Top20 de l'any: els millors discos de 2008
1. Sigur Rós - Með Suð Í Eyrum Við Spilum Endalaust
No és ni de lluny el seu millor disc, ni tan sols és millor que el seu predecessor Takk (2005), però no per això deixa de ser extraordinari. La millor banda de post-rock, els islandesos Sigur Rós, refermen en aquest àlbum un gir més accessible, més pop, més alegre, més lluminós, seguint la línea d’uns dels temes de la dècada “Hoppípolla” i sense deixar de banda el seu toc personal (i també estrany) que els fa inconfusibles. Proba d’això són els temes Inní Mér Syngur Vitleysingur, Við Spilum Endalaust i el single Gobbledigook (amb aires espanyols i tot!). Però també trobem temes més calmats marca de la casa com només ells saben fer, com Góðan Daginn, Festival i Fljótavík. Una meravella de disc que cal degustar amb calma.
La millor: Inní Mér Syngur Vitleysingur.
A destacar: Við Spilum Endalaust, Góðan Daginn, Gobbledigook.
La joia: Festival.
2. Guns N’ Roses – Chinese Democracy
És un sacrilegi parlar d’aquest Chinese Democracy com a un disc dels Guns N’ Roses, quan l’únic que queda de Guns N’ Roses és Axl Rose. Però bé, temes d’autoria apart, l’esperadíssim Chinese Democracy no defrauda en absolut. I és que aquest llarguíssim àlbum és una excel·lent col·lecció de cançons però amb un inici i una part central del disc un pèl fluixets, però mantenint l’essència dels antics Guns N’ Roses, aconseguint moments de guitarreigs espectaculars que podria haver signat el enyorat i mític Slash. Sense a por a exagerar, trobem una de les millors cançons dels últims anys, There Was A Time (amb un final espectacular), i un grapat de grandíssims temes com Madagascar, This I Love, Prostitute, Street Of Dreams, If The World o Better, sent casualment la majoria els temes més calmats de l’àlbum.
La millor: There Was A Time.
A destacar: Better, Street Of Dreams, If The World, I.R.S., Madagascar, Prostitute.
La joia: This I Love.
3. Keane – Perfect Symmetry
El tercer àlbum dels britànics Keane ha suposat un arriscat canvi, però els hi ha sortit bé. Aquest Perfect Symmetry és un disc totalment anys 80, amb molts sintetitzadors (amb moments de gairebé italo-disco o funk), amb guitarres i baix (ja no fan bandera de ser el grup de pop/rock sense guitarres), optimista, no tan ensucrat com els anteriors, alegre i sense daltabaixos. La extraordinària veu del recuperat Tom Chaplin li dona un plus a un disc que millora considerablement en la seva cara B. És tota una novetat trobar en un disc de Keane tantes cançons ballables com Spiralling, Lovers Are Losing o Again & Again. L’únic tema que és seguidista amb el so de l’anterior disc passa per ser un dels millor temes de l’àlbum (Perfect Symmetry) i també trobem temes més calmats i emotius marca de la casa per a tancar l’àlbum, Black Burning Heart i la meravellosa Love Is The End (la nova Bedshaped?).
La millor: Again & Again.
A destacar: Perfect Symmetry, Black Burning Heart, Pretend That You’re Alone, Lovers Are Losing, Spiralling.
La joia: Love Is The End.
4. James – Hey Ma
Si l’any passat ens va portar el retorn d’aquesta gran banda mancuniana de pop/rock liderada pel carismàtic i grandíssim frontman Tim Booth, aquest any hem tingut per fi nou àlbum d’estudi després de 7 anys d’espera. I han tornat en una forma extraordinària, amb un disc fresc, alegre, simpàtic (però també agre en alguna cançó), que passa molt bé, com una cerveseta freda a l’estiu. I és que el començament d’aquest Hey Ma és revelador, una cara A que deixa un missatge ben clar “hem tornat, som James”, un huracà de grans temes que van des de la preciosa Bubbles, a la festiva però macabre Hey Ma, fins les alegres i marca de la casa Oh My Heart i Waterfall passant per la romàntica Boom Boom. Passat un excel·lent inici el disc baixa comprensiblement força de nivell però sense caure en la indiferència, amb punts àlgids com Upside o la preciosa i minimalista Of Monsters And Heroes And Men. Notable alt per James, que ens van obsequiar el passat Abril amb un concert memorable a
La millor: Bubbles.
A destacar: Hey Ma, Oh My Heart, Waterfall, Boom Boom, Upside.
La joia: Of Monsters And Heroes And Men.
5. AC/DC – Black Ice
Sens dubte, el dels australians AC/DC ha estat un altre retorn espectacular, després de 8 anys sense treure cap àlbum d’estudi. I han tornat fidels al seu estil, fent el de sempre, sense innovar gens ni mica, però no els hi fa cap falta. El disc és un torrent d’energia, contundent, ideal per a posar-te les piles si ho necessites. El començament del disc amb Rock N’ Roll Train, Skies On Fire, Big Jack (la millor del disc), Anything Goes i War Machine és insuperable. A partir d’aquí el nivell baixa bastant (tot i que destaquen grans temes com Spolin’ For A Fight, Wheels, Decibel o Black Ice) i algunes cançons fluixegen i es repeteixen una mica, però en general l’àlbum passa molt bé tot i ser bastant llarg (14 cançons).
La millor: Big Jack
A destacar: War Machine, Anything Goes, Rock N’ Roll Train, Skies On Fire, Spoilin’ For A Fight, Wheels, Black Ice, Decibel.
La joia: -
6. Bryan Adams – 11
Ha passat inadvertit probablement per una mala (o nul·la) política de promoció als mitjans, però aquest 11 (l’onzè àlbum d’estudi del veterà canadenc Bryan Adams) supera considerablement al seu predecessor i més comercial Room Service. És una col·lecció excel·lent de cançons (el disc no decau en cap moment) bastant calmada i que no cau en el excessiu ensucrament en el que havia caigut en els últims anys. L’àlbum està plagat de mitjos temps arranjats exquisidament i a on brilla la guitarra del grandíssim Keith Scott. Només tres temes, Tonight We Have The Stars, I Thought I’d Seen Everything i Oxygen, es poden considerar com a rockers, amb permís per a la esplèndida i molt springsteeniana I Ain’t Losin’ The Fight. I tampoc poden faltar les seves balades, a destacar la que és per a mi la millor balada de l’any per a She’s Got A Way, encara que We Found What We Were Looking For i Broken Wings no es queden gaire enrere. I no poden obviar, la exquisida i preciosa Walk On By, que serveix per a tancar un gran àlbum.
La millor: She’s Got A Way.
A destacar: I Ain’t Loosing The Fight, We Found What We Were Looking For, I Thought I’d Seen Everything, Tonight We Have The Stars, Broken Wings, Oxygen.
La joia: Walk On By.
7. Kings Of Leon – Only By The Night
Ha estat un dels meus descobriments de l’any, tot i que aquest Only By The Night ja és el seu quart àlbum d’estudi. La banda de Tenessee Kings Of Leon, que passa de ser una de les bandes americanes amb més projecció, ha parit un gran disc que va des del rock/garage al pop, amb arrels surenyes i per alguns moments inclús soul. I és que en aquest disc toquen gairebé tots els pals, des de les festives i ballables Sex On Fire i Crawl, la fosca i turmentosa amb aires soul Closer, les més calmades i èpiques Use Somebody, Manhattan, Notion i Be Somebody, però caient també en el pop més despreciable de 17, i per a tancar el disc una de les cançons de l’any, la emocionant Cold Desert, on s’aconsegueix un fantàstic ambient èpic amb una guitarra excel·lent acompanyat de la impressionant veu de Caleb Followill.
La millor: Cold Desert.
A destacar: Sex On Fire, Closer, Use Somebody, Be Somebody, Crawl, Notion.
La joia: Manhattan.
8. Ours – Mercy (Dancing For The Death Of An Imaginary Enemy)
La revelació de l’any. I és que aquesta convulsa banda de New Jersey li deu tot al seu cantant i líder Jimmy Gnecco, que amb una excel·lent veu unida a un molt bon acompanyament musical de la banda, ha aconseguit que definitivament el projecte d’Ours surti a endavant, marcant un estil rocker fosc i èpic a la vegada. La gran veu de Jimmy Gnecco arriba a un registres altíssims i molt variats, assemblant-se molt a la veu de Bono (U2) però també per moments pot arribar a registres del mític Jeff Buckley o de Matt Bellamy (Muse). Les comparacions són inevitables (a qualsevol fan d’U2 li ha d’agradar aquest disc) però el seu rock fosc ratlla a un alt nivell i no es pot acusar en cap cas de plagi. El inici del disc és superb amb 3 de les millors cançons de l’any com són Mercy, The Worst Things Beautiful (la més U2 de totes) i Ran Away To Tell The World. Lògicament després la resta del disc no pot aguantar el nivell (és impossible) però ens deixa bons temes com Willing (també molt U2), les més melancòliques i sentides Saint i Lost, la contundent Live Again, o la enèrgica balada Moth.
La millor: The Worst Things Beautiful.
A destacar: Mercy, Ran Away To Tell The World, Willing, Saint, Moth, Live Again.
La joia: Lost.
Una meravella. Grandíssim disc dels veterans American Music Club, i és que la banda de San Francisco liderada pel controvertit Mark Eitzel ha aconseguit (després de la seva reunificació al 2004) un disc madur, adult, melancòlic, minimalista, per a degustar tranquil·lament amb a una bona beguda si pot ser (escullin vostès). El seu estil alt-rock influenciat lleugerament pel country o el folk, que ens poden recordar per moments a altres bandes americanes com poden ser Wilco o The National (en els seus temes més calmats), ens deixa 2 grans temes per a la posteritat com són la sensible, preciosa i minimalista The Sleeping Beauty (és pot fer una cançó més bella?) o la més pop i lluminosa Decibels And Little Pills. All The Lost Souls Welcomes You To San Francisco, Who You Are o All My Love no es queden enrere.
La millor: The Sleeping Beauty.
A destacar: Decibels And Little Pills, All The Lost Souls Welcomes You To San Francisco, All My Love.
La joia: Who You Are.
10. Glasvegas – Glasvegas
L’àlbum debut i homònim d’aquesta banda de Glasgow ha causat sensació al Regne Unit i l’expectació creada sembla que no és gratuïta. I és que Glasvegas ha fet renéixer l’esperit shoegaze i recordar-nos als re-reunits The Jesus And Mary Chain. Aquest és un àlbum conceptual, en que sembla que totes les cançons van unides les unes a les altres, i en que la melodia de fons pot semblar que és gairebé la mateixa durant tot el disc. Però que ningú pensi per això que és un disc avorrit, ja que està ple de matisos. Està plegat de temes popers amb tornades molt anys 60 com Flowers And Football Tops, Geraldine, It’s My Own Cheating Heart That Makes Me Cry o Daddy’s Gone (insuportable). La única cançó més contundent és l’adictiva Go Square Go i al final del disc trobem per acabar els 3 temes més calmats: Stabbed (recitada, no cantada, la única cançó sense guitarres), S.A.D. Light i Ice Cream Van.
La millor: Flowers And Football Tops.
A destacar: Go Square Go, Geraldine, It’s My Own Cheating Heart That Makes Me Cry, Lonesome Swan.
La joia: S.A.D. Light.
11. The Verve – Forth
Un altre retorn sonat el de la banda anglesa liderada per Richard Ashcroft, 8 anys després de la seva ruptura i 11 anys sense treure cap àlbum d’estudi. Tot i tenir una trajectòria relativament curta abans de la ruptura, a posteriori es van convertir en banda de culte, i és que el Urban Hymns va deixar una forta emprenta en el incipient món indie. Aquest Forth poc té a veure amb els seus últims treballs, és un disc molt més instrumental, temes molt llargs amb vàries jam sessions, coquetejant per moments amb el post-rock. És un àlbum reposat, tranquil, instrumentalment impecable, per a sentir amb calma, sense daltabaixos i amb temes de bellíssima factura. La única cançó que es surt del patró és el single Love Is Noise, que és un dels temes de l’any, cançó garantia d’èxit en qualsevol pista de ball.
La millor: Love Is Noise.
A destacar: Rather Be, Judas, Numbness, Sit And Wonder, I See Houses.
La joia: Appalachian Springs.
12. Marah – Angels Of Destruction
Un altre dels grups que he descobert aquest any tot i que porten una llarga trajectòria a les seves espatlles. Gràcies a un fresc i alegre pop/rock tradicionalment americà amb arrels country y folk, ha aconseguit rebre molts elogis, inclús del mateix Bruce Springsteen. Aquest també és disc conceptual, en algunes cançons s’intercalen petites píldores d’altres cançons de l’àlbum. El inici del disc és trepidant amb Coughing Up Blood, Old Time Tickin’ Away i Angels On A Passing Train (la millor cançó del disc). Són també remarcables els acostaments al blues de Wild West Love Song o al soul de Blue But Cool, per no parlar de la seva vena més folk y country de Jesus In The Temple o Santos de Madera. Per acabar el disc tornen al rock amb la moguda Angels Of Destruction i el rock & roll macarra de Wilderness.
La millor: Angels On A Passing Train.
A destacar: Angels Of Destruction, Wilderness, Coughing Up Blood, Old Time Tickin’ Away, Wild West Love Song, Jesus In The Temple.
La joia: Blue But Cool.
13. dEUS – Vantage Point
Igual que Marah, els belgues dEUS són un altre grup de llarga trajectòria que he descobert aquest any. El seu art-rock experimental, misteriós i elegant t’atrapa durant tot el disc de principi a fi, perque aquest Vantage Point no defalleix en cap moment. I un àlbum que conté la meravella de cançó que és Eternal Woman (una de les millors cançons del 2008) no pot ser dolent. La misteriosa i experimental When She Comes Down obre el disc de forma excel·lent, per a donar pas a temes més industrials com Oh Your God, Favourite Game o més endavant Is A Robot. També trobem 2 temes ballables ideals per a una nit de festa com són Slow i The Architect. El disc acaba amb 3 temes marca de la casa molt més calmats, on destaquen Smokers Reflect i The Vanishing Of Maria Schneider.
La millor: Eternal Woman.
A destacar: When She Comes Down, Slow, The Architect, The Vanishing Of Maria Schneider.
La joia: Smokers Reflect.
14. Coldplay – Viva
Sens dubte, una les decepcions de l’any musical. L’esperadíssim quart treball de Coldplay ha resultat ser potser el pitjor de tots. La producció del disc per part del productor estrella Brian Eno (famós per haver produït junt amb Daniel Lanois els millors àlbums de la discografia d’U2) va acabar per confondre la banda i per fer un àlbum massa comercial, fred, inconstant i poc brillant. Per si fos les acusacions de plagi han estat continues i molt evidents, com les del grandíssim guitarrista Joe Satriani per Viva
La millor: Death And All His Friends.
A destacar: Cemeteries Of London, ‘42’, Lovers In Japan.
La joia: Strawberry Swing.
15. Old Union – Motels And Highways
Una de les revelacions de l’any. I és que aquesta banda totalment desconeguda de Tenessee (USA) ha aconseguit un disc debut molt prometedor. Ni són comercials ni possiblement arribaran molt lluny fent el tipus de música que fan, ja que el seu rock&roll típic del sud dels Estats Units (rock sureny) no és que estigui gaire en auge en els últims temps. El disc sona a carretera polsosa de
La millor: Sweet Freedom.
A destacar: Backbreaker, Rusted, Jericho, Justified, Time Of Your Life.
La joia: Motels And Highways.
16. R.E.M. – Accelerate
Com el diu el títol del disc, el disc per ser R.E.M. és tota una acceleració. És un disc molt rocker, curtíssim (no arriba als 40 minuts), amb temes curts, directes i efectius. Ningú descobrirà ara a R.E.M. però ha aconseguit trencar la tònica dels seus últims àlbums i tornar als orígens, tot i que trobem a faltar un tema emotiu com benacostumats ens tenen. L’àlbum és un “hit” darrere d’un altre i passa com una exhalació, a excepció de les 2 cançons “frontissa” més calmades: Hollow Man i Sing For The Submarine (grandíssim tema i el més llarg de l’àlbum). Entre les més rockeres cal destacar Living Well Is The Best Revenge, Supernatural Superserious (el single), Accelerate i les 2 que serveixen per tancar el disc, les contundents Horse To Water i I’m Gonna DJ, dues de les composicions més flamejants que hagin fet
La millor: Living Well Is The Best Revenge.
A destacar: Supernatural Superserious, Horse To Water, I’m Gonna DJ, Accelerate.
La joia: Sing For The Submarine.
17. The War On Drugs – Wagonwheel Blues
Igual que Old Union, aquesta banda de Philadelphia ha estat una de les revelacions de l’any musical i també en el seu àlbum debut. Sembla mentida que aquest àlbum sigui del 2008 perque et transporta totalment als anys 70. Rock/folk americà clàssic, amb influències clares de Bob Dylan, Bruce Springsteen (com a Arms Like Boulders) i en alguna cançó d’Arcade Fire (com a Taking The Farm i A Needle In Your Eye #16). Llàstima que contingui 2 temes instrumentals “frontissa” que no aporten res al disc així com Buenos Aires Beach desentona massa en el disc, però això queda de lluny oblidat amb la llarguíssima i evocadora Show Me The Coast.
La millor: Arms Like Boulders.
A destacar: A Needle In Your Eye #16, Taking The Farm, There Is No Urgency.
La joia: Show Me The Coast.
18. Oasis – Dig Out Your Soul
Per fi Oasis han aconseguit fer un disc digne de menció després de descalabres constants. No arriba als nivells del mític “(What’s The Story) Morning Glory?” ni del “Definitely Maybe” però és un dels seus millors àlbums. El disc comença contundent amb els temes més rockers de tot l’àlbum, on destaquen Bag It Up i The Shock Of The Lightning (el single de presentació), per donar pas a la millor cançó del disc, la beatleniana I’m Outta Time (un dels millors temes d l’any) on Liam Gallagher ha conseguit per fi fer justícia al seu ídol John Lennon. La resta del disc compleix bastant be amb temes marca de la casa To Be Where There’s Life, (Get Off Your) High Horse i Falling Down.
La millor: I’m Outta Time.
A destacar: The Shock Of The Lightning, (Get Off Your) High Horse, Falling Down.
La joia: To Be Where There’s Live.
19. Sam Roberts – Love At The End Of The World
El canadenc Sam Roberts, tot un desconegut al nostre país, i la seva Sam Roberts Roberts, sembla que per fí que al tercer àlbum han aconseguit repercussió fora d’Estats Units i Canadà. Ens trobem davant d’un àlbum de pop/rock molt fresc, alegre, amb aires retro en algunes cançons, i que no té cap tema despreciable. Trobem un arsenal de cançons festives com Love At The End Of The World, Fixed To Ruin, Them Kids (la millor de l’àlbum), Up Sister, The Pilgrim o Detroit ’67. La quota més popera queda coberta amb l’ensucrada Oh Maria, i trobem també temes més calmats com Lions Of The Kalahari, Words & Fire o Sundance.
A destacar: Stripmall Religion, Fixed To Ruin, Up Sister, The Pilgrim, Detroit ’67.
La joia: Lions Of The Kalahari.
20. Vetusta Morla – Un día en el Mundo
Aquí arriba la quota espanyola d’aquest ranking. Aquesta banda madrilenya ha aconseguit amb el seu àlbum debut arrasar en el panorama indie espanyol. El seu pop/rock amb influències molt britàniques (les comparacions amb els Radiohead anteriors a la seva etapa experimental són inevitables) els hi ha fet fer-se un nom encara que (per sort) no han captat el corrent mainstream nacional (40 Principales, etc...). El disc en sí no és cap meravella globalment (hi ha temes força fluixets) i més si tenim en compte que han trigat 8 anys en fer-lo mentre esperaven que els hi donessin l’oportunitat. La veu del cantant “Pucho” per moments es pot fer odiosa, però les lletres estan ben fetes. Tot i això, cançons excepcionals com Copenhague o Año Nuevo valen per tot el disc. També salven molt bé el tipus Rey Sol, Al respirar, Sálvense quien pueda, Un día en el Mundo i la més festiva La cuadratura del círculo.
La millor: Copenhague.
A destacar: Rey Sol, Al respirar, Sálvense quien pueda, La cuadratura del círculo, Un día en el Mundo.
Etiquetas: Música
posted by Roger FJ @ 1:00 p. m.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home