"Working On A Dream", el nou àlbum de Bruce Springsteen

Avui surt a la venta Working On A Dream, el 17 àlbum d’estudi en la seva llarga carrera profesional. Només un any i mig després de la sortida al mercat del seu últim àlbum amb la E Street Band, Magic (2007), i d’una llarga i extraordinària gira, Bruce i la E Street Band volen seguir allargant el seu estat de gràcia amb aquest Working On A Dream. Tot i ser un disc amb la E Street Band no és un àlbum eminentment rocker, ja que el pop melòdic més propi dels anys 60 és el denominador comú del disc, no s’assembla per res a un disc de la E Street Band, salvant comptades cançons.

L’àlbum va ser gravat a Atlanta amb el mateix productor de Magic Brendan O’Brien, en els descansos del Magic Tour. Alguns dels temes són cançons descartades de les sessions de gravació de Magic, i la prova és que el tristament desaparegut Danny Federici participa en uns quants temes. La gravació del disc va ser força ràpida degut a la forta activitat de la gira i només la van portar a terme Springsteen, el baix Garry Tallent, el bateria Max Weinberg i el pianista Roy Bittan. La resta de components de la E Street Band van gravar a sobre de les bases existents ja gravades. Aquest fet ha comportat un treball extra per al productor Brendan O’Brien, que ha fet un disc amb molts matisos, potser excessivament sobreproduït, però que sona molt millor que Magic, que va rebre moltes crítiques per un so massa saturat i poc ric en matisos. Una altre de les conseqüències de la gravació del disc és el poc protagonisme que tenen en el disc alguns membres de la E Street Band, i el cas del saxofonista Clarence Clemons és especialment flagrant, que només intervé en 3 temes i en un d’ells tampoc la seva participació és molt audible.

I és que per regla general, la majoria de les cançons no sonen a res que hagi fet Bruce Springsteen en el passat. Aquest gir cap al pop melòdic dels anys 60 ha estat una sorpresa tot i que ja varem tenir en últims anys 2 avanços com Girls In Their Summer Clothes (del Magic) o Waitin’ On A Sunny Day (del The Rising). Aquest Working On A Dream no és un disc comercial, no té cap pretensió, dóna la sensació que Bruce ha fet el que li venia en gana fer, sense aspiracions d’èxit, però això en el fons suposa un alt risc. I el resultat és força bo, Working On A Dream és un disc molt disfrutable, que millora moltíssim amb successibles escoltes, i que conté grans cançons. És un disc amable, lluminós, en definitiva, exquisit. Una delicatessen.

Les cançons de Working On A Dream una a una:

OUTLAW PETE:

Una obra mestra. Llarguíssima cançó (8 minuts) que no sona a res que hagi fet mai Springsteen, és un homenatge al gran Ennio Morricone. És una cançó èpica, “macarra”, amb un ritme excel·lent i un cor poderós "I'm Outlaw Pete, I'm Outlaw Pete, Can You Hear Me?", amb aires de western, cinematogràfica (sembla la BSO d'una pel·lícula o una pel·lícula propiament), excel·lentment cantada, amb nombrosos in crescendos (però el del final de la cançó és demolidor), amb molt protagonisme de l'orgue i dels sintetitzadors. Segur que serà una bomba en directe, encara que queda la incògnita de saber com es reflectirà la sobre instrumentalització del tema. Tot i durar 8 minuts, et deixa amb ganes de més.

MY LUCKY DAY:

Una de les poques cançons (o potser la única) 100% E Street Band del disc. Podem reconèixer a tota la banda al complert: guitarres clares, al mestre Roy Bittan als teclats, poder dels teclats (gravats per Danny Federici abans de morir), una poderosa línea de baix (en aquest disc Garry Tallent sembla tenir més protagonisme), l'únic solo (o mini solo) de saxo de Clarence Clemons de tot el disc (almenys que sigui mínimament audible), Max Weinberg aporrejant la bateria com només ell sap fer i Steve Van Zandt deixant-se les cordes en els seus peculiars cors. En definitiva, cançó potent, alegre, fresca, rockera, que podria passar perfectament per un dels temes festius que inundaven la cara A del mític àlbum The River.

WORKING ON A DREAM:

La primera cançó pop del disc. Segueix la línea encetada per Girls In Their Summer Clothes o Waitin’ On A Sunny Day però és molt més emotiva del que sembla, tot i que és molt lluminosa. Apareix per primer cop un dels gran referents en que Bruce s'ha inspirat per a aquest àlbum, Roy Orbison. Personalment la trobo una cançó preciosa, tot i que no m'entusiasma que Springsteen faci pop. És enganxosa, gràcies a un efectiu cor i amb el toc simpàtic del solo de xiulets que fan, tot i que amb això tapen parcialment la segona intervenció en el disc de Clarence Clemons al saxo que continua fins al final de la cançó però a un volum força baix, més com acompanyament.

Vídeo

QUEEN OF THE SUPERMARKET:

La primera balada i cançó emotiva del disc, però sense perdre el to de pop melòdic. Fora de lo còmic que pot resultar el títol i també una part de la lletra de la cançó, aconsegueix emocionar. Llàstima que al final sembla que la cançó vagi a més i a arrancar definitivament però en cap moment ho fa, i és més que discutible el final amb el so del lector de codis de barres d'un supermercat. Per primer cop apareixen als cors Nils Lofgren i Patti Scialfa. No està gens malament, emociona, però m'esperava més, però tot i això és una de les millors cançons de l’àlbum.

WHAT LOVE CAN DO:

Aquest és junt amb My Lucky Day el tema més E Street Band del disc, i per tant rocker. Té bon ritme, però és massa curta, massa apagada (li falta més contundència i potser un to menys greu), i passa massa inadvertida a l'àlbum. El millor del tema la potent bateria de Max i un gran final molt blues, amb armònica i guitarreig. Dóna la sensació de que en directe guanyarà molt respecte a la versió del disc.

THIS LIFE:

Si escoltem els primers 15 segons de cançó et pots quedar perplex i pensar, això és Springsteen? Doncs sí, és la cançó més pop i anys 60 de tot el disc. És una preciosa melodia, romàntica i també emotiva, on també l'homenatge a Roy Orbison és evident però potser encara és evident l'homenatge als Beach Boys. Els cors i la entrada de Clarence Clemons al saxo cap al final de la cançó la converteixen en memorable. Una de les millors cançons de l'àlbum, demostra que Springsteen si s'ho proposa també pot arrasar en el pop.

GOOD EYE:

Un dels punts baixos de l'àlbum. No deixa de ser una seqüela de la versió reinventada de Reason To Believe que va fer durant el Magic Tour. És un potent i càlid blues amb l’harmònica i la veu totalment distorsionats, però les comparacions són massa evidents. És el tema sònicament menys treballat de tot l'àlbum, ja que tot i l'efecte distorsió, sona massa col·lapsat. Tot i ser un tema curt (3 exactes de duració) es pot arribar a fer pesat per moments. Tampoc el seu lloc en el tracklist l'ajuda gaire. Al final del tema hi ha un petit gir cap al folk amb l'entrada d'un banjo.

TOMORROW NEVER KNOWS:

És la E Street Band fent de Seeger Sessions Band. Perque aquest tema hauria passat perfectament per un tema de la Seeger, sens dubte. 100% folk americà (amb influències country), on destaquen les guitarres acústiques, el banjo i la pedal steel guitar. Passa per ser la cançó més curta de l'àlbum, però a diferència d'altres ni li sobra ni li falta res. Una delicatessen.

LIFE ITSELF:

Un dels meus temes favorits de l'àlbum. Aquest calmat mig temps és el tema més seriós de tot l'àlbum, cantat amb molta sobrietat i sense cap excés vocal, captiva per la combinació de guitarra acústica amb elèctrica amb una excel·lent base d'orgue de fons i una hipnotitzant influència arabesca. La melodia és excepcional i els petits solos de Nils Lofgren a la guitarra li acaben de donar el plus definitiu al tema. La sensació de calidesa i una emotivitat implícita impregnen tota la cançó. Meravellosa. Aquí comença un final d’àlbum simplement extraordinari.

KINGDOM OF DAYS:

Probablement el tema més emotiu de l'àlbum (amb permís de The Wrestler). Preciosa i emotiva balada pop en que l'esperit de Roy Orbison és molt present. La melodia va cada cop a més tenint com a punt àlgid un excel·lent solo de guitarra acompanyat per les notes al piano del gran Roy Bittan. Aconsegueix ajuntar emotivitat, alegria i tendresa sense que cap d'elles predomini sobre les altres. Simplement preciosa.

SURPRISE, SURPRISE:

Pot semblar senzilla i repetitiva, però és un grandíssim tema. A ningú se li escapa que és un homenatge a The Byrds, amb un ritme que s'enganxa molt fàcilment. Alegre, lluminosa, optimista, festiva, i una melodia preciosa. Una altre cançó que en directe serà un festival de bon rollo. I per acabar, sorpresa al final en forma de cors per part de Nils Lofgren i Patti Scialfa.

THE LAST CARNIVAL:

Passa per ser un cançó homenatge a Danny Federici, encara que no se'l esmenti en cap moment, de fet la lletra és al·lusiva al món del circ. Una emotiva guitarra acústica és el fil conductor de la cançó, cantada amb delicadesa i sentiment per Springsteen, t'acaba per sumir-te en un ambient emotiu i de tristesa per acabar amb tota la E Street Band fent uns sorprenents cors gospel. Quan sembla que la cançó després dels cors anirà a més, s’acaba bruscament. Maca i emotiva, però et deixa amb ganes de més.

THE WRESTLER:

El bonus track és la recentment galardonada com a millor cançó dels premis Globos d'Or a millor BSO per a la pel·lícula "The Wrestler" protagonitzada per Mickey Rourke. Passa per ser un dels millors temes que hagi composat Springsteen en molts anys. És una cançó molt trista i emotiva, senzilla i molt crua, d'aquelles que et deixen tocat i que millor no sentir en moments de tristesa, fàcilment et pot fer caure alguna llagrimeta. Totalment acústica i només acompanyat per unes subtils notes de piano de fons, comença amb una introducció atmosfèrica de sintetitzadors, però en la retallada versió del disc ens quedem sense el preciós final de només piano que té la versió de la BSO.