Crònica concert The Killers a Badalona 21/03/2009

Brandon Flowers i companyia en acció

Data: dissabte, 21 de Març de 2009. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona, Badalona (Barcelona). Assistència: 9.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 40 euros.

Revàlida superada. Ja havia vist a The Killers en directe a la Sala Razzmatazz al Novembre de 2006 (a la Gira del Sam’s Town) i per a que enganyar-vos, l’experiència va ser bastant decepcionant. I és que estar en un concert en el que el cantant es queda sense veu a partir de la 3ª cançó no és agradable i més quan les expectatives eren bastant altes. Potser va ser mala sort, qui sap, però va ser una nit per a oblidar i no només per a Brandon Flowers, sinó per a tota la banda. Però el passat dissabte a Badalona es van revenjar, i varen demostrar que han millorat ostensiblement en tots els aspectes. Brandon Flowers va aguantar tot el concert amb una veu potent (encara que cal dir que no va arriscar amb cap falset ni to exigent) i s’ha convertit en un millor frontman. La resta de la banda va aguantar be el tipus, encara que seria desitjable que el guitarrista Dave Keuning (que no es que sigui un virtuós precisament) tingués molt més protagonisme del que té.

Clar està que han millorat a passos agegantats i la prova és que varem poder veure un show molt treballat i professional, producte de que ja no giren per sales de concerts de petit i mitjà format, han donat el salt als grans arenes i segur que en les pròximes gires el seu lloc seran els estadis, perque tenen tirada i potencial per a omplir-los també. La llàstima és que un grup amb ja 3 àlbums a les seves esquenes es limitin a donar un concert de només 1 hora i mitja raspada de duració, però la intensitat del concert tampoc va deixar al respectable amb la sensació de que li havien pres el pèl. Punt i apart mereix l’escenari, 100% Las Vegas, perque néixer a Las Vegas t’infereix un mal gust faraònic que t’acompanyarà tota la vida. Sobre un terra ratllat de zebra, destacaven unes palmeres seminaturals i unes altres totalment de plàstic i de joguina (com si d’un aquari de tortugues es tractés), uns gerros amb flors de dubtós gust i de fons una enorme cortina de bombetes lluminoses (estil Vertigo Tour en arenes a USA) en que es projectaven imatges a una resolució francament millorable. Un estil glam/kitsch que quadrava bastant amb el concepte del Day & Age, s’ha de reconèixer.

La nit va començar malament, per que negar-ho. I és que el gran hit del seu últim disc Day & Age (disc que ja no em sembla ni tan dolent ni tan infumable que fa uns mesos enrere, sinó tot el contrari), Human, va sonar bastant malament (i ho diu un dels defensors d’aquest gran tema), mal tocat i amb Brandon Flowers cantant-la bastant malament, fent renéixer els fantasmes de fa 2 anys a Razzmatazz. Però per sort només va ser un miratge. El segon tema de la nit i del Day & Age, This Is Your Life, va dissipar de cop tots els dubtes amb una gran versió (podeu veure el vídeo). A partir d’aquí, a tirar de grans èxits per acabar de posar al personal en èxtasi amb Somebody Told Me i For Reasons Unknown (amb Brandon Flowers a la guitarra), aquesta última allargada amb oh, ohs i amb un speech de dubtós gust intercalat a la cançó per part de Brandon Flowers amb menció inclosa a Javier Bardem (era necessari?).

Vídeo - This Is Your Life

Vídeo - For Reasons Unknown

La sorpresa va arribar amb 2 temes més del Day & Age: I Can’t Stay i la injustament massacrada Joy Ride. Sorpresa per lo be que van sonar i també per l’aparició a l’escenari de fins a 4 músics d’acompanyament: un teclista, un altre teclista pluriempleat que també va tocar la guitarra i violí (va ser qui en més cançons va estar sobre l’escenari dels quatre), un saxofonista (bona impressió va causar) i d’un percussionista. Joy Ride va sonar perfecta, millorant de llarg a la versió del disc, i mostrant aquell esperit de platja anys 80 i funky que la fa tan característica però també tan odiosa per a alguns.

D’aquí fins als bisos va ser un passeig triomfal, un tram de concert francament impecable, “temazo” darrere “temazo” sense donar respir. Bling (Confessions Of A King), la que és probablement la millor cançó de l’anterior àlbum Sam’s Town (2006), va sonar com un tro (podeu veure el vídeo) per a donar pas l’homenatge de The Killers a Joy Division, amb la seva habitual versió de Shadowplay. Grata sorpresa em vaig emportar amb la versió, encara que haig de reconèixer que mai havia sentit la versió de The Killers, que va ser amenitzada amb imatges de la pel·lícula Control d’Anton Corbijn mentre la majoria del públic no tenia ni la més remota idea del que estaven tocant. Spaceman va reprendre l’entusiasme generalitzat i no va ser per menys perque es van marcar una grandíssima versió que al igual que la de Joy Ride va millorar a la del disc. A Smile Like You Mean It varem poder veure un dels pocs moments de lluïment de tot el concert del guitarrista Dave Keuning amb el seu solo, però que va sabre a poc la veritat. A Dustland Fairytail va ser sens dubte al meu entendre el millor tema de tot el concert, la millor cançó del Day & Age (i tal vegada de tota la seva discografia) va sonar impecable, amb el seu inici emotiu i el gran in crescendo èpic final, meravellosa.

Vídeo - Bling (Confessions Of A King)

Vídeo - Smile Like You Mean It

Amb Sam’s Town semblava començar un petit bloc dedicat a l’àlbum homònim Sam’s Town (2006) però es va quedar només en un intent. Va sonar curiosa la versió “Abbey Road” de Sam’s Town amb Brandon Flowers assentat al piano i amb uns arranjaments diferents i semi-acústics. Read My Mind va posar potes enlaire el Pavelló Olímpic de Badalona (ple, però menys que amb Oasis) i varem poder veure un altre fugaç moment de lluïment de Dave Keuning a la guitarra (podeu veure el vídeo). Però amb Mr. Brightside el Pavelló va explotar definitivament, convertint-se en una bogeria col·lectiva. Per a culminar amb un final fulgurant la rockera All The Thing That I’ve Done, que va servir d’excel·lent colofó per abans dels bisos, amb el públic entregat amb els cors “I got soul, but I’m not a soldier” i amb aquest final guitarrer tan poc habitual en les cançons de The Killers. Excel·lent final d’un concert que estava passant volant, bona senyal.

Vídeo - Read My Mind

En canvi, els bisos van ser qüestionables. Bones va servir per a obrir la tanda però aquesta cançó mai ha estat sant de la meva devoció, correcte però sense més. Lo de The World We Live In va ser una patinada en tota regla, enmig dels bisos tallava tot el rollo i perque no era necessari tocar el pitjor tema de tot el Day & Age. Afortunadament Jenny Was A Friend Of Mine va tornar a posar potes enlaire el Pavelló, però no va ser una gran versió (podeu veure el vídeo) i igual que va passar amb Human va sonar una mica macarrònica e irreconeixible en alguns moments. Però per sort l’última de la nit va ser When We Were Young, que va sonar com una gran descàrrega rockera amb focs artificials inclosos, que el riff de guitarra sigui el mateix que Miracle Drug d’U2 va donar el mateix, ja que va sonar como un tro.

Vídeo - Jenny Was A Friend Of Mine




SETLIST:

1. Human
2. This Is Your Life
3. Somebody Told Me
4. For Reasons Unknown
5. I Can't Stay
6. Joy Ride
7. Bling (Confessions Of A King)
8. Shadowplay (Joy Division cover)
9. Spaceman
10. Smile Like You Mean It
11. A Dustland Fairytale
12. Sam's Town (Abbey Road version)
13. Read My Mind
14. Mr. Brightside
15. All The Things That I've Done
-------------------------------------------------------------
BISOS:
16. Bones
17. The World We Live In
18. Jenny Was A Friend Of Mine
19. When We Were Young