costum a cada concert Bryan Adams puja a una noia a l’escenari perque canti amb ella la cançó. La afortunada va ser l’Elena, una noia de Barcelona que va interpretar-la força bé, amb una veu força decent (millor que algún “triumfito”) i demostrant saber-ne bé la lletra (sense l’ajuda de cap “prompter”). Va estar bé, però no deixa de ser un moment divertit, traient-li tota transcendència a la cançó, però posats a pensar, quina transcendència pot tenir una cançó que Adams ha interpretat amb personatges tant dispars com Mel C (ex Spice Girl) o la pneumàtica Pamela Anderson? Un mer moment de distensió, però que va aturar massa el ritme del concert.
Vídeo - I Ain't Losin' The Fight
Però desenganyem-nos, el que la majoria del públic venia a veure eren les mítiques balades de Bryan Adams, i en varem tenir 3 (sense comptar les que faria en els bisos en acústic), les justes i necessàries. La primera en aparèixer en escena va ser (Everything I Do) I Do It For You, la conegudíssima banda sonora de la pel·lícula “Robin Hood”. Gran versió que va fer les delícies del públic, bastant emotiva i amb un gran solo de guitarra de Keith Scott. La més guitarrera Heaven va venir després de l’aturada de When You’re Gone i potser per això no va acabar d’arrancar del tot, però tot i això les bones cançons brillen per elles soles, tot i que el solo de Scott a la guitarra se’m va fer massa curt. La balada acústica amb aires flamencs Have You Ever Really Loved A Man? va estar a un gran nivell, en part gràcies a l’excel·lent interpretació de Keith Scott a la guitarra espanyola emulant a Paco De Lucía, qui va gravar la versió d’estudi junt amb Bryan Adams per a la banda sonora de la pel·lícula “Don Juan De Marco”. Simplement preciosa.
Vídeo - (Everything I Do) I Do It For You
Vídeo - Heaven
Vídeo - Have You Ever Really Loved A Woman?
Els bisos obrien amb Cloud Number Nine, en una versió força més guitarrera que la etèria versió d’estudi que va ser objecte de varis remixos. Al acabar la banda s’acomiadava del animós de Badalona sota una gran ovació i Bryan Adams es quedava sol a l’escenari amb la seva guitarra acústica penjada al coll per començar un altre set acústic per acabar el concert, amb 3 balades extraordinàries. Sens dubte va ser el moment més emotiu de la nit, i cal dir que tot i no sóc gens amant dels set acústics vaig gaudir i molt amb un artista que va demostrar ser un dels millors en acústic. Per obrir el set una Let’s Make A Night To Remember preciosa, amb tot el públic dempeus i corejant-la però sense cridar en excés per no trencar la màgia i la intimitat del moment. Per si fos poc a continuació Straight From The Heart tocada també amb harmònica, tant preciosa i emotiva com l’anterior. I per acabar All For Love, cançó que va gravar amb Sting i Rod Stewart per a la banda sonora de la pel·lícula “Los 3 Mosqueteros”. Versió impressionant d’aquesta preciosa cançó, portant-la al acústic amb una brillantor increïble i aconseguint amb una sola veu quadrar tots els cors que feien Sting i Stewart a la versió d’estudi. Possiblement la millor cançó (o millor dit el millor moment) de la nit i la més emotiva, la cirereta al pastís i una gran manera d’acabar a lo gran amb tot el Pavelló Olímpic encenedors en mà (o fent llum amb els mòbils).
Com diu la cançó, “Let’s Make A Night To Remember” (fem una nit per a recordar), i així va ser. Tot i no omplir el Pavelló, ho va ser, varem ser pocs però ben avinguts i això Bryan Adams ho va saber apreciar, només calia veure-li la cara. Esperem tornar a sentir la seva característica veu ronca i potent ben aviat.
SETLIST:
1. Can't Stop This Thing We Started (acústica, escenari B)
2. Please Forgive Me (acústica, escenari B)
3. The Best Of Me
4. Somebody
5. Hearts On Fire
6. 18 'Til I Die
7. Back To You
8. I Ain't Losin' The Fight
9. Summer Of '69
10. (Everything I Do) I Do It For You
11. Cuts Like A Knife
12. Kids Wanna Rock
13. When You're Gone
14. Heaven
15. It's Only Love
16. Take Me Back
17. Have You Ever Really Loved A Woman?
18. The Only Thing That Looks Good On Me Is You
19. I Thought I'd Seen Everything
20. Run To You
-----------------------------------------------------------------
BISOS 1:
21. Cloud Number Nine
-----------------------------------------------------------------
BISOS 2:
22. Let's Make A Night To Remember (acústica)
23. Straight From The Heart (acústica)
24. All For Love (acústica)
Etiquetas: Bryan Adams, Concerts, Música
posted by Roger FJ @ 12:23 p. m.
1 Comments:
Totalmente de acuerdo Jose Maria jajaja
Be coincideixo amb el que has postejat, no com l'ultim concert, jeje
a veure si coincidim amb el de dijous d'Starsailor !
ens veiem !
Publicar un comentario
<< Home