Crònica concert AC/DC a Barcelona 31/03/2009

AC/DC en plena acció

Data: dimarts, 31 de Març de 2009. Lloc: Palau Sant Jordi, Barcelona. Assistència: 18.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 67 euros.

Haig de reconèixer que mai havia vist en directe als AC/DC i que mai havia assistit tampoc a cap concert de rock dur. Tampoc mai aquest tipus de música m’ha tirat gaire, però sempre he tingut certa simpatia pels AC/DC, perque potser dins del seu estil són els més accessibles, i potser també per els més comercials i els més simpàtics. Diuen que els concerts en que no esperes assistir i acabes tenint la sort d’anar-hi són els millors, i no ho negaré. Em vaig quedar en el seu dia sense entrada per al concert del Palau Sant Jordi després d’una caòtica venta a través del desastrós i antiquat servei de venta de Servicaixa (que n’aprenguin de la renovada Ticketmaster, exTickTackTicket) però dies més tard em vaig treure l’espina clavada comprant per al concert que donaran en només 2 mesos a l’Estadi Olímpic. Però el dissabte per la nit vaig aconseguir una entrada d’última hora i com vaig poder comprovar a posteriori no em vaig equivocar en absolut comprant-la.

Un Sant Jordi ple fins la bandera va oblidar per complert el dia horrorós i de pluja constant que feia a Barcelona, i va vibrar a una intensitat que poques vegades havia vist. El públic era d’aparença més normal del que m’esperava trobar. M’explico, no hi havia masses “jebis” encara que els presents ho feien lluint les seves millors gales i anaven amb tota la família, des de nens fins gairebé avis, però tots ells vestits amb la seva “chupa” (texana o de cuir, això ja a gust del consumidor) i les seves samarretes negres. L’ambient a la grada era immillorable, la cervesa corria que donava gust (l’ocasió s’ho valia tot i els preus) i hi havia una borina de fum de porro que deixava tocat fins i tot al més pintat. Per si fos poc es venien unes banyes lluminoses i parpellejants de color vermell que van donar un toc de llum i de color al Sant Jordi curiós de veure. I per seguir amb la tradició, a cada acord s’aixecaven cients de mans fent les ja clàssiques banyes marca de la casa AC/DC.

El concert va ser un desplegament constant d’energia i adrenalina sense descans. Tema darrere tema t’atropellava i et deixava cada vegada més exhaust. 1 hora i 50 minuts de concert que van passar volant, van deixar molt clar que tot i la seva edat, els AC/DC encara estan per donar molta guerra. Sorprèn veure al cantant Brian Johnson amb els seus 62 anys d’edat cantant amb aquella energia i garra tan característica com si d’un noi es tractés. Però el gran triomfador del concert va ser sens dubte el gran Angus Young, que complia just aquell dia 54 primaveres. Exhibició a la guitarra, mostrant la seva gran tècnica, virtuosisme i velocitat d’interpretació, però en difícils circumstàncies com corrent, tirant-se al terra, rebolcant-se o tocant amb la guitarra sobre el cap. La resta de la banda va estar be, però el protagonisme que tenen es nul, tant el guitarra Malcolm Young com el baix Cliff Williams no es van moure de la seva parcel·la en tota la nit, i el bateria Phil Rudd va complir encara que se li agrairia una mica més d’agressivitat i també va estar en un discretíssim segon pla. AC/DC és una banda llegendària i ho van demostrar amb un concert impecable i salvatge, cert és que sempre la fórmula d’AC/DC ha estat la mateixa durant 35 anys i que mai han tractat d’innovar, però sincerament que vulgueu que us digui, ni els hi fa ni els hi ha fet falta. L’escenografia va ser extraordinària, amb una locomotora de tren de vapor de mida real darrere la banda, unes pantalles de gran resolució, pirotècnia i ràfegues de foc, una enorme passarel·la que arribava fins la meitat de la pista (coto privat per a Brian Johnson i Angus Young) amb una grua elevadora inclosa que va utilitzar Angus a Let There Be Rock, i uns canons de foc de mida real que llançaven canonades a For Those About To Rock (We Salute You). Francament impressionant, a l‘altura de les circumstancies. L’únic millorable va ser el so, massa fort, que va provocar que a Brian Johnson se’l escoltés en ocasions saturat.

Amb lleugera anticipació sobre l’hora prevista es vam apagar les llums per a projectar-se a les pantalles un vídeo intro amb unes animacions una mica pujadetes de to que ja van fer embogir al públic. El single de presentació del nou disc “Black Ice” (2008), Rock N’ Roll Train va ser el punt de sortida d’un gran concert, per a tornar 31 anys enrere en el temps amb una gran versió del “temazo” Hell Ain’t A Bad Place To Be (podeu veure el vídeo). Però l’esclat va ser màxim amb el clàssic Back In Black, que va fer tremolar els ciments del Sant Jordi. Del nou disc “Black Ice”, que compta amb una cara A impressionant, es van interpretar 5 temes, tots ells van passar amb èxit la prova del directe encara que lògicament no van despertar el mateix entusiasme que els grans clàssics: la ja mencionada Rock N’Roll Train per obrir el concert, Big Jack (la millor de totes, podeu veure el vídeo), Black Ice (també podeu veure el vídeo), War Machine (la meva preferida del disc, podeu veure el vídeo) i Anything Goes aquestes dues seguides en el setlist.

Vídeo – Hell Ain’t A Bad Place To Be

Vídeo – Big Jack

Vídeo – Black Ice

Vídeo – War Machine

Però com no podia ser d’una altre manera, els clàssics van ser els grans triomfadors de la nit. Dirty Deeds Done Dirt Cheap va arrasar amb el seu enèrgic cor i aquell estil tan de carretera que te, en menor mesura Shoot Down In Flames, Thunderstruck va ser una bogeria col·lectiva amb la característica intro a la guitarra d’Angus Young i amb tot el Sant Jordi cridant “Thunder!”. A The Jack varem viure el moment divertit de la nit amb l’habitual striptease protagonitzat per Angus Young treient-se el seu habitual uniforme col·legial per quedar-se només en calça curta i a pit descobert, amb aquell to tan insinuant que te la cançó i amb tot el públic cridant el “She’s Got The Jack!”. A Hells Bells Brian Johnson va tenir el seu moment de glòria al tirar-se a lo Tarzán a la corda d’una enorme campana que penjava del sostre i agafant-se amb una sola una mà, mentre el ritme infernal de la cançó desfeia al públic, al igual que també ho va fer Shoot To Thrill.

Però el final del concert abans dels bisos va ser apoteòsic, a ritme de clàssics incontestables. La tòrrida You Shook Me All Night Long, el més semblant que te AC/DC a una cançó d’amor, va obrir la veda. TNT va incendiar el Sant Jordi (no només metafòricament, sinó que a l’escenari hi havien flamarades reals, podeu ver el vídeo) amb una versió impressionant i potent amb els “oi, oi, oi, oi” corejats amb força pel públic, i amb un final de cançó accelerat per Angus Young a la guitarra simplement brutal. Whole Lotta Rosie va destacar per la presència a l’escenari d’una enorme nina inflable que es movia al ritme de la música, però la grandesa del tema va deixar l’escenografia en un segon pla. I per acabar abans de bisos la gran Let There Be Rock, o millor dit, el gran moment de glòria i d’exhibició d’Angus Young a la guitarra. Un cop acabada la cançó original, Angus Young es va elevar en una grua elevadora al mig de la passarel·la, per acabar més tard situat a la part superior de l’escenari per marcar-se un solo de més de 5 minuts, en que va fer gala de ser un dels millors virtuosos a la guitarra de tots els temps, arribant a tocar-la sense rascar les cordes només fent pressió amb la seva mà dreta sobre les cordes del màstil de la guitarra, a una velocitat d’infart. Francament espectacular, una autèntica exhibició davant del deliri d’un públic entregat.

Vídeo – Let There Be Rock (inici)

Als bisos tenia que tindre cabuda per força el gran clàssic, Highway To Hell, i va servir per obrir-los. Va aparèixer Angus Young a l’escenari propulsat per un elevador des del terra per arrancar amb la cançó que tot el món volia escoltar, el clàssic en majúscules. Va arrasar, va fer embogir, però se’m va fer massa curta, hagués estat tot un triomf allargar-la una mica amb “fade-outs”. Però For Those About To Rock (We Salute You), que va servir per a posar punt i final al concert, encara em va agradar més. Un autèntic tro en tota regla, potser la més corejada de tota la nit, i amb un espectacle escènic brutal amb canons de mida real llançant canonades que atronaven el Sant Jordi. Aquí acabava una gran nit, llàstima que tots els components del grup van abandonar l’escenari a la carrera sense acomiadar-se pràcticament del públic. Però be, ens queda el consol de que en només 2 mesos els tindrem aquí de tornada, aquest cop a l’Estadi Olímpic.

SETLIST:

1. Rock N' Roll Train
2. Hell Ain't A Bad Place To Be
3. Back In Black
4. Big Jack
5. Dirty Things Done Dirt Cheap
6. Shoot Down In Flames
7. Thunderstruck
8. Black Ice
9. The Jack
10. Hell Bells
11. Shoot To Thrill
12. War Machine
13. Anything Goes
14. You Shook Me All Night Long
15. T.N.T.
16. Whole Lotta Rosie
17. Let There Be Rock
---------------------------------------------------------
BISOS:
18. Highway To Hell
19. For Those About To Rock (We Salute You)