Crònica concert AC/DC a Barcelona 31/03/2009

AC/DC en plena acció

Data: dimarts, 31 de Març de 2009. Lloc: Palau Sant Jordi, Barcelona. Assistència: 18.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 67 euros.

Haig de reconèixer que mai havia vist en directe als AC/DC i que mai havia assistit tampoc a cap concert de rock dur. Tampoc mai aquest tipus de música m’ha tirat gaire, però sempre he tingut certa simpatia pels AC/DC, perque potser dins del seu estil són els més accessibles, i potser també per els més comercials i els més simpàtics. Diuen que els concerts en que no esperes assistir i acabes tenint la sort d’anar-hi són els millors, i no ho negaré. Em vaig quedar en el seu dia sense entrada per al concert del Palau Sant Jordi després d’una caòtica venta a través del desastrós i antiquat servei de venta de Servicaixa (que n’aprenguin de la renovada Ticketmaster, exTickTackTicket) però dies més tard em vaig treure l’espina clavada comprant per al concert que donaran en només 2 mesos a l’Estadi Olímpic. Però el dissabte per la nit vaig aconseguir una entrada d’última hora i com vaig poder comprovar a posteriori no em vaig equivocar en absolut comprant-la.

Un Sant Jordi ple fins la bandera va oblidar per complert el dia horrorós i de pluja constant que feia a Barcelona, i va vibrar a una intensitat que poques vegades havia vist. El públic era d’aparença més normal del que m’esperava trobar. M’explico, no hi havia masses “jebis” encara que els presents ho feien lluint les seves millors gales i anaven amb tota la família, des de nens fins gairebé avis, però tots ells vestits amb la seva “chupa” (texana o de cuir, això ja a gust del consumidor) i les seves samarretes negres. L’ambient a la grada era immillorable, la cervesa corria que donava gust (l’ocasió s’ho valia tot i els preus) i hi havia una borina de fum de porro que deixava tocat fins i tot al més pintat. Per si fos poc es venien unes banyes lluminoses i parpellejants de color vermell que van donar un toc de llum i de color al Sant Jordi curiós de veure. I per seguir amb la tradició, a cada acord s’aixecaven cients de mans fent les ja clàssiques banyes marca de la casa AC/DC.

El concert va ser un desplegament constant d’energia i adrenalina sense descans. Tema darrere tema t’atropellava i et deixava cada vegada més exhaust. 1 hora i 50 minuts de concert que van passar volant, van deixar molt clar que tot i la seva edat, els AC/DC encara estan per donar molta guerra. Sorprèn veure al cantant Brian Johnson amb els seus 62 anys d’edat cantant amb aquella energia i garra tan característica com si d’un noi es tractés. Però el gran triomfador del concert va ser sens dubte el gran Angus Young, que complia just aquell dia 54 primaveres. Exhibició a la guitarra, mostrant la seva gran tècnica, virtuosisme i velocitat d’interpretació, però en difícils circumstàncies com corrent, tirant-se al terra, rebolcant-se o tocant amb la guitarra sobre el cap. La resta de la banda va estar be, però el protagonisme que tenen es nul, tant el guitarra Malcolm Young com el baix Cliff Williams no es van moure de la seva parcel·la en tota la nit, i el bateria Phil Rudd va complir encara que se li agrairia una mica més d’agressivitat i també va estar en un discretíssim segon pla. AC/DC és una banda llegendària i ho van demostrar amb un concert impecable i salvatge, cert és que sempre la fórmula d’AC/DC ha estat la mateixa durant 35 anys i que mai han tractat d’innovar, però sincerament que vulgueu que us digui, ni els hi fa ni els hi ha fet falta. L’escenografia va ser extraordinària, amb una locomotora de tren de vapor de mida real darrere la banda, unes pantalles de gran resolució, pirotècnia i ràfegues de foc, una enorme passarel·la que arribava fins la meitat de la pista (coto privat per a Brian Johnson i Angus Young) amb una grua elevadora inclosa que va utilitzar Angus a Let There Be Rock, i uns canons de foc de mida real que llançaven canonades a For Those About To Rock (We Salute You). Francament impressionant, a l‘altura de les circumstancies. L’únic millorable va ser el so, massa fort, que va provocar que a Brian Johnson se’l escoltés en ocasions saturat.

Amb lleugera anticipació sobre l’hora prevista es vam apagar les llums per a projectar-se a les pantalles un vídeo intro amb unes animacions una mica pujadetes de to que ja van fer embogir al públic. El single de presentació del nou disc “Black Ice” (2008), Rock N’ Roll Train va ser el punt de sortida d’un gran concert, per a tornar 31 anys enrere en el temps amb una gran versió del “temazo” Hell Ain’t A Bad Place To Be (podeu veure el vídeo). Però l’esclat va ser màxim amb el clàssic Back In Black, que va fer tremolar els ciments del Sant Jordi. Del nou disc “Black Ice”, que compta amb una cara A impressionant, es van interpretar 5 temes, tots ells van passar amb èxit la prova del directe encara que lògicament no van despertar el mateix entusiasme que els grans clàssics: la ja mencionada Rock N’Roll Train per obrir el concert, Big Jack (la millor de totes, podeu veure el vídeo), Black Ice (també podeu veure el vídeo), War Machine (la meva preferida del disc, podeu veure el vídeo) i Anything Goes aquestes dues seguides en el setlist.

Vídeo – Hell Ain’t A Bad Place To Be

Vídeo – Big Jack

Vídeo – Black Ice

Vídeo – War Machine

Però com no podia ser d’una altre manera, els clàssics van ser els grans triomfadors de la nit. Dirty Deeds Done Dirt Cheap va arrasar amb el seu enèrgic cor i aquell estil tan de carretera que te, en menor mesura Shoot Down In Flames, Thunderstruck va ser una bogeria col·lectiva amb la característica intro a la guitarra d’Angus Young i amb tot el Sant Jordi cridant “Thunder!”. A The Jack varem viure el moment divertit de la nit amb l’habitual striptease protagonitzat per Angus Young treient-se el seu habitual uniforme col·legial per quedar-se només en calça curta i a pit descobert, amb aquell to tan insinuant que te la cançó i amb tot el públic cridant el “She’s Got The Jack!”. A Hells Bells Brian Johnson va tenir el seu moment de glòria al tirar-se a lo Tarzán a la corda d’una enorme campana que penjava del sostre i agafant-se amb una sola una mà, mentre el ritme infernal de la cançó desfeia al públic, al igual que també ho va fer Shoot To Thrill.

Però el final del concert abans dels bisos va ser apoteòsic, a ritme de clàssics incontestables. La tòrrida You Shook Me All Night Long, el més semblant que te AC/DC a una cançó d’amor, va obrir la veda. TNT va incendiar el Sant Jordi (no només metafòricament, sinó que a l’escenari hi havien flamarades reals, podeu ver el vídeo) amb una versió impressionant i potent amb els “oi, oi, oi, oi” corejats amb força pel públic, i amb un final de cançó accelerat per Angus Young a la guitarra simplement brutal. Whole Lotta Rosie va destacar per la presència a l’escenari d’una enorme nina inflable que es movia al ritme de la música, però la grandesa del tema va deixar l’escenografia en un segon pla. I per acabar abans de bisos la gran Let There Be Rock, o millor dit, el gran moment de glòria i d’exhibició d’Angus Young a la guitarra. Un cop acabada la cançó original, Angus Young es va elevar en una grua elevadora al mig de la passarel·la, per acabar més tard situat a la part superior de l’escenari per marcar-se un solo de més de 5 minuts, en que va fer gala de ser un dels millors virtuosos a la guitarra de tots els temps, arribant a tocar-la sense rascar les cordes només fent pressió amb la seva mà dreta sobre les cordes del màstil de la guitarra, a una velocitat d’infart. Francament espectacular, una autèntica exhibició davant del deliri d’un públic entregat.

Vídeo – Let There Be Rock (inici)

Als bisos tenia que tindre cabuda per força el gran clàssic, Highway To Hell, i va servir per obrir-los. Va aparèixer Angus Young a l’escenari propulsat per un elevador des del terra per arrancar amb la cançó que tot el món volia escoltar, el clàssic en majúscules. Va arrasar, va fer embogir, però se’m va fer massa curta, hagués estat tot un triomf allargar-la una mica amb “fade-outs”. Però For Those About To Rock (We Salute You), que va servir per a posar punt i final al concert, encara em va agradar més. Un autèntic tro en tota regla, potser la més corejada de tota la nit, i amb un espectacle escènic brutal amb canons de mida real llançant canonades que atronaven el Sant Jordi. Aquí acabava una gran nit, llàstima que tots els components del grup van abandonar l’escenari a la carrera sense acomiadar-se pràcticament del públic. Però be, ens queda el consol de que en només 2 mesos els tindrem aquí de tornada, aquest cop a l’Estadi Olímpic.

SETLIST:

1. Rock N' Roll Train
2. Hell Ain't A Bad Place To Be
3. Back In Black
4. Big Jack
5. Dirty Things Done Dirt Cheap
6. Shoot Down In Flames
7. Thunderstruck
8. Black Ice
9. The Jack
10. Hell Bells
11. Shoot To Thrill
12. War Machine
13. Anything Goes
14. You Shook Me All Night Long
15. T.N.T.
16. Whole Lotta Rosie
17. Let There Be Rock
---------------------------------------------------------
BISOS:
18. Highway To Hell
19. For Those About To Rock (We Salute You)

Crònica concert The Killers a Badalona 21/03/2009

Brandon Flowers i companyia en acció

Data: dissabte, 21 de Març de 2009. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona, Badalona (Barcelona). Assistència: 9.000 espectadors (sold-out). Preu entrada: 40 euros.

Revàlida superada. Ja havia vist a The Killers en directe a la Sala Razzmatazz al Novembre de 2006 (a la Gira del Sam’s Town) i per a que enganyar-vos, l’experiència va ser bastant decepcionant. I és que estar en un concert en el que el cantant es queda sense veu a partir de la 3ª cançó no és agradable i més quan les expectatives eren bastant altes. Potser va ser mala sort, qui sap, però va ser una nit per a oblidar i no només per a Brandon Flowers, sinó per a tota la banda. Però el passat dissabte a Badalona es van revenjar, i varen demostrar que han millorat ostensiblement en tots els aspectes. Brandon Flowers va aguantar tot el concert amb una veu potent (encara que cal dir que no va arriscar amb cap falset ni to exigent) i s’ha convertit en un millor frontman. La resta de la banda va aguantar be el tipus, encara que seria desitjable que el guitarrista Dave Keuning (que no es que sigui un virtuós precisament) tingués molt més protagonisme del que té.

Clar està que han millorat a passos agegantats i la prova és que varem poder veure un show molt treballat i professional, producte de que ja no giren per sales de concerts de petit i mitjà format, han donat el salt als grans arenes i segur que en les pròximes gires el seu lloc seran els estadis, perque tenen tirada i potencial per a omplir-los també. La llàstima és que un grup amb ja 3 àlbums a les seves esquenes es limitin a donar un concert de només 1 hora i mitja raspada de duració, però la intensitat del concert tampoc va deixar al respectable amb la sensació de que li havien pres el pèl. Punt i apart mereix l’escenari, 100% Las Vegas, perque néixer a Las Vegas t’infereix un mal gust faraònic que t’acompanyarà tota la vida. Sobre un terra ratllat de zebra, destacaven unes palmeres seminaturals i unes altres totalment de plàstic i de joguina (com si d’un aquari de tortugues es tractés), uns gerros amb flors de dubtós gust i de fons una enorme cortina de bombetes lluminoses (estil Vertigo Tour en arenes a USA) en que es projectaven imatges a una resolució francament millorable. Un estil glam/kitsch que quadrava bastant amb el concepte del Day & Age, s’ha de reconèixer.

La nit va començar malament, per que negar-ho. I és que el gran hit del seu últim disc Day & Age (disc que ja no em sembla ni tan dolent ni tan infumable que fa uns mesos enrere, sinó tot el contrari), Human, va sonar bastant malament (i ho diu un dels defensors d’aquest gran tema), mal tocat i amb Brandon Flowers cantant-la bastant malament, fent renéixer els fantasmes de fa 2 anys a Razzmatazz. Però per sort només va ser un miratge. El segon tema de la nit i del Day & Age, This Is Your Life, va dissipar de cop tots els dubtes amb una gran versió (podeu veure el vídeo). A partir d’aquí, a tirar de grans èxits per acabar de posar al personal en èxtasi amb Somebody Told Me i For Reasons Unknown (amb Brandon Flowers a la guitarra), aquesta última allargada amb oh, ohs i amb un speech de dubtós gust intercalat a la cançó per part de Brandon Flowers amb menció inclosa a Javier Bardem (era necessari?).

Vídeo - This Is Your Life

Vídeo - For Reasons Unknown

La sorpresa va arribar amb 2 temes més del Day & Age: I Can’t Stay i la injustament massacrada Joy Ride. Sorpresa per lo be que van sonar i també per l’aparició a l’escenari de fins a 4 músics d’acompanyament: un teclista, un altre teclista pluriempleat que també va tocar la guitarra i violí (va ser qui en més cançons va estar sobre l’escenari dels quatre), un saxofonista (bona impressió va causar) i d’un percussionista. Joy Ride va sonar perfecta, millorant de llarg a la versió del disc, i mostrant aquell esperit de platja anys 80 i funky que la fa tan característica però també tan odiosa per a alguns.

D’aquí fins als bisos va ser un passeig triomfal, un tram de concert francament impecable, “temazo” darrere “temazo” sense donar respir. Bling (Confessions Of A King), la que és probablement la millor cançó de l’anterior àlbum Sam’s Town (2006), va sonar com un tro (podeu veure el vídeo) per a donar pas l’homenatge de The Killers a Joy Division, amb la seva habitual versió de Shadowplay. Grata sorpresa em vaig emportar amb la versió, encara que haig de reconèixer que mai havia sentit la versió de The Killers, que va ser amenitzada amb imatges de la pel·lícula Control d’Anton Corbijn mentre la majoria del públic no tenia ni la més remota idea del que estaven tocant. Spaceman va reprendre l’entusiasme generalitzat i no va ser per menys perque es van marcar una grandíssima versió que al igual que la de Joy Ride va millorar a la del disc. A Smile Like You Mean It varem poder veure un dels pocs moments de lluïment de tot el concert del guitarrista Dave Keuning amb el seu solo, però que va sabre a poc la veritat. A Dustland Fairytail va ser sens dubte al meu entendre el millor tema de tot el concert, la millor cançó del Day & Age (i tal vegada de tota la seva discografia) va sonar impecable, amb el seu inici emotiu i el gran in crescendo èpic final, meravellosa.

Vídeo - Bling (Confessions Of A King)

Vídeo - Smile Like You Mean It

Amb Sam’s Town semblava començar un petit bloc dedicat a l’àlbum homònim Sam’s Town (2006) però es va quedar només en un intent. Va sonar curiosa la versió “Abbey Road” de Sam’s Town amb Brandon Flowers assentat al piano i amb uns arranjaments diferents i semi-acústics. Read My Mind va posar potes enlaire el Pavelló Olímpic de Badalona (ple, però menys que amb Oasis) i varem poder veure un altre fugaç moment de lluïment de Dave Keuning a la guitarra (podeu veure el vídeo). Però amb Mr. Brightside el Pavelló va explotar definitivament, convertint-se en una bogeria col·lectiva. Per a culminar amb un final fulgurant la rockera All The Thing That I’ve Done, que va servir d’excel·lent colofó per abans dels bisos, amb el públic entregat amb els cors “I got soul, but I’m not a soldier” i amb aquest final guitarrer tan poc habitual en les cançons de The Killers. Excel·lent final d’un concert que estava passant volant, bona senyal.

Vídeo - Read My Mind

En canvi, els bisos van ser qüestionables. Bones va servir per a obrir la tanda però aquesta cançó mai ha estat sant de la meva devoció, correcte però sense més. Lo de The World We Live In va ser una patinada en tota regla, enmig dels bisos tallava tot el rollo i perque no era necessari tocar el pitjor tema de tot el Day & Age. Afortunadament Jenny Was A Friend Of Mine va tornar a posar potes enlaire el Pavelló, però no va ser una gran versió (podeu veure el vídeo) i igual que va passar amb Human va sonar una mica macarrònica e irreconeixible en alguns moments. Però per sort l’última de la nit va ser When We Were Young, que va sonar com una gran descàrrega rockera amb focs artificials inclosos, que el riff de guitarra sigui el mateix que Miracle Drug d’U2 va donar el mateix, ja que va sonar como un tro.

Vídeo - Jenny Was A Friend Of Mine




SETLIST:

1. Human
2. This Is Your Life
3. Somebody Told Me
4. For Reasons Unknown
5. I Can't Stay
6. Joy Ride
7. Bling (Confessions Of A King)
8. Shadowplay (Joy Division cover)
9. Spaceman
10. Smile Like You Mean It
11. A Dustland Fairytale
12. Sam's Town (Abbey Road version)
13. Read My Mind
14. Mr. Brightside
15. All The Things That I've Done
-------------------------------------------------------------
BISOS:
16. Bones
17. The World We Live In
18. Jenny Was A Friend Of Mine
19. When We Were Young

Crònica concert Oasis a Badalona 13/02/2009

Liam i Noel Gallagher durant el concert

Data: divendres, 13 de Febrer de 2009. Lloc: Pavelló Olímpic de Badalona, Badalona (Barcelona). Assistència: 11.500 espectadors (sold-out). Preu entrada: 40 euros.

Tenia un deute pendent amb Oasis. I és que a ells els hi dec la meva entrada en el món de la música, i d’això ja en fa quasi 14 anys. Encara conservo a casa els cassettes del “(What’s The Story) Morning Glory?” i del “Definitely Maybe” que gairebé vaig aconseguir ratllar de tantes escoltes. Però els anys van anar passant, i em vaig oblidar d’Oasis definitivament, fins que en aquest 2008 la publicació del nou àlbum “Dig Out Your Soul” m’ha fet donar el pas per tornar a reenganxar-me. Per tant, un dels components pels quals vaig decidir anar-los a veure’ls era purament sentimental, un “revival” de l’adolescència, tornar a sentir les primeres cançons que em vaig fer meves i recordar vivències d’aquells temps.

Sincerament, no m’esperava un concert tan bo, tan contundent. I és que el mal aplicat qualificatiu de “britpop” va brillar per la seva absència, perque de pop poquet i de rock moltíssim. El Pavelló Olímpic de Badalona estava ple com un ou i el públic britànic era legió. Excel·lent ambient, amb el seu toc “hooligan” característic, per a un gran concert, ideal per veure’l amb unes cervesetes de més, com era el cas. Intensitat és la paraula que descriuria la nit, el concert va ser força curt, però com passa en moltes facetes de la vida a vegades és millor allò de “curt però intens”.

Un fort component de morbo era present en l’ambient. Tothom estava a l’expectativa de quina seria l’actitud dels germans Noel i Liam Gallagher sobre l’escenari. Però tot plegat va ser molt professional i tranquil, inclús van tenir el detall de dirigir algunes paraules al públic, fet poc habitual en anys anteriors. El vocalista Liam Gallagher va fer el seu habitual recital de “tics”, “poses” i “xuleries” vàries i recurrents, des de cantar amb la seva postura tirada endavant i amb les mans al darrere, mirar provocativament al públic, apujant-se el coll de l’abric constantment, marxant de l’escenari a mitja cançó quan acabava la seva part vocal en el tema, lluint les ulleres de sol del seu ídol John Lennon, i en el pla vocal va estar força correcte encara que no es va arriscar gaire en els tons més aguts. En canvi el seu germà Noel va estar molt més tranquil i simpàtic, abstret amb la seva guitarra (fantàstic en tota la nit) però cantant en un to massa baix i inintel·ligible en algunes cançons (el micròfon estava massa baix). La resta de la banda (el guitarrista Gem Archer, el baixista Andy Bell, el bateria Chris Sharrock i el teclista Jay Darlington) van estar a un bon nivell, tenint clar de que el seu paper és purament de gregaris dels germans Gallagher.

El inici de concert va ser simplement demolidor (la triada del inici va ser un dels millors moments de la nit) amb tota una declaració de principis com Rock ‘n’ Roll Star, seguida de la contundent Lyla (que en directe és un autèntic tro) i el també contundent single d’aquest nou Dig Out Your Soul que és The Shock Of The Lightning (podeu veure el vídeo). A continuació l’enèrgica Cigarettes & Alcohol tampoc es va quedar enrere. To Be Where There’s Life i Waiting For The Rapture van ser dues interessants aportacions del nou àlbum. Amb Waiting For The Rapture va començar un set de 2 cançons en que Noel Gallagher es quedava sol com a vocalista mentre Liam Gallagher desapareixia de l’escenari fugint al camerino. The Masterplan (també amb Noel de vocalista) va ser corejada amb força especialment pels moltíssims britànics presents abans de la tornada de Liam amb Songbird (un dels primers temes que va compondre Liam Gallagher).

Vídeo - The Shock Of The Lightning



El segon gran moment de la nit arribaria amb 2 brutals interpretacions de Slide Away (la segona millor cançó de la nit i dedicada al seu compatriota Paul Weller) i de Morning Glory, que van ser senzillament sensacionals. Noel tornava a quedar-se sol interpretant The Importance Of Being Idle, cançó en que va tenir que forçar més la veu en tota la nit. Liam tornava a l’escenari per arrancar amb el 3r gran moment de la nit, la triada I’m Outta Time, Wonderwall i Supersonic, que servirien per tancar el concert abans dels bisos. La balada I’m Outta Time (podeu veure el vídeo), en que Liam Gallagher homenatge al seu ídol John Lennon (tot i que no va arriscar gaire en la veu), va fer que el Pavelló Olímpic de Badalona s’omplís d’encenedors al vent. Wonderwall va ser simplement espectacular, la millor de la nit sense dubte, en una interpretació superba del millor tema que ha fet mai Oasis i un dels millors de la història (no, no faig broma), que va aconseguir que el públic la coregés amb una força eixordadora (podeu veure el vídeo). I per tancar, una versió salvatge de Supersonic, cançó que al 1994 els va fer mundialment famosos, i que va posar tot el pavelló potes enlaire, inclòs un servidor que te aquest tema com un dels seus favorits.

Vídeo - Slide Away



Vídeo - I'm Outta Time



Vídeo - Wonderwall



Els bisos començaven de nou amb Noel Gallagher de vocalista i amb Liam al camerino, interpretant un dels seus grans clàssics, Don’t Look Back In Anger. La versió va ser un pèl descafeïnada, ja que Noel la va cantar amb força desgana deixant al públic que portés el pes vocal de la cançó, també de forma eixordadora. Falling Down, del nou àlbum Dig Out Your Soul, va sonar molt bé, confirmant-se com un dels millors temes del disc. Liam tornaria a l’escenari per a cantar l’últim clàssic de la nit, Champagne Supernova, que va estar molt bé, però no va poder igualar a l’excel·lent Wonderwall. I per acabar el concert, i com no podia ser d’una altre manera, tocava un homenatge als gran referents d’Oasis, The Beatles, amb una potent i rockera versió de I Am The Walrus, que va sorprendre molt positivament i que va servir d’excel·lent colofó per a un grandíssim concert. L’anècdota, durant la cançó i mentre Liam Gallagher feia una de les seves mirades provocadores al públic va rebre el llançament d’una ampolla plena d’aigua que el mullar, contestant aquest fent gets obscens i fent de “gallina” cap a la zona de on provenia l’ampolla.

SETLIST:

1. Rock 'n' Roll Star
2. Lyla
3. The Shock Of The Lightning
4. Cigarettes & Alcohol
5. The Meaning Of Soul
6. To Be Where There's Life
7. Waiting For The Rapture
8. The Masterplan
9. Songbird
10. Slide Away
11. Morning Glory
12. Ain't Got Nothin'
13. The Importance Of Being Idle
14. I'm Outta Time
15. Wonderwall
16. Supersonic
------------------------------------------------------
BISOS:
17. Don't Look Back In Anger
18. Falling Down
19. Champagne Supernova
20. I Am The Walrus (The Beatles cover)

Podeu veure les fotos que vaig fer d'aquest concert a la meva pàgina de Flickr