Bruce Springsteen converteix el Palau Sant Jordi en "The Land Of Hope and Dreams"
Bruce Springsteen enfundat en una bandera catalana en acabar el concert (foto de René Van Diemen)
La banda es plena interpretació durant el concert (foto meva)
Palau Sant Jordi, Barcelona, dimarts 24 d'Octubre de 2006. Crònica d'una nit inoblidable:
5 mesos i una setmana després de la seva última visita a Barcelona (en aquell cas a Badalona), el Boss ens tornava a visitar. I com de costum no ens va defraudar, així com les 18.000 persones que omplíem el Palau Sant Jordi ens varem comportar com a excel·lents amfitrions. No seré qui descobreixi d’idil·li existent entre Barcelona i Springsteen, però sens dubte és un vincle marcat a foc i que poc a poc es va fent més fort. De fet Springsteen va confessar que els hi havia dit als membres de la Seeger Sessions Band just abans de començar el concert “que aquets són els meus millors fans” (referint-se als fans de Barcelona).
Amb 15 minuts de retard, Bruce Springsteen i la Seeger Sessions Band feien acte de presència al escenari del Palau Sant Jordi. Només entrar a l’escenari i mentre tocava els primers acords de John Henry, Bruce ja es va llençar a parlar en català per a dir “Bona nit Barcelona!” i preguntar “Com esteu?”. Des del primer moment varem poder comprovar que el so potser no era el millor possible, era massa alt i la falta de nitidesa del so de la banda feia que no poguéssim percebre tots els matisos de la banda (cal dir que amb el pas del concert poc a poc va anar millorant) així com les dues pantalles gegants no eren tampoc gaires nítides (massa fosques). Continuava amb les festives Old Dan Tucker i Johny 99 però semblava que li costava més arrancar que al passat mes de Maig a Badalona. Ens quedàvem sense el primer clàssic de la nit Atlantic City que era substituïda sense gaire encert per Johnny 99 i així com també ens quedaríem més tard sense sentir Bobby Jean, cosa que personalment em va emprenyar una mica (però ja se sap la felicitat mai és absoluta), però encara no era conscient de les sorpreses agradables que estaven per arribar.
A continuació Bruce tirava de 3 cançons del disc “We Shall Overcome: The Seeger Sessions”, la esplèndida i deliciosa Eyes On The Prize ajudat per la extraòrdinaria veu del vocalista i guitarra “Chocolate Genious” (una de les millors de la nit), la festiva Jesse James amb una intro fantàstica del banjo Greg Listz i l’enganxadora O Mary Don’t You Weep que va acabar de despertar del tot al públic. La festa havia començat i el públic s’havia entregat al gran Boss del Palau, fent fins i tot l’esforç de seguir amb entusiasme Love Of The Common People estrenada el passat dissabte a València, amb aires reggae i que potser va ser la interpretació més fluixa de la nit.
Després d’aquestes primeres 7 cançons arribava el moment de les sorpreses. Dedicant la cançó “Als meus fans més joves” es desvetllava el misteri i fins ben entrada la cançó no ens varem adonar que estava tocant Growin’ Up, tot un clàssic adaptat a l’estil de la Seeger Sessions Band, i a continuació també ens sorprendria amb la preciosa Factory, que possiblement va ser una de les cançons més maques de tota la nit. Continuava amb les animades Erie Canal i My Oklahoma Home (molt aclamades pel públic) per arribar possiblement a un dels moments en majúscules de la nit. Es feia el silenci al Sant Jordi i Springsteen presentava la cançó “Una cançó per als meus fans de tota la vida”, era el torn de The River un altre gran clàssic adaptat a la Seeger Sessions Band, i el Palau s’omplia d’encenedors mentre tots corejàvem emocionats el “We’d go down to the river”. Era el moment més emotiu segurament per a tots els fans d’Springsteen, que estàvem amb el dubte si la tocaria o no a Barcelona (no ha estat fixa en aquesta gira).
S’havien acabat les cançons emotives per el moment i era l’hora de la festa i de convertir el Sant Jordi en una taberna americana de principis de segle. Remuntant-nos als orígens irlandesos dels Estats Units, Mrs.McGrath millor dit ens transportava en aquest cas a un pub irlandès amb solera amb els seus impressionants violins i enganxosos coros, per després traslladar-nos a la tristament devastada ciutat de Nova Orleans amb la genial How Can A Poor Man Stand Such Times And Live?, amb l’habitual i impressionant solo de Marty Rifkin amb la seva Pedal Steel Guitar (una guitarra de taula). A continuació Jacob’s Ladder una de les més ballades i botades de tota la nit, seguida per una impressionant Long Time Comin’ (un luxe sentir-la per primer cop tocada amb banda) dedicada a la seva dona Patty Scialfa que es troba a Estats Units cuidant dels seus dos fills grans dels qui en paraules textuals i en català “no ens fiem de deixar-los sols”. Open All Night començava amb la variació dels coros d’entrada que acostumaven a fer les vocalistes femenines, però que amb l’absència de Patty Scialfa en aquest tram de la gira els fan molt còmicament els nois de la secció de vents. Espectacular com sempre Open All Night que quasi fa ensorrar el Sant Jordi (i que va deixar-nos exhaustes amb tants moviments de mans), un preludi perfecte per a la cançó més festiva de tota la nit, el ja convertit en tot un himne Pay Me My Money Down que ja va ensorrar el Sant Jordi del tot. Era tot un espectacle veure com tot el públic de totes les edats però de majoria superior als 40 i 50 anys saltaven embogits com nois de quinze anys. Més de 10 minuts de cançó en que semblàvem imbuïts en bucle en que no es parava de repetir la tornada de la cançó metre la banda un a un abandonaven l’escenari fins a quedar-se sols el tuba i el bateria mentre Springsteen se’ls mirava amb cara de “Acabeu ja?”. Aquí es finalitzava el set principal del concert i era l’hora dels bisos. S’apagaven les llums del Sant Jordi.
Al cap d’un minut s’encenia una petita llum que iluminava en mig de la foscor a Bruce Springsteen que amb la seva guitarra acústica i amb la seva inseparable harmònica es disposava a començar els bisos. Aquí el Bruce ens tenia reservada la sorpresa de la nit que dedicava “Una cançó especial per a Barcelona”. Sí, era Land Of Hope And Dreams una de les meves cançons preferides del Boss i la millor del DVD de Barcelona de 2002. Totalment sol sobre l’escenari ens sorprenia a tots amb aquesta extraordinària i emotiva cançò (en català: la Terra de l’esperança i dels somnis) i aconseguia emocionar-nos als més fans. Són coses com aquestes les que fan del Boss del rocker més gran que hi ha l’actualitat i sobretot la capacitat de sorprendre’ns quan ningú s’ho espera. Personalment el millor moment de la nit, emoció a flor de pell i alguna llagrimeta.
Ara sí que els moments de les emocions i dels sobresalts havien acabat definitivament. Era el moment de la impulsiva You Can Look (But You Better Not Touch) un altre clàssic readaptat que posava en peu al Sant Jordi. A continuació l’últim moment íntim de la nit per escoltar la molt coneguda i versionada milers de vegades, el clàssic popular americà When The Saints Go Marchin’ In, interpretada deliciosament per 3 dels seus coristes amb veus espirituals ratllant el gospel. Un altre cop el vocalista “Chocolate Genious” espectacular com a Eyes On The Prize i molt remarcable l’aportació de les 2 coristes femenines. S’acostava el final i per no trencar la tònica general de la nit, era ideal tancar el concert amb festa i convertint el Sant Jordi en un saloon amb capacitat per 18.000 persones. Una trepidant i sorprenent This Little Light Of Mine ens deixava tots amb la pelvis feta pols de tant ballar, però encara amb forces per afrontar l’altre gran peça festiva de la nit American Land que va aconseguir igualar en entusiasme del públic a Pay Me My Money Down. Espectacular American Land, una cançó d’aires cèltics amb molta presència dels violins i amb una tonada molt efectiva. S’acabava el concert i la banda saludava al entregat públic de Barcelona, mentre Springsteen saludava sense parar enfundat en una senyera catalana mentre li explicava a un dels guitarres que “aquests són els meus millors fans”.
Espectacular fi de festa amb Bruce Springsteen molt més entregat que a Badalona al mes de Maig i confirmant que el Sant Jordi s’ha convertit en una catedral per als fans del Boss. Un Boss que en els últims dies ha confirmat que en breu tornarà a treure disc amb la E Street Band i que tornarà de nou a la carretera, i amb la ferma promesa feta durant uns quants cops durant el concert de que “tornaré aviat”. Bruce, t’esperem com sempre amb els braços oberts i de nou amb la genial E Street Band que tants bons moments ens ha fet passar. Però és de justícia tenir un gran record per aquesta Seeger Sessions Band, una banda d’època formada per 17 virtuosos músics que tants bons moments m’ha fet passar en el concert d’ahir i el del passat Maig a Badalona.
Llarga vida al Boss i a la Seeger Sessions Band!!! Però, E Street Band, torneu aviat, no us oblidem (en especial al genial Clarence Clemons i a Max Weinberg)!!!
SETLIST:
1. John Henry 2. Old Dan Tucker 3. Johnny 99 4. Eyes On The Prize 5. Jesse James 6. Oh Mary Don't You Weep 7. Love Of The Common People 8. GROWIN' UP 9. FACTORY 10. Erie Canal 11. My Oklahoma Home 12. THE RIVER 13. Mrs. McGrath 14. How Can A Poor Man Stand Such Times And Live? 15. Jacob's Ladder 16. LONG TIME COMIN' 17. Open All Night 18. Pay Me My Money Down --------------------------------------------------------- 19. LAND OF HOPE AND DREAMS 20. You Can Look (But You Better Not Touch) 21. When The Saints Go Marchin' In 22. This Little Light Of Mine 23. American Land
(Aquesta crònica és obra personal meva, sense haver copiat ni haver-me inspirat en cap de les nombroses cròniques del concert aparegudes avui a nombrosos mitjans de comunicació).
Aprofito també per agraïr profundament a l'Ernest per permetre'm disfrutar del concert en audio, i per fer que aquest meravellós moment el pugui reviure per sempre.
Real Madrid 2 - Barça 0. El Barça torna a caure en els mateixos errors que a Londres
Víctor Valdés veu amb impotència com Raúl totalment sol remata a plaer el 1-0
REAL MADRID: 2. F.C.BARCELONA: 0.
Derrota en el clàssic que tanca una mala setmana en que també es va perdre a Stamford Bridge davant el Chelsea. Una derrota que igual que la de dimecres va venir condicionada per a gravíssims errors de concentració del Barça i per una condició física dels jugadors força preocupant. Tot i el mal moment que sembla atrevessar el Barça de moment no cal encendre les alarmes ja que l'equip continua de líder i el Madrid està encara per 2 punts per sota. Clar que una derrota al Bernabéu és una d'aquelles derrotes que fan mal i couen, però l'equip no ha perdut en cap moment les seves opcions per a guanyar-ho tot. Mala imatge, però fer-ho pitjor és impossible, per tant a partir d'ara segur que les coses aniran millor.
Com el dimecres a Londres a l'inici de la 2ª part, el Barça ha encaixat el 1-0 al minut 2 de partit. En un lamentable error de posicionament defensiu, una centrada de Sergio Ramos ha servit perque Raúl totalment sol dins l'àrea establís el 1r gol del Madrid en un bon cop de cap en una badada gravíssima de Zambrotta que no ha anat a tapar el segon pal. Acabava de començar el partit i el Madrid ja havia aconsseguit el botí que desitjava, tenir aventatge en el marcador per fer el futbol que millor saben, tancar-se a darrere, destruir el joc del centre del camp a base de faltes i sortir al contraatac.
El Madrid feia mal al contraatac i en una altra badada defensiva Raúl enviava un pilota al pal. Poc a poc el Barça anava fent-se amb el control del joc mentre el Madrid parava el domini a base de faltes al límit del reglament. Molt permisiu s'ha mostrat el àrbitre Pérez Burrull amb les dures entrades del Madrid, sobretot perdonant fins en 2 ocasions l'expulsió d'Emerson per entrades molt dures i per reiteració de faltes. El Barça ho intentava però sense el joc fluït amb el que ens tenia acostumats. Iniesta es mostrava molt tou i amedrentat i Deco ha signat possiblement el seu pitjor partit amb la samarreta del Barça. Tot i això el Barça revifava gràcies a un excepcional Messi que ha tornat boja a l'aculada defensa blanca. Ronaldinho no s'ha amagat i ha donat la cara, però encara continua molt lluny de la seva millor forma. Gudjohnsen ha estat desastrós, malament en el control i nul en mobilitat, però el problema és que no és un jugador per a jugar amb l'estil en que ho fa el Barça. El Barça ha tingut a la 1ª part 3 clares ocasions per a empatar el partit, primer un xut claríssim de Gudjohnsen fora després d'una antològica jugada de Messi per la banda, després en un xut del propi Messi que ha roçat l'escaire de Casillas i una tercera en que també Messi ha perdut el control de la pilota davant de la sortida d'Iker Casillas.
La 2ª part ha començat amb un Barça volcat sobre la porteria de Casillas i el Madrid defensant dins de la seva pròpia àrea petita. Semblava que d'un moment a un altre el gol de l'empat del Barça tenia que arrivar, però en un altre contraatac blanc Robinho centrava des de la dreta i Van Nistelrooy marcava al primer toc davant d'una desesperada i errònea sortida de Víctor Valdés. En el moment que menys ho mereixia el Barça es veia per sota en el marcador per 2-0 i la remontada ja semblava pura utopia. Claríssimament el Barça s'ha vingut avall moralment i ha passat de dominar al Madrid a ser clarament dominat. Rijkaard substituia al lamentable Deco per donar entrada a Giuly a la banda dreta. El centre del camp del Barça era tou i els forats en defensa eren escandalosos. A partir d'aquí han arribat els millors moments del Madrid, i Van Nistelrooy ha perdonat el 3-0 després d'una espectacular vaselina al travesser i després per ser massa individualista en un 1 contra 1 davant Valdés quan tenia dos jugadors sols al segon pal. Thuram feia aigües i demostrava que quan li toca defensar a molts metres de la seva àrea els anys passen factura.
Al rush final del partit el Barça ho intentava però el Madrid amb 9 homes per darrere de la pilota en tenia prou amb la seva superioritat numérica en la seva zona defensiva per defensar-se sense passar angúnies. Saviola entrava per Gudjohnsen, però també la diferència s'ha notat molt, cert que s'ha millorat en mobilitat però el "conejo" tampoc ha aportat res mínimament destacable. Ronaldinho ha tingut l'única ocasió clara del Barça al tram final del partit en un bon llançament de falta que ha salvat molt bé Casillas.
Acabava el partit amb el definitiu 2-0 per al Madrid, una derrota merescuda però que vist alguns moments del partit podria semblar injusta. El Barça ha estat superior en el joc però les ocasions més clares (amb 2 pals inclosos) les ha tingut sense dubte el Real Madrid. Ara toca passar pàgina i no ensorrar-se animícament i tenir clar que encara som líders de la Lliga i que a la Champions s'ha de puntuar per força al Camp Nou davant el Chelsea, guanyar al camp del Levski Sòfia i guanyar al Camp al Werder Bremen.
Chelsea 1 - Barça 0. El Barça cau en la trampa del Chelsea
Didier Drogba celebra el gol de la victòria anglesa
CHELSEA F.C.: 1. F.C.BARCELONA: 0.
Desagrable però no crucial derrota culé a Stamford Bridge. Meruscuda victòria dels de Mourinho més per demèrits del Barça a la 2ª part que no per una superioritat manifesta del Chelsea. Com al partit del València, el Barça li ha fet un partit a mida al Chelsea, aportant-li els errors necessaris que els millor saben aprofitar.
El Barça ha aguantat molt bé a la 1ª part anant de menys a més i acabant tenint el control de la pilota i sense passar angúnies destacables. El Chelsea només portava perill en accions a pilota parada a excepció d'una ocasió clarísima de Drogba davant Valdés que Shevchenko no pot superar a Márquez en el rebuig. Messi ha estat molt actiu a la 1ª part ajudat per un extraordinari Xavi en el joc de control. El Barça no ha pogut aprofitar les dues oportunitats de gol de la 1ª part en un xut de Messi massa escorat que ha salvat Hilário, i una extraordinaria jugada colectiva entre Messi, Ronaldinho i Xavi, que aquest últim falla davant d'Hilário després d'un grup regat al defensor anglès. L'últim quart d'hora de la 1ª part ha estat un joc de control i de toc del Barça però sense ocasions per a cap dels dos equips. Semblava que el Barça aguantava bé el repte de Stamford Bridge, però desconeixia la cruel realitat a la que s'enfrontaria a la 2ª part.
Sense temps per assentar-se de nou al terreny de joc, just al minut 2' de la 2ª part Didier Drogba recollia un refús a la frontal de l'àrea per remoure's deixant tirants a Puyol i Márquez (que cometíen l'error d'anar el dos de cop a buscar la pilota) i engatillar una extraordinària volea de mitja volta per establir el 1-0 davant de l'estirada impotent de Víctor Valdés. Arribava un gol psicològic que trencava tots els esquemes del Barça. A partir d'aquí, el desconcert més absolut. El Barça entrava dins la seva pitjor versió, en una barreja d'impotència i de falta d'idees. Rijkaard ha reaccionat ràpidament i ha mogut la defensa canviant a Gio per Iniesta i a Gudjohnsen per a Giuly, i posteriorment ha entrat Oleguer per un tocat Puyol.
El Barça ha pasat a jugar amb només 3 defensors i amb un centre del camp més poblat per intentar tenir més possessió i contrarestar la superioritat física del mig del camp del Chelsea. Però a la hora de la veritat res de res, el Barça no ha tingut la pilota, s'ha ensorrat físicament i les contres del Chelsea eren veri pur. Shevchenko i Essien han perdonat el 2-0 en dues errades clamoroses. Veíem la versió més tova d'Iniesta i un Deco lamentable com la temporada passada i l'equip era incapaç d'enllaçar més de 2 passades amb un mínim de coherència. L'únic perill l'aportava un ràpid Giuly molt sol en la banda dreta sense que ningú l'ajudés i sense un davanter centre que pogués rematar les seves centrades. El Barça s'ensorrava físicament i Ronaldinho tornava a ser el de Bremen, un zero a l'esquerra totalment absorvit per un gran marcatge de l'holandès Boulahrouz. Per sort els contraatacs del refresc Robben les ha pogut neutralitzar un encertat Oleguer.
Abans d'acabar el partit el Barça ha tingut les seves dues úniques oportunitats de gol de la segona part, una rematada de cap de Messi que ha llepat el travesser d'Hilário i un xut ras i potent de Deco que també el porter portugués ha blocat amb molta seguretat. L'àrbitre belga Frank de Bleeckère només ha afegit 2 minuts dels que només s'en ha jogat un per el canvi de Kalou.
Derrota que fa que el Barça perdi casi totes les seves opcions per a quedar primer de grup i que li complica la classificació en cas de derrota també amb el Chelsea al Camp Nou el dia 31. Mala imatge del Barça a la 2ª part a on ha deixat evident que físicament està tocat, falt d'un plus d'explosivitat i en que Ronaldinho continua molt per sota de les seves possibilitats. Caldria que també Rijkaard reflexionés que és difícil d'empatar un partit davant de tot un Chelsea si es juga 45 minuts sense davanter centre.
Barça 3 - Sevilla 1. El Barça s'imposa en un partit d'alt nivell
Andrés Iniesta cau després d'una de les enèsimes entrades de Javi Navarro
F.C.BARCELONA: 3. SEVILLA F.C.: 1.
Gran i important victòria del Barça davant del Sevilla. En un partit molt igualat i davant d'un Sevilla que va ratllar a un gran nivell, el Barça va saber aprofitar les poques ocasions de gol que va tenir. Gran imatge del Sevilla al Camp Nou, que va demostrar que és un equip molt conjuntat i que pot aspirar a ficar-se en llocs Champions. També la polèmica va visitar ahir el Camp Nou, en un altre arbitratge nefast de Muñiz Fernández que va perjudicar al Sevilla anulant-li un gol legal i no pitant un clar penal de Márquez a Kanouté, però també va perjudicar al Barça no assenyalant un penal sobre Iniesta i no expulsant a Javi Navarro i a Daniel Alves.
Un gran Sevilla va passar per el Camp Nou. Un equip molt ben conjuntat potser mancat de grans estrelles però amb un centre del camp molt consistent amb el doble pivot Poulsen-Renato, amb extrems molt ràpids i perillosos com Jesús Navas i Adriano, amb un gran lateral com Daniel Alves i amb una parella de davanters temibles com Luis Fabiano i Kanouté, aquest últim el millor jugador del Sevilla ahir al Camp Nou deixant grans detalls i anotant el seu 5è gol a la Lliga que el deixa com a pitxitxi. Un gran equip però al que possiblement el perden les seves formes, és un conjunt massa dur i que ho protesta absolutament tot. En definitiva, un equip antipàtic al que no li ajuda gens la figura del seu president José María Del Nido, que en una posició poc explicable no va permetre que el partit d'ahir es pogués veure per televisió.
El Barça va començar el partit força bé, i des del començament ja vam poder veure que Ronaldinho tornava a ser el que ens tenia acostumats. Potser encara falt de explosivitat, ahir "Roni" va tornar a mostrar la seva qualitat i deixant evident que quan l'equip el necessita sempre dona la cara. Però en general ahir tot l'equip va rendir a un alt nivell, sense que ningú destaqués sobra la resta. Per fí vam poder veure un bon partit de Motta, que va anar de menys a més. El Barça va saber jugar amb Gudjohnsen de punta i va canviar una mica l'estil de joc per adaptar-se a ell. "Guddy" va fer un bon partit lluitant amb el dos centrals sevillistes i jugant molt bé d'esquenes a porta, potser en un estil de joc que no agrada al Camp Nou però que és molt necessari en partits com els d'ahir. Nota alta també per a Iniesta, Márquez i Thuram.
Tot i que el Sevilla va tenir la primera ocasió de gol clara que va salvar molt bé Valdés amb les cames a xut de Luis Fabiano i un minut més tard l'arbitre va anular un autogol de Motta per falta d'Escudé, al minut 28 una internada de Belletti va acabar en un penal força interpretable que Ronaldinho amb molta tranquilitat transformava en el 1-0 enganyant a Palop. Però el Sevilla va reaccionar ràpidament i Víctor Valdés va salvar sobre la ratlla de gol un espectacular remat de cap de Daniel Alves, i al minut 37 una espectacular deixada de cap de Renato a Kanouté va servir per que també de cap el davanter sevillista establís el 1-1 amb un gol de bella factura. Era una 1ª part d'alt voltatge i només un parell de minuts més tard Ronaldinho transformava en el 2-1 un bon llençament de falta en que Palop podria haver fet més. El Barça aconseguia arribar al descans amb avantatge en el marcador i amb la sort d'haver reaccionant amb rapidesa al perillós empat del Sevilla.
La 2ª part va ser diferent ja que el Barça es va tancar en la seva àrea i li va cedir la iniciativa al Sevilla. Era estrany veure un plantejament així per part del Barça però la jugada li va sortir perfecte. De fet el Sevilla tot i el domini no va tenir clares ocasions per empatar de nou el partit i el Barça era perillós en les seves sortides al contraatac. Juande Ramos va errar el seu plantejament en substituir a Luis Fabiano a la mitja part per Martí. Possiblement buscava tenir un centre del camp més compacte i que toqués més la pilota però el Barça va patir més quan el Sevilla jugava amb 2 puntes.
A falta de 10 minuts per acabar el partit en una extraordinària jugada personal de Leo Messi establia el 3-1 final en un gol espectacular en que va driblar fins a 4 defensors i va batre de xut creat a Palop. A partir d'aquí el Sevilla va perdre definitavament els papers i es va passar fins el final del partit protestant-ho tot i fent faltes perilloses.
Gran victòria del Barça que el deixa com a líder en solitari amb 3 punts de ventatge sobre el València i 5 sobre el Real Madrid. La propera setmana l'assalt al Bernabéu i aquest dimecres un altre apassionant Chelsea-Barça a Stamford Bridge. L'emoció està assegurada.
ALINEACIONS:
F.C.BARCELONA: 4-3-3. Víctor Valdés ****; Belletti ** (Zambrotta ***, 30'), Thuram ***, Márquez ***, Sylvinho **; Motta ***, Xavi **, Iniesta ****; Messi ***, Gudjohsen *** (Saviola s.c., 83'), Ronaldinho *** (Giuly **, 73'). SEVILLA F.C.: 4-4-2. Palop; Daniel Alves, Javi Navarro, Escudé, Puerta (Dragutinovic, 45'); Poulsen, Renato (Kepa, 85'), Jesús Navas, Adriano; Luis Fabiano (Martí, 45'), Kanouté. (Les valoracions van de 1 a 5 estrelles, 1 * la pitjor qualificació i 5 ***** la millor).
