Crònica d'un viatge a París que va valer una Copa d'Europa

Calia inmortalitzar aquest moment

El moment d'entrega de la Copa

Bengales en el moment de l'empat 1-1

El partit era a punt de començar

La ceremònia de presentació del partit

Panòramica de l'estadi des del nostre seient

A punt d'entrar dins l'estadi

La Torre Eiffel es va convertir en lloc de peregrinació culé

Jo, davant la Torre Eiffel

Jo, davant de l'Arc de Triomf

Dimarts, 16 de Maig de 2006, 21:30 h: després d'esperar més d'hora i mitja sentats dins l'autocar esperant l'hora de poder sortir rumb a París, per fí començava el llarg viatge que ens duria a presenciar la 2ª Copa d'Europa. Començava enterant-nos via ràdio que el gran Real Madrid es deixava remuntar un 0-2 a Sevilla i acabava encaixant 4 gols en 20 minuts, i que l'Osasuna es classificava per a jugar la prèvia de la Champions després de derrotar al València.

Més de 30 autocars formàvem una "caravana" plena d'ilusió. A la sortida el Barça ens va obsequiar amb una bossa plena d'obsequis tant d'animació com sobretot de menjar: molts chupa-chups, diferents tipus de galetes, batuts de xocolata, etc. En principi crèiem que tots els autocars sortíem en igualtat de condicions, però de seguida ja ens vàrem donar conta de que no seria així. Ens havia tocat anar en un dels autocars més lents, no potser pel vehicle, sinó per les seves inacabables parades i per la afició del seu conductor de perdre's o d'agafar sempre la direcció equivocada.

Després de veure per DVD un reportatge sobre el camí del Barça en aquesta Champions, abans de les 12:00 passàvem la frontera francesa per La Jonquera. Ja sobre la 01:00 de la matinada fèiem la primera aturada per sopar en una àrea de servei un cop passat Perpinyà. Un cop feta aquesta parada tothom creia que fins la següent parada (que no faríem fins passades les 05:00) podríem dormir, però no seria així. L'excitació dels ocupants dels últims seients era important i els nervis només em van deixar dormir uns 15 minuts. Sobre les 05:30 fèiem la 2ª parada passat Clermont-Ferrand i sobre les 08:30 feiem la 3ª a uns 300 km de París. No va ser fins passada aquesta 3ª parada que vaig poder dormir de forma seguida 1 horeta més o menys. Després poc a poc l'ambient a l'autocar va anar pujant i els càntics eren constants així com més tard vam tenir una sessió d'acudits pel micròfon de l'autocar.

Per fí, sobre les 12:00 i després de més 45 minuts de tour turístic per la població de Vincennes (el conductor es va perdre), vàrem arribar al parking que la UEFA ens havia asignat. Allí vam rebre un bitllet de metro gratuit per a tot el dia i vam poder disfrutar d'un esmorzar gratuit en unes carpes que havia muntat el Barça.

Ara ja erem lliures, vam agafar el metro linea 1 a Chateau de Vincennes i cap al centre de París. L'estampa a l'interior del vagó del metro era impressionant, tot ple d'aficionats del Barça cantant i saltant a dins. Sobre a les 13:00 ja erem a Notre-Dame i aquí va començar la nostra petita visita turística a la ciutat de París. Ens va donar temps de veure l'esglèsia i l'illa de Notre-Dame, els Jardines de les Tulleries (a on vam dinar l'entrepà que dúiem), la Plaça de la Concòrdia, ens vam recorre sencers els Camps Elisis, vam veure l'Arc de Triomf i per acabar la Torre Eiffel. A mitja tarda l'estampa de la Torre Eiffel i de Trocadero era impressionant, tot ple de culers cantant i encenent bengales amb la mirada sorpresa d'alguns aficionats de l'Arsenal molt pacífics.

Cap a les 17:00 vàrem agafar el metro per després agafar la línea de tren RER B que ens duia a l'estació "La Plaine - Stade de France". Eren només 2 parades i 10 minuts de viatge en aquest tren però van ser més que suficients perquè ens agafés complex de sardines enllaunades. Tot just sortir d'aquesta parada de tren i havia el Mandela Stadium, un camp de rugby que la UEFA i el Barça havien habilitat perque l'afició del Barça passessin una estona per fer temps abans d'anar cap a l'estadi. Aquí vam estar una estona sentats a la gespa del camp prenent-nos una cerveceta. Els nervis començaven a aflorar i l'espera es feia eterna.

A les 18:30 es van obrir les portes de l'Stade de France i nosaltres erem dels primers en accedir-hi. Només passar el control d'entrada i ja vaig estar dins del recinte em va sortir de dins un crit d'alegria que el porter al sentir-lo li va agafar un atac de riure. Després de passar un exhaustiu control de seguretat per part de la policia francesa i de pujar una llargíssima escala ja vàrem poder ocupar el nostre lloc a la 3ª graderia. El lloc el camp estava força bé, estàvem a 3ª fila començant per lo més del estadi gairebé en un corner (en les fotos ho podeu comprovar). Tot i que estàvem bastant lluny la visió era molt bona i es podia distingir els jugadors perfectament.

L'espera fins el partit va ser inacabable. Vam tenir que aguantar videos de la UEFA sobre la història de la Copa d'Europa restregant-nos per la cara totes les Copes d'Europa del Madrid i a un speaker-presentador francès bastant aburrit. En canvi, la ceremònia de presentació pre-partit va ser molt espectacular tot i que els nervis ens van impedir disfrutar-la. A continuació els jugadors ja sortien al camp i va començar a sonar la musiqueta de la Champions. Era l'hora de la veritat.

El partit va ser un patiment constant i l'expulsió de Lehmann i el gol anulat a Giuly ens va fer perdre la compostura. La confusió en aquesta jugada va ser màxima, sí que vàrem veure l'expulsió però des de la nostra posició i sense ràdio no sabíem si havia pitat penal o falta fora de l'àrea. El gol de Campbell va acabar per enfonsar a molts aficionats i això es va veure a la mitja part. Als minuts de descans tot era silenci a la nostra zona i constants confabulacions, crítiques a l'alineació de Rijkaard i discussions sobre si seríem capaços de remontar. Jo personalment, confiava en que el Barça seria capaç de remontar i que guanyaríem però a la pròrroga.

La segona part va ser d'un nerviosisme difícilment igualable i en algun moment la desesperació ens superava, però en tot moment la nostra afició no va parar d'animar: una lliçó. En el gol d'Eto'o tots vam embogir i jo personalment em vaig tornar boig, saltant, pujant-me sobre la meva cadira i mossegant la meva bufanda de la sort. I en gol de Belletti més salts, les mans al cap i vaig començar a vessar alguna llàgrima d'emoció. Després 10 minuts de rondo gegant de l'equip i al pitar el final del partit sí que va arribar l'èxtasi. Llavors sí que les llàgrimes van sorgir i les abraçades entre els veïns de seient van ser constants. I el moment de l'entrega de la copa i l'oferiment dels jugadors a la grada va ser un moment per recordar per sempre. Cap dels presents ho oblidarà, sens dubte.

Després de tantes emocions, l'eufòria. Però tocava marxar ràpid del estadi per anar a agafar el tren cap a París. Poder accedir al tren RER B va ser tota una odissea, una pèssima organització i senyalització va fer que per accedir al tren ens costés quasi mitja hora, baralles, cops i una que altra aixafada. Un cop dins del tren, hi havia dins del vagó més gent de la que cabíem i no havia aire acondicionat i la calor que feia era ofegant. Per si fos poc el tren es va quedar aturat entre dues estacions més de 20 minuts amb el neguit de perdre després l'últim metro que ens portaria a Chateau de Vincennes. Però per sort vam poder agafar el metro i sobre la 01:00 de la matinada arribavem a l'autocar. Passades les 01:30 l'autocar es va possar en marxa cap a Barcelona, encara que el conductor es va tornar a perdre i vam passar més de mitja hora per poder trobar l'entrada correcta a les rondes de París.

La gent estava cansada i tothom va poder dormir. Després de dormir només una hora i quart al viatge d'anada, al de tornada vaig poder dormir ben bé unes 8 o 9 hores ben bones. A la tornada com no el conductor no es va aclarar i va optar per una ruta per autopista molt més llarga que la de l'anada, anant via Lyon i fent uns 200 km més. Passades les 14:00 conseguíem passar la frontera de La Jonquera però de seguida ens vam aturar 1 hora més a una àrea de servei a l'alçada de Figueres per a dinar, davant del cabreig de tots els ocupants de l'autocar perquè teníem moltes ganes d'arribar a Barcelona. Un cop ja estàvem a punt d'arribar vam assistir a una nova exhibició de nul coneixement del nostre conductor sobre les carreteres i arribant a Martorell es va equivocar de sentit i enlloc d'anar cap a Barcelona va anar en direcció contraria com si anèssim cap a Vilafranca. En fí, mitja hora més perduda i a les 17:00 arribàvem al Camp Nou. Quasi segur que vàrem ser l'últim autocar de la caravana en arribar a Barcelona, ja que no vam veure cap autocar més al Camp Nou i les ràdios deien que tots els autocar ja havien arribat a Barcelona feia estona. Al cap i a la fí, un desastre de viatge de tornada de més de 15 hores i mitja, però que havent gunyat la Copa d'Europa gustosament vam aguantar estoicament.

El Barça es corona com a Campió d'Europa !!!

FC BARCELONA: 2. ARSENAL FC: 1.

Stade de France, Saint-Denis, París (França), 17 de Maig de 2006: un estadi, una ciutat, un país i una data que ja formen part en lletres d'or de la història del barcelonisme. Sí, catorze anys després ja tornem a ser campions d'Europa !!!

El partit

Està clar que en una final tot pot passar i que els favoritismes a priori gairebé mai són bons. Això sens dubte li va passar factura al Barça. L'Arsenal va començar el partit fortíssim i es va poder avançar en 2 claríssimes oportunitats de Thierry Henry en que un Víctor Valdés colossal, espectacular i decissiu va salvar in-extremis.

A continuació el Barça poc a poc es va anar recuperant de l'ensurt, i es va fer amb el control de la possessió de la pilota encara que l'Arsenal es mostrava perillòs al contraatac. El Barça buscava atacs llargs i amb masses combinacions, mentre que un Arsenal força aculat es defensava amb ordre. Només una ocasió de Giuly que Lehmann va atrapar va ser l'única ocasió clara abans de l'acció que marcaria el partit.

Corria el minut 17, quan Ronaldinho feia una meravellosa passada en profunditat per Eto'o, que es va quedar sol davant Jens Lehmann, i el porter alemany va tirar de forma clara al camerunés a la mitja lluna de l'àrea. L'àrbitre norueg Terje Hauge en aquell moment va pitar la falta i no va donar la llei de l'avantatge, anul·lant el gol que va conseguir Giuly en la continuació de la jugada. Hauge expulsava al porter Lehmann però no va donar el gol de Giuly, cometent el seu gran primer error de la final. La falta la va llençar Ronaldinho però sortir lleugerament desviada a la dreta de la porteria de Manuel Almunia.

Després de l'expulsió l'Arsenal recomposava el seu equip substituint al fins al moment inèdit Robert Pires. El lloc a la banda esquerra l'ocuparia el suec Fredik Ljunberg, i les seves impressionants carreres per la banda esquerra acabarien tornant boig a Oleguer a la segona part, en una dinàmica que acabaria sent decissiva per al futur del partit.

El Barça es va fer amb el domini del partit però era incapaç de crear ocasions de gol. Tocava i tocava però sense crear gaire perill. El Barça necessitava al mig del camp jugadors que fossin capaços de tocar amb més fluïdessa i clarividència que Mark van Bommel i Edmílson. El desastre es culminava al minut 36 després d'una inexistent falta lateral que Thierry Henry centrava de forma magistral i que incomprensiblement Sol Campbell rematava gairebé lliure de marca al fons de la porteria, 1-0. Segon gravíssim error de Terje Hauge, tots dos perjudicant clarament al Barça, i també greu error de la defensa del Barça per no preveure el remat de Campbell, l'home més alt i més perillós en el joc aeri de l'Arsenal.

El Barça es veia de forma injusta per sota en el marcador, no per ocasions de gol perque l'Arsenal n'havia tingut de més clares, però injusta perque el Barça era amo del partit i perque havia estat fortament perjudicat arbitralment en dues jugades decissives. Fins al descans del partit el Barça es va volcar a l'atac, en una possessió continua que va durar quasi 10 minuts. Ronaldinho va abandonar el lloc de fals davanter centre i va passar a la banda esquerra i per fí Eto'o abandonava també la banda esquerra per jugar a on ha de jugar, de davanter centre. Aquesta pressió es va traduir en l'ocasió més clara de la 1ª part, quan Eto'o després de protegir de forma esplèndida la pilota d'esquenes, feia un revers dins l'àrea i rematava al pal després que Almunia desviés lleument la pilota. Arribava el descans i el Barça semblava gafat, tot li havia sortit malament, la sort no li sonreia i l'àrbitre el perjudicava clarament. Ara, també era l'hora de canviar la disposició dels jugadors sobre el camp i d'introduir canvis a l'equip.

Rijkaard va reaccionar (tot i que potser massa tard) i va fer entrar al descans a Andrés Iniesta pel lesionat Edmílson. El Barça necessitava un director de joc que mogués l'equip amb fluïdesa, i aquest seria Iniesta que ocuparia la posició de pivot defensiu davant dels centrals. L'Arsenal va sortir a tancar-se darrere, i a confiar la seva sort als contraatac de Ljungberg i a l'inspiració d'Henry. El Barça es va fer amo i senyor de la 2ª part, arribava a porteria però les seves ocasions no acabaven de ser del tot clares: dos xuts de Ronaldinho fora, un altre xut ras de Ronaldinho que parava Almunia, una gran jugada individual d'Iniesta que Almunia atrapava després d'un tir ras, i diverses centrades de Gio que Almunia blocava al segon pal. Però quan més atacava el Barça Henry va estar a punt sentenciar el partit amb el 2-0, però sol davant Valdés li va passar factura l'esgotament i va llençar molt tou i ras a les mans de Valdés. Tot i això les contres de l'Arsenal sempre anaven per la banda esquerra a on un elèctric Ljungberg va tornar boig i va ridiculitzar a Oleguer, fins que el vallesà desperat el va aturar en una clarísima falta que li va suposar la tarjeta groga i a posteriori el decissiu canvi per Belletti.

Passaven els minuts i el Barça no concretava, i Rijkaard va moure la banqueta. Larsson entrava pel discutit i poc precís van Bommel, i feia canviar el dibuix de l'equip. El Barça passava a jugar amb un doble pivot Iniesta-Deco, amb Ronaldinho de mitjapunta, amb Giuly per la dreta, Larsson de davanter centre i Eto'o tornava a la banda esquerra. Aquest va ser el dibuix decissiu, i a partir d'aquí el partit es va posar de cara pel Barça. També va entrar Belletti per un desencertadíssim Oleguer, un canvi que marcaria la història del Barça.

En el minut 76 va arribar per fí l'empat 1-1. Iniesta va servir una pilota a l'àrea que Larsson d'esquenes i al primer toc va assistir a l'esquerra per Eto'o que es va quedar sol davant d'Almunia i el va batre per baix pel pal curt. La grada culé es tornava boja i les bengales plagaven el gol sud de l'Stade de France.

Amb l'empat el Barça va millorar el seu joc i només 5 minuts més tard, una fenomenal paret de Belletti amb Larsson va fer que el suec fes una assistència impressionant a l'interior de l'àrea perque el mateix Belletti es quedés sol davant d'Almunia i el superés per sota les cames gairebé sense angle. Era el 2-1 i ara sí que l'extasi es va desfermar. Fins al final del partit un Arsenal enfonsat psicològicament i també físicament no es va ni apropar a l'àrea de Víctor Valdés i el Barça ho va aprofitar per fer un gran rondo gegant.

Després de 3 inacabables minuts de descompte el desastrós àrbitre Terje Hauge pitava el final del partit i el Barça es proclamava per 2ª vegada en la seva història Campió d'Europa. Els jugadors ho celebraven i un home, Juliano Belletti no s'acabava de creure el que havia fet. Mentrestant, els 21.000 culers que erem al gol sud de l'Stade de France cridàvem com a bojos, saltàvem i sobretot ploràvem d'emoció. Havíem estat testimonis d'una fita històrica pel nostre Barça, i com està escrit a la nostra història el patiment sempre hi serà present en totes les nostres fites.

ALINEACIONS:

F.C.BARCELONA: 4-3-3. Víctor Valdés *****; Oleguer * (Belletti ****, min.70), Márquez **, Puyol **, van Bronkhorst **; Edmílson ** (Iniesta ***, min.45), van Bommel ** (Larsson ****, min. 60), Deco ***; Giuly ***, Ronaldinho ***, Eto'o ****.
Les valoracions en estrelles van del 1 al 5: pitjor puntuació 1, millor puntuació 5 estrelles *****.

ARSENAL F.C: 4-2-3-1. Lehmann -expulsat min.17-; Eboué, Touré, Campbell, Ashley Cole; Cesc Fábregas (Flamini, min.73), Gilberto Silva; Hleb (Reyes, min.84), Ljungberg, Pires (Almunia -porter-, min.17); Henry.

1 X 1 DEL BARÇA:

VÍCTOR VALDÉS: *****. El millor del Barça. Va ser providencial per guanyar la 2ª copa d'Europa. No va tenir cap errada en tot el partit. Només va tenir que intervenir en 5 ocasions i en totes elles va estar providencial: les 2 claríssimes oportunitats d'Henry en els 5 primers minuts de partit, l'u contra u que salva contra Henry a la 2ª part, una sortida als peus d'Henry després d'una gran jugada del francés i una gran parada en un xut de Ljungberg a la 2ª part. En el gol Víctor no va tenir cap culpa, ja que la defensa el va deixar venut.

OLEGUER: *. Sens dubte, el pitjor del Barça. No va començar malament el partit controlant bé a Pires, però després de l'expulsió de Lehmann Ljungberg va ocupar la banda esquerra i es va "menjar" a Oleguer sobretot en la 2ª part. Oleguer era l'encarregat de marcar a Campbell en el gol de l'Arsenal a on va arribar tard. La seva 2ª part va ser un desastre de principi a fí, en cap ocasió va poder controlar a un Ljungberg que per velocitat el ridiculitzava en cada acció. Al veure la tarjeta groga per trabar a Ljungberg (a qui sinó), Rijkaard es va veure obligat a substituir-lo per Belletti, un canvi que va decidir el partit. A la 2ª part amb el domini del Barça va profunditzar en alguna acció atacant però les seves centrades van ser autèntiques "pedrades".

MÁRQUEZ: **. No va ser tampoc un partit gairé bó el de Rafa Márquez. Encarregat junt amb Puyol de marcar a Henry, no va estar gaire afortunat en el marcatge sobretot a l'hora de coordinar-se amb Puyol. Henry va ser capaç de desperar-lo en la 1ª part. En canvi va ser bastant útil en el joc aeri i en la sortida de pilota, a on va estar perfecte.

PUYOL (C): **. Per a Puyol es pot aplicar el mateix que Márquez. No va estar bé en el marcatge a Henry, a on moltes vegades anaven junts Márquez i Puyol a parar-lo a la vegada, enlloc de que primer el parés un i després ho intentés l'altre. En accions d'u contra u defensives va estar bé, però malament en la coordinació amb Márquez.

VAN BRONKHORST: **. Partit sense gaires problemes defensius, a on va tenir que marcar a un Hleb que no va profunditzar per la banda, sobretot després que l'Arsenal es quedés amb 10. Va estar bé en la passada i es va sumar a l'atac reforçant al mig del camp però gairebé en cap ocasió va arribar a línea de fons i no va fer cap centrada amb perill.

EDMÍLSON: **. Partit gris del brasiler, que va ser substituit a la mitja part. L'Arsenal va deixar-lo lliure perque portés el pes d'organitzar l'equip i no s'en va sortir gaire bé. Va tenir que ajudar massa als dos centrals quan Henry feia el que volia a la 1ª part. A l'estar Deco i van Bommel molt ben marcats va tenir que abusar massa de la conducció perque no tenia clara la línea de passada. Va ser substituit per Iniesta al descans i es va retirar mig lesionat.

VAN BOMMEL: **. Possiblement el més criticat per l'afició, però més que fer un mal partit el que és realment criticable és que Rijkaard el posés de sortida. De tots es sabut que van Bommel no és un home que organitzi bé el joc ni que sigui cap virtuós en la passada i això va quedar ben clar durant el partit. En atac i en la construcció no va aportat res de possitiu però en canvi sí que va ser important en defensa i en la pressió.

DECO: ***. Bon partit de control al centre del camp del portugués, que va fer una molt bona 2ª part. A la primera part va estar molt ben marcat pel centre del camp anglès, i a la segona part es va oferir molt als seus companys i amb l'entrada d'Iniesta el seu joc va millorar. Un cop el Barça es va posar 2-1 els seus últims minuts de control van ser espectaculars. Com sempre molt bé en defensa i provocant faltes tàctiques.

GIULY: ***. Molt actiu a la 1ª part, a on va ser potser el jugador més perillós del Barça. Els seus companys el van buscar molt i va ser capaç d'arribar a la línea de fons superant en tot moment a Ashley Cole. Va tenir la primer ocasió del Barça en un xut alt que va atrapar Lehmann. A la segona part el seu nivell va baixar però la seva presència obert a la banda va servir a l'equip per fugir una mica de la rutina de jugar massa pel centre.

RONALDINHO: ***. Va començar el partit de davanter centre i jugant d'esquenes a porteria, amb el 1-0 va jugar a la banda esquerra i amb l'entrada de Larsson va jugador de mitja punta per darrere dels 3 davanters. Va provar bastants xuts a porta llunyans però no va estar gaire afortunat. Està clar que no va ser un partit estelar del crack brasiler, però va estar força bé en els u contra u i en les passades.

ETO'O: ****. S'esperava molt d'ell en aquesta final i no va defraudar. Va jugar gairebé tot el partit a la banda esquerra, i es va mostrar molt participatiu, gens egoista i no va cometre quasi cap errada. Al final de la 1ª part va tenir l'ocasió més clara en xutar al pal després de rebre d'esquenes una pilota dins l'àrea i fer un extraordinari revers amb xut. Va ser l'autor del 1-1 després de resoldre l'u contra u davant d'Almunia amb una extraordinària sang freda. Va ser considerat per la UEFA com el "Millor jugador de la Final".

INIESTA: ***. Va entrar al descans per canviar la dinàmica de l'equip. Es va col·locar de pivot defensiu i va organitzar l'equip amb criteri i sobretot va donar dinamisme al joc blaugrana. Bé en la passada i en la conducció, va tenir una clara ocasió després d'una molt bona acció personal a l'inici de la 2ª part.

LARSSON: ****. Va entrar al camp en el minut 60 per a col·locar-se com a únic davanter centre. Va jugar molt bé d'esquenes a porteria i va donar de forma magistral les 2 assistències de gol a Eto'o i a Belletti. Gran manera d'acomiadar-se del Barça.

BELLETTI: ****. La seva entrada al minut 70 va ser decissiva i va donar la Copa d'Europa al Barça marcant el 2-1 després d'una gran paret amb Larsson. Va aportar molta profunditat per la banda dreta.

Sí, sí, sí, m'en vaig cap a París !!!

Doncs sí, ja ha arribat el gran dia. Aquesta mateixa tarda a les 21:00 h marxo cap a París en autocar. Seran en teoria 12 hores de viatge en que segurament els nervis no ens deixaran dormir. Serà pesat, però la força de la il·lusió ho superarà sens dubte.

Des de la 3ª graderia del Estade de France de Saint-Denis viuré la que espero que sigui la 2ª Copa de Europa del Barça. Tranquils que no serà l'última, serà la primera d'una gran època d'èxits.

Quan torni a Barcelona, ja us obsequiaré amb la crònica del partit amb fotos de l'estadi i de la magnífica ciutat de París.

El Bruce Springsteen més folk cautiva a Badalona

Ningú dels 10.000 privilegiats que vam assistir ahir a la nit al concert va sortir indiferent, no crec que cap sortís decebut sino tot el contrari, al·lucinats. No hi ha paraules per a definir la grandesa del concert d'ahir, i a on no arriben les paraules hi arriba la música.

Quan es va saber que Bruce Springsteen treia un nou disc "We Shall Overcome, The Seeger Sessions" i que aquest seria de versions d'antigues cançons tradicionals americanes de Pete Seeger en clau folk molts dels seus fans vam desconfiar. Quan va sortir el disc i ja el vaig poder escoltar, vaig canviar d'opinió i el seu directe m'ha fet veure que el "Boss" encara segueix sent el més gran. És capaç de "liar-la" en qualsevol circumstància i deixar a tothom amb un gran somriure a la cara. I va deixar una cosa ben clara, Bruce nomès es fa acompanyar pels millors. Hi havien dubtes sobre la Seeger Sessions Band, no sobre les seves qualitats si no perquè les comparacions amb la E-Street Band eren inevitables. Però les dubtes es van esvair ràpidament i el seu virtuosisme ens va enlluernar a tots. Veure sobre el mateix escenari a 17 músics d'altíssima qualitat i vestits d'època és tota una experiència. Si veure la banda ja era tot un espectacle, la presencia del "Boss" va convertir l'experiència en mítica.

Passades les 21:35, Bruce Springsteen i els 17 components de la Seeger Sessions Band pujaven sobre l'escenari sota una gran ovació. Una enèrgica versió de "John Henry"servia per obrir el concert. Des d'un primer moment ja es va poder veure que la comunió públic-Bruce-banda seria total i que el concert seria una gran festa. "Old Dan Tucker", "Jesse James", una excepcional "Erie Canal" (que Bruce va dir en català que era una cançò d'amor dedicada a una mula!), "Jacob's Ladder" (amb una entrega del públic excepcional), "Open All Night" (amb un trio de veus femenines en estil gospel) i "Pay Me My Money Down" (que ja s'ha convertit en tot un himne per la legió de fans del Boss) van ser les cançons més celebrades i amb més energia de tot el concert (sense contar el bisos).

Però no nomès les versions més festives van fer que el concert d'ahir fos històric. Van haver-hi grans cançons més íntimes i emocionants, com les delicioses "Eyes On The Prize" i "My Oklahoma Home" (aquesta més animada), la fenomenal i molt emocionant cançò d'amor "If I Should Fall Behind" cantada a duo pel Bruce i la Patti (pell de gallina i alguna llagrimeta entre el públic), i les antibel·licistes "Mrs. McGrath" i "We Shall Overcome". No cal oblidar l'excepcional versió de "How Can A Poor Stand Such Times And Live" dedicada a la ciutat de Nova Orleans que encara es recupera de la seva terrible inundació, que va ser potser la interpretació de més qualitat de tot el concert (percepció personal).

Entre tant, com sempre Bruce es va dirigir al públic en un català més que correcte (llegit en una xuleta), introduint gairebé cada cançò i explicant-ne el seu significat, sempre que el públic el deixava parlar ja que era interromput pels càntics de joia dels presents com el clàssic oé oé oé als que el "Boss" va respondre emocionat. Va aprofitar per declarar el seu amor i admiració pel públic de Barcelona (posiblement el més fidel i càlid de tot el món) i per fer públic que a la tardor tornarà a Espanya, segurament per fer un concert a Madrid i possiblement un altre show a una altre ciutat espanyola encara per decidir. En tot moment va deixar palès el seu gran carisma, energia i vitalitat als seus ja 56 anys (està fet tot un xaval).

El concert com a tal (sense bisos) va acabar amb "Pay Me My Money Down", que al final de la cançò va ser tocada nomès per la "tuba" mentre la resta de la banda es retirava a descansar a camerinos, a excepció del Bruce que es va quedar descansant estirat sobre el piano mentre es bebia una ampolla d'aigua.

Els bisos van començar amb una molt emocionant versió de "My City Of Ruins", del disc The Rising a on estava dedicada a la ciutat de New York desprès dels atemptats del 11-S, però que en aquesta ocasió també la va tornar a dedicar a la ciutat de Nova Orleans. A continuació va tocar les festives "Ramrod" (la 2ª vegada en que la toca en aquesta gira com ho va fer-ho a Milà dos dies abans) i "You Can Look (But You Better Not Touch)", en que el públic entregat va embogir amb l'energia de la banda. Poc a poc s'apropava el final i una grandiosa versió de "When The Saints Go Marching In" amb la gran actuació del seu vocalista negre i cantada susurrada, van emocionar al públic d'allò més. Desprès d'una gran ovació, la banda es despedia i donava per acabat el concert tal i com s'havia fet en tots els shows de la gira a on aquesta cançò servia per a tancar el concert. Però una atronadora ovació va fer que tornessin al escenari per interpretar "Buffalo Gals", una cançò popular americana molt festiva que el públic va celebrar especialment i que Bruce va dir que l'havia après de petit quan la seva àvia li cantava. Llavors sí que van donar el concert per acabat amb un acomiadament per part del públic com els 18 grans artistes s'habien merescut i guanyat a pols. Són molt, molt, molt grans!!!

En definitiva, gairebé 2 hores i 30 minuts d'extasi springsteeniana i seegerssessionsbandiana que seràn difícils d'oblidar, millor dit seràn inoblidables. Van ser la confirmació que el Boss no ha mort, que segueix sent el millor i que sempre estarà envoltat pels millors. Tranquils, que si no hi ha E-Street Band sempre trobarà un grup de músics que estarà a l'alçada. Sens dubte. Llarga vida al "Boss", el gran Bruce Springsteen.

SETLIST:
1. John Henry
2. O Mary Don't You Weep
3. Johnny 99
4. Old Dan Tucker
5. Eyes on the Prize
6. Jesse James
7. Adam Raised A Cain
8. Erie Canal
9. My Oklahoma Home
10. If I Should Fall Behind
11. Mrs. McGrath
12. How Can a Poor Man Stand Such Times and Live?
13. Jacob's Ladder
14. We Shall Overcome
15. Open All Night
16. Pay Me My Money Down
------------------------------------------------------
BISOS 1:
17. My City of Ruins
18. Ramrod
19. You Can Look (But You Better Not Touch)
20. When the Saints Go Marching In
------------------------------------------------------
BISOS 2:
21. Buffalo Gals

(tota aquesta crònica és obra personal meva, sense cap còpia ni inspiració en els numerosos articles post-concert que s'han publicat en els diaris)

Pedrosa fa història a la Xina

Dani Pedrosa és capaç de sorprendre al més optimista dels seus fans. Tothom creia que el seu futur a MotoGP tard o d'hora seria esplendoròs, però la seva precocitat i la seva fam de batre rècords és implacable.

Aquest matí s'ha imposat al Gran Premi de Xina, a on ja sortia amb la Pole Position. Dani no ha sortit gaire bé i durant les primeres voltes ha ocupat la 5ª posició fins quan ha vist que l'australià de Yamaha Colin Edward s'escapava. Llavors ha decidit posar la directa i igual com va a fer a Turquia fa dues setmanes ha començat una remontada espectacular fins ocupar la 1ª posició. El seu company d'equip Nicky Hayden l'ha seguit per acabar en 2ª posició, però sense arribar en cap moment ha disputar-li a Pedrosa la 1ª plaça final.

A més a més les bones notíces per a Pedrosa no acaben aquí. Valentino Rossi ha tornat a tenir problemes a la seva Yamaha i degut a uns problemes amb el seu pneumàtic davanter s'ha vist obligat a abandonar.

PODI:

1. Dani Pedrosa (Honda Repsol)

2. Nicky Hayden (Honda Repsol)

3. Colin Edwards (Yamaha Camel Team)

...

9. Sete Gibernau (Ducati Marlboro Team)

11. Toni Elias (Fortuna Honda)

14. Carles Checa (Tech 3 Yamaha)

Derrota intrascendent a Sevilla (3-2)

Aquesta nit el Barça ha perdut el seu partit aplaçat de la jornada 34 contra el Sevilla per 3 a 2. Davant d'un Sánchez Pizjuán ple fins la bandera i eufòric desprès la seva victòria a la Final de la UEFA Cup davant el Middlesbrough per 4-0, el Barça tot i perdre no ha donat una mala imatge amb un equip ple de suplents pensant en la Final de la UEFA Champions League de dimecres davant de l'Arsenal.

Ha estat un partit molt entretingut de veure amb constants intercanvis d'atacs per part dels dos equips. El Barça ha tret de sortida un equip plegat de suplents, però que en tot moment han sapigut donar la cara i han estat capaços d'oferir moments de bon futbol. Han disposat de minuts homes com Maxi López, Ezquerro, Gabri, Rodri, Motta com a titulars i a la segona part han debutat amb el 1r equip el francès Ludovic Silvestre (interior dret) i l'extrem dret Paco Montañés, tots dos sense gaire fortuna (cal recordar que no són titulars amb el Barça B i que disputen alguns partits reforçant al Barça C). Xavi ha disputat els seus primers 90 minuts sencers desprès de la seva lesió, i ha mostrat un bon ritme sobretot a la 1ª part a on ha donat dues grans assistències a Santi Ezquerro.

El Sevilla s'ha avançat amb un golàs des de fora de l'àrea del lateral dret brasiler Daniel Alves (que sona com a reforç pel Barça per a la propera temporada), i tot seguit l'àrbitre s'ha inventat un penal comès per Belletti, que s'ha encarregat el central Aitor Ocio per convertir-lo en el 2-0 amb potent xut pel centre de la porteria. El Barça cap al final de la 1ª part ha empatat el partit en nomès 2 minuts. En el minut 40 Santi Ezquerro ha anotat el 2-1 amb un bonic remat de cap a centrada amb l'esquerra de Belletti que ha agafat a contrapeu al porter valencià Andrés Palop. A la següent jugada Sylvinho ha intentat fer una centrada que ha agafat un efecte diabòlic per convertir-se en un xut que ha significat l'empat a 2, amb la col·laboració del porter Palop que no ha estat gaire afortunat en l'acció.

Després d'una primera part moguda, la segona part ha tingut potser la mateixa intensitat que la 1ª però amb menys ocasions de gol i amb un futbol bastant més lleig. Poc a poc, en joc brut s'ha anat imposant i el Sevilla ha fet entrar els seus dos extrems titulars Jesús Navas i el brasiler Adriano Correia. Poc a poc el Sevilla s'ha anat fent amo del partit i al minut 75 el canterà Kepa Blanco ha anotat el definitiu 3-2 amb un cop de cap. Al minut 91 Gabri ha estat expulsat per increpar al àrbitre assistent.

En definitiva, partit intrascendent i derrota intrascendent dels culers, que tot i jugar amb els suplents tenien el cap en la Final del dimecres. Bona imatge, sobretot a la 1ª part i detalls interessants dels menys habituals com Maxi López i Ezquerro (que han jugat els 90 minuts).

ALINEACIONS:

Sevilla C.F: 4-4-2. Palop; Daniel Alves, Aitor Ocio, Escudé, Dragutinovic; Jordi López (Pep Lluís Martí, min.45), Renato, Fernando Sales (Jesús Navas, min.54), Puerta (Adriano, min.54); Kepa i Kanouté.

F.C.Barcelona: 4-3-3. Jorquera ***; Belletti **, Rodri **, Oleguer ** (Iniesta **, min.45), Sylvinho *** (Ludovic *, min.64); Motta **, Gabri **, Xavi ***; Larssön ** (Paco Montañés *, min.70), Maxi López ***, Ezquerro ***. Valoració dels jugadors en estrelles: màxima puntuació 5 estrelles *****.

El millor del Barça: Maxi López. L'argentí ha jugat el seu primer sencer (90 minuts) des de que va arribar al Barça. Ha jugat de davanter centre però aquesta nit ens ha mostrar el seu registre més desconegut. Enlloc de jugar com a davantre centre clàssic, estàtic i lluitador, l'hem vist avui molt mòbil, i amb detalls tècnics molt interessants com varis controls trepitjant la pilota i bonics cops de taló. Ha protagonitzat sens dubte la jugada més bonica de tot el partit a la primera part i encara amb 0-0 al marcador, en que ha controlat una pilota dins l'àrea d'esquenes, ha fet una paret amb Ezquerro amb un cop de taló i ha xutat lliure de marca un fort llançament que ha desviat Palop a corner.

Estreno el meu blog !!!

Hola a tots!

Avui estreno el meu nou blog, a on espero publicar de forma més o menys periòdica les meves cròniques, punts de vista, sentiments,... sobre futbol (sobretot Barça), altres esports i música. Tot desde un punt de vista molt personal, sense caure en la mateixa corrent d'opinió que la resta de mitjans de comunicació.

Què podreu trobar-hi? :

- Cròniques dels partits del Barça (apassionades i molt sinceres).

- Visions sobre el futbol tant nacional com internacional.

- Altres esports: bàsquet, handbol, Formula 1, Moto GP, ...

- Seguiment dels grans esdeveniments futbolístics de la temporada: Final de la UEFA Champions League París 2006 (a on tindré la sort de ser-hi), i el Mundial de Futbol Alemanya 2006.

- Seguiment dels meus equips o esportistes favorits: Barça, Celtic de Glasgow, Michael Schumacher, Dani Pedrosa, ...

- Molta crítica musical i de concerts. I si parlem de música i els meus gustos, sobretot hi trobareu molt U2 (la meva gran passió).

- Seguiment als meus grups de música favorits: U2, Bruce Springsteen, Coldplay, Depeche Mode, Keane, Sigur Rós, Editors, Embrace, Starsailor, Snow Patrol, A-Ha, Interpol, Arcade Fire, ...

- I fora dels esports i de la música, també hi podreu trobar visions sobre ciutats que visiti i esporàdicament articles sobre política (no gaire per no aborrir-vos).