Crònica concert Bruce Springsteen a Madrid (25/11/2007)



Bruce Springsteen embogeix al públic (fotos d'Enric Nonell, penjades a PointBlankMag)
Data: Diumenge, 25 de Novembre de 2007. Lloc: Palacio de los Deportes de la Comunidad de Madrid (Madrid). Assistència: 16.000 persones (sold-out). Preu entrada: 80 euros.
Senzillament, espectacular. Portava 5 anys esperant tornar a veure a Bruce Springsteen amb
SETLIST COMENTAT:
LONESOME DAY: un del singles del “The Rising” (2002). No sé perque però no em va acabar d’agradar del tot. És una gran cançó però no va sonar tan rockera com m’esperava, amb massa protagonisme del violí de Soozie Tyrell, i Bruce tampoc la va cantar amb molta intesitat.
GYPSY BIKER: una de les meves preferides del “Magic” (2007). Comença acústica (Steve Van Zandt canvia de guitarra per una elèctrica després de l’inici acústic de la cançó) i amb un solo d’harmònica de Bruce. M’encanta aquesta cançó, sobretot cap al final quan Bruce i Steve Van Zandt intercanvien un seguit de solos de guitarra molt aguts. Un èxtasi guitarrer. Perfecte.
Després d’aquest inici de concert tan intens, arriba el primer moment tranquil i amb missatge la nit. Bruce saluda a Madrid i ofereix les primeres paraules en castellà per a introduir la cançó Magic. Diu en un correcte castellà (llegit) que és una cançó sobre la màgia i els trucs, en un món en que tot el que sembla veritat és mentida i el que les mentides són la veritat. Una crítica directe a l’administració Bush.
MAGIC: del disc homònim “Magic” (2007). La primera cançó tranquila de la nit, en que la gent es va asseure per primer cop. Una versió totalment acústica només acompanyat pel violí i els coros de Soozie Tyrell, que en aquesta cançó agafa el protagonisme que hauria tingut Patti Scialfa si no hagués estat absent. La cançó és maca, però no m’agrada aquesta versió que fan en directe, el orgue que tan important és en la versió d’estudi en la versió de directe ni tan sols sona. La nota curiosa va ser que a l’inici de la cançó el públic va començar a donar palmes per a donar ritme a la cançó i Bruce es va emprenyar i els va fer callar (com podeu veure al vídeo).
REASON TO BELIEVE: canvi de terç respecte a Magic. Una de les sorpreses d’aquesta Gira és la readaptació de Reason To Believe (del disc “Nebraska” de 1982), com acostuma a fer Bruce a cada gira en que transforma totalment alguna de les seves cançons oblidades. Aquest Reason To Believe sona totalment blues i amb un ritme trepidant i engrescador. Comença amb solo d’harmònica distorsionada i amb la veu de Bruce també distorsionada, per donar pas a un blues frenètic. De les millors de la nit.
DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN: del disc homònim “Darkness On The Edge Of Town” (1978). Una de les sorpreses de la nit ja que quasi no havia estat tocada a
CANDY’S ROOM: una de les maravelles de la nit. Tampoc entre les habituals en aquesta gira, Candy’s Room (del disc “Darkness On The Edge Of Town” del 1978) és una joia oblidada que és al meu parer una de les millors cançons que ha fet
SHE’S THE ONE: una altre de les millors de la nit. Aquest tema del disc “Born To Run” (1975) en directe sona espectacular i amb el pas dels anys sembla que cada cop més. La intro de piano i teclats de Roy Bittan i Charles Giordano és increïble, com també és el paper que té el saxo de Clarence Clemons a la cançó. De les més celebrades de la nit, és un altre dels temes fixos en cada concert de
THE PROMISED LAND: espectacular, igual que She’s The One és una cançó que crec que amb el pas dels anys la toquen millor. Aquest tema del disc “Darkness On The Edge Of Town” (1978) va ser una de les cançons que més vaig gaudir del concert, des dels solos d’harmònica de Bruce per obrir i tancar la cançó i sobretot per el solo de saxo del gran Clarence que es va fer emocionar d’allò més. Una cançó preciosa de principi a fi, emocionant, amb la veu desgarrada de Bruce i participativa amb els “blow away” que canta el públic. Meravellosa.
I’LL WORK FOR YOUR LOVE: bastant discreta la versió en directe d’aquest nou tema del “Magic” (2007). És un bon tema, però pel meu tampoc dels millors del “Magic” contràriament a l’opinió de la majoria, però sembla que no acaben de trobar-li el punt en els concerts, li falta alguna cosa. Prescindible.
TUNNEL OF LOVE: aquí arribava el moment de les sorpreses, no per la cançó en sí sinó perquè és el moment del setlist en que Bruce improvisa més. Ens va tocar en sort Tunnel Of Love (del disc homònim “Tunnel Of Love” del 1987), que va sonar de fàbula. No m’esperava una versió tan espectacular, amb una intro bestial de bateria de Max Weinberg i sobretot per la guitarra de Nils Lofgren, que és el gran protagonista de la cançó amb un solos de guitarra que posen els pèls de punta (com podeu veure al vídeo). Soozie Tyrell agafa als coros el protagonisme que tenia Patti Scialfa a la cançó. Espectacular.
WORKING ON THE HIGHWAY: lo més discret de la nit. Estant a Espanya i coneixent al públic d’aquí, estava cantat que ens tocaria un tema festiu però posats a triar no cal escollir el pitjor. Working On The Highway (del àlbum “Born In The USA” del 1984) és una cançó per donar bots, però simple, repetitiva i mediocre, i en directe tres quarts del mateix encara que amb la garra de Bruce alguna cosa millora, però no gaire. Per si fos poc la intro acústica del principi no ajuda a que m’agradi més. Divertida, un cop ficats en el concert doncs la varem ballar i tot, però del tot prescindible. Evitable.
DEVIL’S ARCADE: deliciosa. Junt amb Magic, l’altre cançó tranquila de la nit que va fer seure per segon i últim cop al públic als seus seients. Aquesta cançó del nou àlbum “Magic” (2007) és la 2a cançó del disc que més m’agrada. Una cançó sobrecollidora i èpica, capaç d’emocionar i amb uns solos de guitarra meravellosos. En directe no defrauda en absolut i s’aconsegueix una gran atmosfera, gràcies al so dels teclats de Giordano de fons i l’exquisida guitarra de Lofgren i Van Zandt, i la bateria de Max Weinberg (sobretot al final de la cançó). Bruce la va dedicar als veterans de
THE RISING: per mi un dels moments baixos de la nit. Interpretació simplement correcta de The Rising (del àlbum homònim “The Rising” del 2002), en una cançó que en el seu dia va significar molt després del fatídic 11 de Setembre a Nova York. Tampoc és un clàssic, però per la èpica i pels “lai,lai,la,la,la,la,la” que canta el públic ja la fan guanyar en directe. És l’única cançó en que Nils Lofgren té protagonisme en els coros. Pel que significa tenia que ser-hi.
LAST TO DIE: va ser una de les millors cançons del “Magic” (2007) en directe. Va sonar molt rockera, guitarrera, i amb un protagonisme important del piano de Roy Bittan. Molt millor del que m’esperava i a més amb una tornada molt contundent, en una cançó amb alt contingut polític, una claríssima i ferotge crítica a la política de Bush, preguntant-se “Qui serà l’últim en morir per un error?”. Impactant.
LONG WALK HOME: arribava el torn a la millor cançó del “Magic” (2007) i no va defraudar. Preciosa melancòlica i emocionant cançó amb aires èpics, que després d’uns quants problemes a l’inici de Gira han aconseguit clavar-la en el directe. És una de les millors cançons que Springsteen ha fet en anys i una digne successora de Land Of Hope And Dreams. És una cançó trista però també amb esperança com diuen les seves 2 estrofes més famoses i que tothom coreja “Hey pretty darling, don’t wait up for me. It’s gonna be a long walk home” i “Here everybody has a neighbour, everybody has a friend, everybody has a reason to begin again”. Genial en la cançó el paper de Roy Bittan al piano i de Clarence en els dos solos de saxo sobretot en el del final de la cançó. L’únic punt millorable és el coro d’Steve Van Zandt al final que no queda gaire bé. Preciosa, de llagrimeta.
BADLANDS: la més apoteòsica de la nit. Aquest tema del disc “Darkness On The Edge Of Town” (1978) s’ha convertit en la cançó més festiva d’Springsteen en directe. Tot el Palacio de los Deportes va botar sense parar, en una interpretació molt enèrgica d’una altre de les cançons que sembla que també amb el pas dels anys sona millor. Va ser l’última cançó abans dels bisos i mentre la banda saludava per retirar-se a camerinos, el públic continuava cantant “Badlands, uo, uo, uo”. Adrenalínica.
No hi havien passat ni 2 minuts que la banda s’havia retirat a camerinos, que ja havien tornat a l’escenari. Era l’hora dels bisos. Sense deixar-li temps per començar a parlar, el públic ja estava demanant-li a crits que toqués Thunder Road, i Bruce al sentir-ho es va posar el dit al cap com fent veure que ja ho sabia i va dir que tinguéssim paciència. El speech de presentació de Girls In Their Summer Clothes va ser força divertida, dedicant la cançó a totes les noies de Madrid i també a una de New Jersey, en al·lusió a Patti Scialfa perquè no s’enfadés.
GIRLS IN THEIR SUMMER CLOTHES: encara que sembli mentida, és estrany veure a Bruce Springsteen fent pop, però aquesta cançó del nou disc “Magic” (2007) ho és en estat pur. No m’entusiasma gaire la cançó però haig de reconèixer que té una melodia molt maca, encara que la trobo massa ensucrada i simple. En directe va sonar millor del que m’esperava amb un gran treball en l’inici de la cançó del baix de Garry Tallent i al final de la cançó per solo de saxo de Clarence Clemons simplement preciós.
THUNDER ROAD: tal i com havia avançat el mateix Bruce feia uns minuts, no hi havia lloc a la sorpresa però no per això el clàssic no va deixar de sonar tan colpidor i emocionant com sempre. Abans de començar la cançó va anar a buscar un pancarta que duia un noi del públic que demanava que la toqués, per mostrar-la a l’audiència. Va ser una versió enorme, a l’alçada de la de Barcelona 2002, que ens va fer emocionar a tots i caure algunes llàgrimes entre el públic només sentir el solo d’harmònica de Bruce al principi de la cançó. A diferència d’altres clàssics, Thunder Road (del disc “Born To Run” de 1975) no l’acostuma a tocar gaire i això jo crec que la fa més especial, a part de ser l’himne més estimats pels fans d’Springsteen, que el van corejar de principi a fi. Personalment, la millor cançó de Bruce Springsteen, que amb el pas dels anys al tocar-la amb el tempo més baix sona molt més emocionant i emotiva que abans. Només per tocar Thunder Road ja val la pena un concert. Emoció en estat pur.
BORN TO RUN: sortíem d’un clàssic (Thunder Road) per entrar a un altre, Born To Run. S’encenien les llums del Palacio de los Deportes mentre sonaven els primers acords de Born To Run (de l’àlbum homònim “Born To Run” del 1975) i el públic embogia amb el clàssic, que pel meu gust probablement té la millor introducció de la història del rock. 5 minuts d’èxtasi de principi a fi, simplement vaig al·lucinar. El concert s’estava acabant però els moments d’èxtasi i deliri col·lectiu just començaven...
DANCING IN THE DARK: sense fer pausa, s’enllaçava Born To Run amb Dancing In The Dark, la meva favorita de les cançons festives d’Springsteen. Si veníem de botar com a bojos amb Born To Run, varem continuar una estona més amb Dancing In The Dark, absolutament trepidant, amb un ritme que no relacionaríem amb uns músics que rosen els 60 anys i alguns els superen. Espectacular.
AMERICAN LAND: l’ultima cançó de la nit. Deixàvem enrere dos clàssics del rock per a passar al folk americà amb tints rock. Aquest poema d’Andrew Kovaly musicat per Springsteen en l’àlbum de folk tradicional “We Shall Overcome, The Seeger Sessions” (2006), és una cançó festiva 100% i un excel·lent final com ja vaig comprovar al concert del Sant Jordi de l’any passat amb
Gran concert el que vaig poder viure a Madrid, i per sort el pròxim dilluns 17 de Desembre tindré la sort de tornar-lo a veure a París. L’estiu que ve ja el podrem veure a Barcelona, concretament al Camp Nou en 2 concerts consecutius el 19 i 20 de Juliol, que seran els últims de
Etiquetas: Bruce Springsteen, Concerts, Magic Tour, Música