Tim Booth, el baix Jim Glennie i el trompeta Andy Diagram en plena acció
Data: dimarts, 6 de Maig de 2008. Lloc: Sala Razzmatazz 1. Assistència: 1.500 espectadors. Preu entrada: 22 euros.
Gran concert el del passat dimarts 6 ala Sauna (perdó, Sala) Razzmatazz. Havia vist a James el passat Juliol al Summercase i a dir veritat no m’esperava un canvi tan gran, un canvi per a millor. 2 hores de concert sense altibaixos, amb una banda que sonava de luxe, amb un Tim Booth estel·lar com a frontman i amb una veu impecable. Encara que no sóc un gran defensor de la trompeta a les cançons de James, Andy Diagram va estar espectacular (però també donant la nota vestit durant tot el concert amb una samarreta del Barça, jeje).
La nit va començar amb la preciosa Top Of The World, una de les meves preferides (no m’esperava que la toquessin), amb Tim Booth amb una bola de discoteca a la mà il·luminada que anava donant voltes com el Món. A continuació el seu primer gran himne, Born Of Frustation, i després Señorita. No sabria dir exactament quin setlist van tocar (i tampoc l’he trobat per enlloc), però no van faltar les clàssiques Tomorrow, Sound, Ring The Bells, She's A Star, Come Home, Getting Away With It, Sometimes i Laid (aquestes 3 últimes als bisos). En canvi, lamentablement van faltar Say Something y Sit Down :(
Les cançons del nou disc "Hey Ma" van sonar molt bé i van demostrar que la banda es creu el bon disc que han fet. Van tocar Bubbles, Waterfall (la millor, espectacular), Oh My Heart, Boom Boom, Upside, Whiteboy, I Wanna Go Home i Hey Ma (que va obrir els bisos), totes a un alt nivell, encara que per exemple a Oh My Heart li falta una miqueta de rodatge en directe.
La comunió banda-públic va ser perfecte i va anar augmentant a mesura que el concert anava avançant. La banda i Tim Booth estaven al·lucinats amb el públic, només hi havia que veure’ls les seves cares de felicitat i de sorpresa. Als bisos després d’avisar de que Sometimes seria la seva última cançó de la nit, al quedar-se el públic cantant la tornada 2 o 3 minuts, van tenir que cantar Laid para agrair al públic la seva entrega.
Feia temps que no gaudia tant en un concert, amb un públic molt sà, sense merders, sense aglomeracions ni cops, amb energia positiva a raudals, amb una banda que se’ls veia gaudir i molt sobre l’escenari i amb unes cares de felicitat sinceres. James, un grup infravaloradíssim al que no se’ls hi ha fet justícia, però potser millor (serem egoistes) ja que els podrem continuar veient-los en recintes petits i a 2ª fila sin sobresalts. Ara només esperem que Booth compleixi la seva promesa de que tornarien aviat, els estarem esperant :)
A continuació us deixo 3 vídeos que vaig fer durant el concert. La qualitat de l’àudio no és del tot bona porque el volum del so era massa alt i el micro de la càmera es va saturar... :S
Laporta, Rijkaard, Txiki i els jugadors, TOTS CULPABLES!!!
Feia molt de temps que no parlava de futbol i del Barça en aquest blog. Ara considero que ha arribat el moment per descarregar tota la meva ira i la de molts barcelonistes. Aquests dos últims anys es poden resumir molt fàcilment només en una paraula: RIDÍCUL.
Ara és l’hora de disparar als culpables. És l’hora de demanar responsabilitats a Joan Laporta i el seu estimat lloro, al sang d’orxata Frank Rijkaard, al “mucha nariz, poco olfato” Txiki Beguiristain i a la colla de mercenaris que els hi diuen jugadors de futbol (encara que alguns ja són més exfutbolistes que futbolistes). Tots aquests 4 responsables s’han orinat a sobre del club i dels seus socis. Laporta està empenyat en fer bo a Joan Gaspart, a Rijkaard si el deixem un any més d’entrenador és capaç ni de fer-nos classificar per Europa, a Txiki no se li pot donar la responsabilitat de tornar a despilfarrar els nostres diners en pseudo-jugadors, i als jugadors que si ells fossin convertirien el camp d’entrenament en una discoteca o en una sucursal del Riviera.
Això fot un tuf de podrit que tira d’esquena, alguna cosa olora a podrit a Can Barça. Arriba el moment de prendre decisions, sí això que fa 2 anys que no en prenen. I és que això de prendre decisions és com l’esport, sinó entrenes després no funcionen. Han estat 2 anys de no fer res a nivell de junta directiva, de fer confiança cega en un projecte que es veia que no anava a enlloc, en confiar en un entrenador que havia donat mostres més que suficient de que havia perdut el rumb del vestidor i que en els partits era ridiculitzat tàcticament per els entrenadors rivals, i també permetre-ho tot a una colla de jugadors que han deixat ben clar que el futbol ja no és la seva prioritat a la seva vida.
Per si fos poc el projecte de l’any que ve no dona moltes esperances que diguem. La junta fa fora a Frank Rijkaard (2 anys després del que tocava) i li dona tota la responsabilitat a Pep Guardiola, tot un meló per obrir que te com a gran bagatge d’entrenador haver entrenat a un equip de 3ª Divisió. Ara veurem quina política de fitxatges es segueix, però no confio en que puguem reconstruir aquest equip tan fàcilment. També s’haurà de veure si es fa neteja de veritat de tots els càncers en forma de jugadors que tenim, com a mínim es tindria que donar la baixa a uns 12-14 jugadors. No serà gens fàcil, el mercat està força malament, els preus s’han encarit i els bons jugadors no abunden. Per tant ens esperen 2 anys més complicadíssims amb un entrenador al timó sense cap experiència i possiblement ens tindrem que quedar amb uns quants jugadors que voldríem traspassar perquè ningú els voldrà.
Deixem escapar a Mourinho, per què? En bàsquet deixem que Ettore Messina s’ens escapi per culpa la de l’indiscreció i indefinició dels nostres directius. El Barça d’handbol tanca la temporada en blanc després d’estar 26 anys seguits com a mínim guanyant un títol. Què ens està passant? Si abans he enumerat 4 culpables d’aquesta situació, ho podem resumir en un de sol: Joan Laporta i la seva junta directiva. Ells són els responsables i administradors del club. Ells són els que no han pres decisions, els que han fet la vista grossa i que han llençat 2 temporades a les escombraries. Una junta directiva en que només se’n pot salvar al vicepresident econòmic Ferran Soriano, possiblement l’única persona vàlida de tots els directius. El que més em sap greu es que jo els vaig votar, per això mateix també estic més legitimat per a criticar-los. Si us plau, gràcies per tot, fotin el camp i convoquin eleccions i sinó, que algú amb cara i ulls els faci una moció de censura (se’n recorden que ells també en van fer-ne una?)
