Werder Bremen 1 - Barça 1. L'empat in-extremis no salva al Barça del ridícul

Messi celebra el golàs de l'empat al minut 89'

WERDER BREMEN: 1. F.C.BARCELONA: 1.

Ridícul. Aquest és l'adjectiu que ens al cap als culers després de veure el partit d'ahir tot i que no es perdés el partit. El fantasma del partit de la final de la Supercopa d'Europa a Mònaco es va tornar a aparèixer a Bremen i encara amb pitjors símptomes en alguns moments del partit. El més preocupant va ser l'actitut exhibida per alguns dels jugadors estrella de l'equip i el fet de que el Werder Bremen no és que sigui un equip amb molta qualitat.

De nou, Frank Rijkaard va equivocar-se greument en l'elecció de l'once inicial en una decissió poc comprensible. Ahir no era el dia per a col·locar a Oleguer de lateral dret, ja que el Werder Bremen no tenia a cap home que profunditcés per la banda esquerre del seu atac. Això va provocar que Oleguer pujés per la banda i que no sapigués que fer en cap moment. La nit d'Oleguer va ser nefasta (com la nit de la Final de la Champions a París) i va encadenar un error darrere l'altre i de fet la centrada del gol del Werder Bremen va venir en una acció en que Oleguer es va veure superat per Tim Borowski. L'altre error en l'alineació va ser la titularitat de Thiago Motta, que en la línea dels seus últims partits va fer una actuació lamentable. Cal dir que Motta no va estar malament del tot en la distribució de la pilota però va fer defensivament un partit molt dolent. En la primera fase del partit en que el Werder Bremen va atacar més, moltes ocasions van venir per desajustos defensius provocats perque Motta estava fora de la seva posició i en que va deixar la defensa venuda.

El Barça va sortir atontat i el Werder Bremen ho va aprofitar per fer uns primers 15 minuts en tromba sobre l'àrea del Barça en una exhibició de la seva força física, no de qualitat. La defensa del Barça feia aigües per tot arreu (a excepció d'un encertat Thuram) i el mig del camp era incapaç d'aguantar la pilota. El resultat, el Barça no va trepitjar el camp del Werder fins passats aquests primers 15 minuts. Poc a poc, el Barça va començar a entrar en el partit però tampoc amb gaire encert i vàren venir 2 ocasions força clares, la primera una acció en que Ronaldinho sol davant el porter Wiese es va adormir i es va deixar treure la pilota per Fritz (que el va anular tota la nit) i la segona ocasió Eto'o també sol davant de Wiese va enviar la pilota als peus del porter alemany.

Era d'esperar que després de la dolenta 1ª part del Barça, que el equip sortiria al camp amb una millor mentalitat i disposat a guanyar el partir. Però d'això res de res, el Werder Bremen va ser qui va tenir de nou les ocasions més clares. El Barça semblava estovat, sense forces, un equip que naufragava sense rumb i que no feia res per evitar-ho. Com era d'esperar, un error d'Oleguer va provocar que Tim Borowski arribés a la línea de fons per fer una centrada que Puyol sota la pressió de Miroslav Klose desafortunadament es marcava un gol en pròpia porta davant la relliscada de Víctor Valdés. El marcador feia justícia, un partit esperpèntic del Barça es mereixia encaixar un gol no menys esperpèntic. Després del gol alemany el Barça no reaccionava i per si fos poc un Samuel Eto'o marginat a l'extrem esquerre queia lesionat sobre la gespa del WeserStadion. Els temors s'han confirmat i es preveu que Eto'o estarà de baixa entre 2 i 3 mesos per una rotura del menisc extern. Rijkaard va aprofitar la lesió d'Eto'o per moure la banqueta i va fer entrar a Eidur Gudjohnsen per Eto'o i a Leo Messi per Ludovic Giuly.

L'entrada de Messi va aportar al Barça més accions en atac i més dinamisme, mentre que Gudjohnsen es col·locava de davanter centre per lluitar amb els centrals cosa que Ronaldinho per les seves característiques no podia fer jugant de davanter centre. La qualitat i les ganes de Messi van provocar que després d'una extraòrdinaria jugada fent un slàlom driblant a 3 defenses alemanys xutés al cos de Wiese, en l'ocasió més clara de gol del Barça en tot el partit i l'única de la 2ª part a excepció del gol. A falta de pocs minuts Rijkaard feia entrar a Zambrotta per Sylvinho i feia debutar a l'italià com a lateral esquerre amb la samarreta del Barça. El Barça ho intentava però sense fortuna i en molts casos per intentar complicar massa la jugada enlloc d'optar per xutar des de lluny. Però quan tot semblava perdut al minut 89 Deco es va plantar a la frontal de l'àrea i va donar una extraordinaria passada de fantasia que Messi que dins l'àrea creuava la pilota davant de la sortida de Wiese, era l'empat 1-1. El Barça aconsseguia empatar in-extremis un partit que era vital no perdre.

Mala imatge i pitjor actitut

Tot i l'empat, el balanç del partit d'ahir és molt dolent. Tant per la greu lesió d'Eto'o que es perdrà els partits contra el Chelsea, Sevilla i Madrid, com per la pèssima imatge donada fruit d'una pèssima actitut dels jugadors i un mal plantejament de Frank Rijkaard. Sens dubte, ahir era el dia idoni perque el Barça treiés el seu equip de gala i sentenciés el seu pas a 1/8 de final de la Champions abans de jugar els 2 partits contra el Chelsea. No era el moment perque els dos pitjors jugadors de l'equip, Motta i Oleguer, sortissin d'inici.

El Barça no va donar mai sensació d'estar enxufat en el partit ni va crear ocasions excesivament clares, només 3 un vagatge insuficient pel campió d'Europa. La defensa va fer aigües per tot arreu també en part per culpa d'un mig del camp que va perdre la batalla clarament amb els alemanys. Iniesta va ser qui donar més criteri al joc del Barça però massa en comptagotes ja que la potència del centre del camp del Werder el va ofegar.

Menció especial mereix Ronaldinho. El d'ahir va ser sens dubte el seu pitjor partit amb la samarreta del Barça en els 4 anys que porta al club. Imprecís en totes les accions, molt fora de forma física, apàtic, passota en vàries ocasions i per si fos poc relegat a jugar molts minuts de davanter centre, on ja sabem que no pot rendir per les seves qualitats jugant d'esquenes a porteria. Ens agradaria saber si ¿les rotacions de Rijkaard afectaràn també a Ronaldinho? Esperem que així sigui.

L'equip va jugar massa sobrat i ho va pagar-ho ben car. La falta de tensió (que també va succeïr als inicis de la passada temporada) pot estar motivada per la falta de gana per guanyar títols. L'any passat vàrem guanyar la Lliga i la Champions no només per l'extraordinari equip que teníem i que tenim, sinó també per la gana de títols que teníen uns jugadors que gairebé mai havíen guanyat res. Ara es difícil que aquests jugadors que ho han guanyat tot juguin els partits igual de tensionats. Llavors, serà el moment de fixar-se nous reptes o de canviar el sistema o l'estil de joc.

Per sort, tot i el pèssim partit el Barça va aconsseguir un molt bon resultat que ens suposaria si guanyem al Werder Bremen al Camp Nou i guanyar al camp del Levski Sofia, la classificació pels 1/8 de final de la Champions. Un cop amb la certesa d'estar classificats es pot afrontar el doble partit amb el Chelsea amb menys pressió i amb el repte de quedar 1rs de grup per tal de jugar la tornada dels 1/8 a casa i trobar-nos a priori amb una rival més dèbil.

ALINEACIONS:

WERDER BREMEN: 4-3-1-2. Wiese; Fritz, Mertesacker, Naldo, Schulz; Frings, Baumann, Borowski; Diego; Klose (Klasnic, 90') i Hunt.
F.C.BARCELONA: 4-3-3. Víctor Valdés **; Oleguer *, Thuram **, Puyol *, Sylvinho * (Zambrotta **, 83'); Motta *, Iniesta **, Deco **; Giuly ** (Messi ***, 65'), Eto'o * (Gudjohnsen **, 65') i Ronaldinho *.
(Les qualificacions van de 1 a 5 estrelles. 1 estrella pitjor qualificació, 5 estrelles la millor).
Gols: 1-0: Puyol -pròpia porta- (min.56'). 1-1: Messi (min.89').

El millor del Barça: Leo Messi ***.
El millors del partits: Tim Borowski i Naldo (Werder Bremen).

Reedició en DVD "U2 - ZooTV Live From Sydney"

El passat 18 de Setembre va sortir a la venda la reedició en DVD del mític concert oficial de la gira més gran de la història: ZooTV, d'U2. Espectacular DVD imprescindible per a tots els fans de la mítica banda irlandesa i per extensió també imprescindible per a tots els amants de la bona música. Com es diu en el argot dels bootlegers (col·leccionistes de grabacions de concerts) és un "Absolutely must have" (imprescindible tenir-lo).

Per als fans d'U2 el DVD no aporta res de nou, ja que aquest concert és una remasterització del video VHS oficial que va llençar la banda per la seva gira ZooTV (1992-1993). Però, poder disfrutar d'un concert del ZooTV en aquesta impresionant qualitat d'imatge i sobretot de só (Dolby 5.1 i DTS) és tot un luxe. I com tots els luxes tenen un preu restrictiu, aquest DVD no és cap excepció: gairebé 30 euros (depèn de l'establiment) per a l'edició doble i prop dels 20 euros per a l'edició simple (només el concert).

Són més de 2 hores de concert espectacular, que ratlla la perfecció. I no només és música, sinó que també imatge i capacitat d'interpretació. En una posada en escena innovadora, la gira ZooTV representa un montatge mastodòntic en que un escenari tot ple de gran pantalles de TV bombardejaven als assistents amb imatges en una crítica al poder de la TV. U2 buscaven la transgressió en tot el show tant en el missatge, la imatge i les estravagants vestimentes que duïen, i sens dubte ho vàren aconsseguir. Cal destacar que Bono sempre interpretava en la part del bisos a diversos alter-egos i en el cas d'aquest concert de Sydney, interpreta a Mr.McPhisto, una estrella del rock egocèntrica i excèntrica vestida amb un vestit daurat, amb la cara pintada de blanc i unes banyes de dimoni. La interpretació de Mr.McPhisto en les cançons "Daddy's Gonna Pay For Your Crashed Car" i "Lemon" són especialment hilarants, així com les seves habituals bromes telefòniques.

Aquest concert de Sydney no és el millor concert de la gira, però és molt bó. De fet, és molt difícil igualar la qualitats dels concerts de Dublín (1993) i el de Washington DC (1992), en gran mesura pel setlist del concert. De fet, és una llàstima que l'únic DVD oficial del ZooTV Tour no contingui una cançò com "UltraViolet (Light My Way)", la que possiblement sigui la millor cançò en directe de tota la gira.

La gira ZooTV va tenir dues parts ben diferenciades. A l'any 1992 va servir per a presentar el seu millor àlbum "Achtung Baby" (1991) per Europa, Estats Units, Mèxic i Canadà. L'any 1993 va continuar la gira rebatejada "Zooropa" en que es presentava tant l'album "Achtung Baby" com el nou àlbum "Zooropa" (1993) per Europa, Austràlia, Nova Zelanda i Japó. El ZooTV Tour va visitar Barcelona el 16 i 18 de Maig de 1992 al Palau Sant Jordi, en dos concerts no exempts de polèmica ja que el 1r concert va molt més curt de lo habitual i el en 2n concert van quedar unes 5.000 entrades sense vendre.

L'àlbum "Achtung Baby" va soposar per U2 un trencament amb el passat i el resultat en va ser excelent, de fet està considerat com el millor àlbum d'U2. Es va voler trencar amb el só més americanitzat de "The Joshua Tree" (1987) i amb el flirteig amb el blues de "Rattle & Hum" (1988), i en va sortir un só molt diferent, molt més experimental però sense perdre en absolut l'esència i el segell inconfusible d'U2. És un àlbum imprescindible, que potser com a defecte té que a excepció de "One" li manca un altre tema estrella però que en canvi es tracta d'un conjunt de 11 cançons cançons excelents. En canvi, "Zooropa" es tracta d'un àlbum força inferior, fet en un temps record entre tram i tram de la gira ZooTV, i no deixa de ser un àlbum excèntric i sense gaires complicacions, un crapitg que la banda amb temes força peculiars a excepció de "Stay (Faraway, So Close!)", una cançò excepcional que va servir com a banda sonora de la pel·lícula de Wim Wenders del mateix nom.

SETLIST DEL DVD:
1. Zoo Station
2. The Fly
3. Even Better Than The Real Thing
4. Mysterious Ways
5. One
6. Unchained Melody
7. Until The End Of The World
8. New Year's Day
9. Numb
10. Angel Of Harlem
11. Stay (Faraway, So Close!)
12. Satellite Of Love
13. Dirty Day
14. Bullet The Blue Sky
15. Running To Stand Still
16. Where The Streets Have No Name
17. Pride (In The Name Of Love)
---------------------------------------
BISOS:
18. Daddy's Gonna Pay For Your Crashed Car
19. Lemon
20. With Or Without You
21. Love Is Blindness
22. Can't Help Falling In Love

Barça 1 - València 1. Dubtes i esperances en la primera prova de foc

Andrés Iniesta celebra el gol de l'empat

F.C.BARCELONA: 1. VALÈNCIA C.F.: 1.

El d'ahir era el primer partit en que el Barça es veia les cares amb un rival amb el que es pot jugar els títols aquesta temporada. Ja sabíem que el València no se li dóna gens bé al Barça al Camp Nou i ahir no va ser una excepció, i ja van 6 temporades en que el València s'en va del Camp Nou sense perdre. Vàrem veure un Barça amb simptòmes preocupants a la 1ª part, però que a la 2ª part va revifar gràcies a la sortida d'Iniesta i en que va merèixer potser alguna cosa més.

El plantejament de Rijkaard de sortida ja no va ser bó. Amb un equip com el València s'ha d'evitar perdre el menor nombre de pilotes en zona compromessa i jugar ràpid o al primer toc si és possible per a sorprendre la seva fèrrea defensa. Rijkaard va cometre l'error d'optar per un mig del camp que aguantava massa la pilota (especialment Deco en un horrible primera part plena de pèrdues de pilota en zones de perill per a les contres del València) i que no assortia de pilotes en condicions per als tres homes de davant. També va ser errònea l'elecció dels laterals, el d'ahir era potser el partit més idoni per fer jugar a Oleguer de lateral dret i moure a Zambrotta al lateral esquerre. Gio va tornar a fer aigües per tot arreu i va tornar a demostrar que és un pèssim marcador (és incompressible que el lateral del campió d'Europa marqui per davant al extrems rivals!), just en un partit en que era més prioritari que els laterals fossin defensius.

Amb tots aquest condicionants el Barça va sortir força bé, tocant ràpid i fent jugades interessants. Però de sopte, enlloc de continuar buscant ràpides combinacions el Barça va començar a retindre massa la pilota al centre del camp i a perdre pilotes que van donar ales als contraatacs del València (especialment Deco). Poc a poc el Barça li va començar a fer (com cada any) el partit a mida per al València, ja que va començar a fer tot el que el València necessitava pel seu estil de joc per avançar-se en el marcador. En el minut 17' Ronaldinho deixa una autopista al lateral valencianista Miguel, que amb la colaboració inestimable de un Gio van Bronkhorst que en terra de ningú decideix sortir al tall quan era necessari tapar la banda, arriba fins a la ratlla de fons per a servir una centrada que David Villa creua davant la sortida de Valdés. Era el 0-1. A partir d'aquí el Barça va intentar l'empat però sense gaires arguments. Menció apart mereix l'actuació de Leo Messi a la 1ª part, en que ell sol davant la poca quantitat i qualitat de pilotes en condicions que arribaven a la davantera, va decidir buscar-se la vida per compte seva i de les seves accions i de les pujades per banda de Zambrotta van sorgir les accions més destacades. La única oportunitat clara del Barça va ser un extraordinari llençament de falta que Ronaldinho va llençar a l'escaire però un Santi Cañizares esplèndid va salvar miracolosament. Però encara quedava més patiment pel Barça a la 1ª part, ja que Villa després d'una extraordinària acció personal va enviar una pilota al pal poc abans d'acabar la 1ª part.

Per sort, Rijkaard al mitja part va decidir moure la banqueta i fer entrar a Andrés Iniesta per un gris Edmílson. El Barça necessitava major velocitat i verticalitat en les passades i això és el que justament Iniesta va saber aportar a la perfecció. Ràpidament, en el minut 4 de la 2ª part després d'una deixada de cap d'Eto'o dins l'àrea el mateix Iniesta va transformar en una gran volea en el 1-1. El Barça havia canviat per complet la seva imatge gris de la 1ª part i es proposava guanyar el partit. Sense tornar-se boig l'equip va millorar i va anar a buscar la victòria en bones accions. A diferència de la 1ª part la defensa va saber estar a l'alçada i va poder frenar en tot moment els atacs d'un València que no va crear més ocasions clares. Messi continuava tornant boja la defensa ché, mentre que Eto'o es marginava a la banda esquerra i Ronaldinho perdeia el temps com a davanter centre. Iniesta era el qui aportava un plus de creativitat secundat per un Deco molt millorat en la 2ª part. Però tot i donar bona imatge i oferir moments de bon joc, tampoc el Barça va crear oportunitats molt clares de gol a excepció de xuts des de fora de l'àrea molt perillosos de Xavi, Deco i Gio. En una decissió arriscada i poc comprensible Rijkaard a falta de 10 minuts va decidir fer entrar a Saviola per Messi. Saviola va estar molt actiu i va crear una clara ocasió de gol que va salvar Cañizares. El València donava per bó l'empat i perdia temps en constants accions molt reprovables, sobretot les ja de sobra conegudes al Camp Nou de Santi Cañizares. Era d'esperar que l'àrbitre Daudén Ibáñez afegís una bona minutada per compensar les constants pèrdues de temps del València, però no va ser així ja que només va allargar el partit 3 minuts. Lamentable i per si fos poc, va passar per alt un penal sobre Samuel Eto'o a les acaballes del partit.

Però el més lamentable encara estava per arribar. Just al minut 90' i quan el 4t àrbitre havia assenyalat els imcomprensibles 3 minuts de temps afegit, es va assenyalar una falta favorable al Barça a la mitja lluna de l'àrea valencianista. A partir d'aquí pèrdues de temps, protestes dels jugadors del València i les típiques discussions entre l'àrbitre i la barrera per col·locar la tanca. Entre una cosa i l'altre fins al minut 93' (3 minuts més tard) es llençava la falta que Ronaldinho va enviar a la tanca i Daudén Ibáñez assenyallava el final del partit en jugada atacant del Barça. Per què cal afegir 3' minuts quan només s'en juguen 15 segons? Inexplicable, igual que només allargar el partit només 3 minuts quan per reglament al haver-se realitzat 5 canvis (5 canvis x 30 segons/canvi = 2'5 minuts de temps afegit) i havent-se perdut 3 minuts més al minut 28' de la 2ª part per la lesió d'Albiol, entre altres constants pèrdues de temps valencianistes. Per reflioxar.

ALINEACIONS:

F.C.BARCELONA: 4-3-3. Valdés ***; Zambrotta ****, Márquez **, Puyol ***, Gio *; Edmílson * (Iniesta ****, 45'), Xavi **, Deco **; Messi **** (Saviola ***, 85'), Eto'o * i Ronaldinho *.
VALÈNCIA C.F.: 4-2-3-1. Cañizares; Miguel, Ayala, Albiol (David Navarro, 75'), Moretti; Albelda (Hugo Viana, 90'), Edú; Joaquín, Silva, Vicente; Villa (Angulo, 78').
(Les qualificacions estan expresades en estrelles de l'1 al 5: 5 millor qualificació, 1 la pitjor).
Gols: 0-1: Villa (min.17'). 1-1: Iniesta (min.49').
El millor: Andrés Iniesta ****.

Michael Schumacher - Ens abandona el més gran

El més gran ens deixa, millor dit ho farà d'aquí 3 curses. I ho intentarà fer-ho de la millor manera possible, guanyant el seu 8è Mundial de F1. Després de tenir el Mundial gairebé perdut, ha aconseguit neutralitzar una àmplia renda de punts que li duia Fernando Alonso. Els circuits de Xangai, Suzuka i Interlagos dictaran sentència.

Schumacher ha estat i serà sens dubte el millor pilot de la història de la F1, per molts motius. És el 2n pilot que ha corregut més Grans Premis (247) i té una sèrie de rècords inigualables (nº vegades campió del món, victòries, pole-positions, voltes ràpides,etc...). La seva figura no exempte de polèmiques i d'algun episodi fosc (com la de tots els grans de la història de la F1: Senna, Prost,...), és la més gran de la història de la F1 només eclipsat per Ayrton Senna (figura que arran de la seva tràgica mort s'ha mitificat potser en excés). El "Kaiser" ha dominat amb mà de ferro la F1 moderna, aconsseguint ni més ni menys que 7 campionats del món. Apart dels números, va aconseguir ressuscitar la Scuderia Ferrari, que feia més de 15 anys que no guanyava ni un sol Gran Premi abans de la seva arribada. Amb l'arribada de Schumi, Ferrari va aconseguir retornar a on es mereixia per història i glamour, a on els seus tifossi mereixien veure-la.

LA HISTÒRIA DEL GRAN CAMPIÓ:

Michael Schumacher va debutar a la F1 l'any 1991 amb l'escuderia Jordan-Ford, però a meitats de temporada va canviar d'equip per anar a Benetton-Ford. L'any següent 1992, Schumi va guanyar el seu primer GP a Spa-Francorchamps. Era l'inici del mite, ja que la següent temporada també a Benetton-Ford (de la mà de Flavio Briatore i del català Joan Viladelprat) aconseguia guanyar el seu 1º Campionat del Món, aconseguint guanyar 8 Gran Premis. A la temporada 1995 tornaria a repetir Mundial, tot i que la seva escuderia Benetton va tenir que adaptar-se al nou motor Renault, aconseguint 9 victòries igualant el rècord que tenia Nigel Mansell de ser el campió del món amb més victòries en una temporada i establint el rècord de ser el bicampió del món més jove (26 anys).

Després del 2 Mundials aconseguits amb Benetton, Michael decideix canviar d'aires i firma per Ferrari un contracte d'infart. Va ser una decissió criticada, però un repte molt difícil, intentar reflotar Ferrari, la escuderia més mítica i històrica de la F1 però sumida en una profunda crisi i inmersa en una travessia del desert amb més de 15 anys sense guanyar cap GP. Poc a poc Schumacher va reflotant Ferrari i a la seva 1ª temporada (1996) aconsegueix guanyar 3 Grans Premis. La temporada següent (1997) Schumi dona el salt de qualitat i després de guanyar 5 GP's, arriba a jugar-se el Mundial a l'última cursa (GP d'Europa al circuit de Jerez) amb el canadenc Jacques Villeneuve (Williams-Renault), que acabaria guanyant el canadenc després d'un polèmic incident en que Schumacher i Villeneuve van xocar. La FIA va decidir que l'incident havia estat provocat per Schumacher i li va desposseir de tots els punts que havia aconseguit durant el Campionat. Una decissió no del tot justa que va deixar molt tocat al "Kaiser".

L'any 1998 Schumacher intenta guanyar el seu primer Mundial amb Ferrari i més després del cop de l'any anterior, però acaba 2º després del finés Mikka Hakkinen (McLaren) aconseguint la gens despreciable xifra de 6 victòries. Schumacher va sucumbir davant "les fletxes de plata" McLaren pilotades per Hakkinen i Coulthard, cotxes que van ser molt superior als Ferrari en aquella temporada.

La temporada 1999 semblava que tenia que ser de la veritat, però quan tenia el Mundial bastant encarrilat, un fort accident al final de la recta de sortida del GP de la Gran Bretanya a Silverstone li va provocar un fractura de peroné i li va fer perdre 6 GP que li van suposar la pèrdua del Mundial, que guanyava de forma consecutiva Mikka Hakkinen. Schumacher tot i això va aconseguir 2 victòries en aquella temporada.

L'any 2000 per fí es va trencar el malefici i guanya el seu 1r Mundial amb Ferrari i el seu 3r particular. Per fí, després de 21 anys Ferrari torna a guanyar un Mundial de Pilots. Schumacher domina amb mà de ferro el Campionat, aconseguint 9 victòries (igualant el seu propi rècord del 1995) i bat el rècord de ser el Campió del Món amb més punts assolits: 108. Començava l'època daurada de Schumacher i Ferrari (2000-2004): 5 Campionats del Món consecutius.

El 2001 no deixa de ser menys espectacular, de nou Campió del Món i batent rècords. Iguala per 3r cop la fita de guanyar 9 GP's en una temporada, bat el rècord de punts aconseguits (128) i supera a Alain Prost en número de GP's guanyats (57).

El 2002 és el millor any de Schumacher amb Ferrari i el seu particular. Rècord darrere rècord, converteix el Campionat en un passeig militar. Iguala al mític Juan Manuel Fangio en aconseguir 5 Campionats del Món, i bat els rècords d'aconseguir el Mundial 5 GP's abans d'acabar la temporada, 22 GP's consecutius acabant en els punts, bat el seu propi rècord de victòries en una temporada i el pulveritza guanyant 11 Gran Premis!, i destrossa també el seu rècord de punts en una temporada (144). També aconsegueix acabar tots els 17 Grans Premis de la temporada en el podi!.

El 2003 torna a repetir Mundial (4 consecutius) i bat el rècord de Fangio en aconseguir ser el pilot amb més Campionats del Món: 6. Guanya 6 GP's i li costa guanyar el Campionat en comparació amb els 3 anteriors, guanyant el Mundial a l'últim GP del Mundial davant Kimi Raikkonen (McLaren-Mercedes) al Japó.

L'any 2004 Schumacher aconsegueix el seu 5è Mundial consecutiu i el seu 7è Mundial de la seva carrera esportiva. De nou torna a dominar el Mundial amb mà de ferro i torna a batre tots els seus rècords. Aconsegueix guanyar 13 de les 18 curses del Mundial, i batre el seu propi rècord de punts en una temporada (148). D'aquesta manera tant espectacular, acaba un cicle gloriòs de 5 temporades del binomi Schumacher-Ferrari, el més exitòs de la història de la Fòrmula 1.

L'any 2005 va ser un desastre en tots els sentits. Ferrari es va adormir en els llaurers i desconcertada pels canvis en els sistemes de calificació i de pneumàtics, no va donar el nivell en cap moment de la temporada. Schumacher roça el ridícul en alguns Gran Premis en que va tenir que lluitar amb els pitjors cotxes de la graella. Hi ha una crisi interna a Ferrari i Schumacher demana responsabilitats a Jean Todt i Ross Brown. Al final, Michael acaba ressignant-se a passar pàgina i pensar en una nova temporada en que debutarien els nous motors V8, i Ferrari tira la tovallola per preparar un cotxe guanyador per la següent temporada. Finalment, Schumacher acaba com a 3º del Mundial guanyat per Fernando Alonso (Renault) i aconsegueix 1 victòria al polèmic GP d'Estats Units a Indianàpolis.

En aquesta actual temporada 2006 Schumacher arriba a només 2 punts de Fernando Alonso a 3 Gran Premis per acabar el Mundial. Aquesta temporada 2006 ha estat la del nou resorgiment de Ferrari, que torna a ser un monoplaça competitiu. El "Kaiser" ha aconseguit de moment la victòria en 6 Gran Premis.

ELS RÈCORDS DE SCHUMACHER:

- Pilot amb més Campionats del Món: 7.
- Pilot amb més victòries de Gran Premi: 90.
- Pilot amb més pole-position: 68.
- 2n pilot amb més participacions en Grans Premis: 248.
- Pilot amb més victòries en un Mundial: 13.
- Únic pilot capaç d'acabar totes les curses d'un Mundial en el podi.
- Pilot Campió del Món amb més punts aconseguits: 148 punts.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Com aficionat i admirador de Schumacher, només em queda donar-li les gràcies per les grans tardes que ens has donat, les emocions que ens has provocat, i que tingui la seguretat de que mai ningú podrà igualar-lo.
Trobarem a faltar el teu somriure característic, el teu saltet quan puges al més dalt del podi i el teu caràcter de guanyador inigualable.
Adéu al pilot més gran de tota la història de la Fòrmula 1 i a un dels 5 millors esportistes de tots els temps. Encara que molts et volen mal i et volen treure mèrits (incultes esportius abduits per Tele5), pots estar segur de que cap pilot de nova volada t'arribarà a la sola de les sabates.

Moltes gràcies per tot, i a disfrutar del descans que t'has guanyat!!!

Schumi Weltmeister!!!